La pilota

L’única afició que mostrava en Marc era la de jugar amb la pilota. Tan sols hi havia una cosa que li importés més: el seu amic Pere i els partits amb ell, però ara feia dies que no el veia. Des de l’accident tot havia canviat.

S’entretenia sol, xutant l’esfera contra les parets de pedra, apuntant i sentint que dominava bé el baló. Si no fos que de tant en tant la pilota no rebotava bé. De vegades retornava sense la força amb què ell creia projectar-la o lleugerament desviada de la trajectòria esperada.

—Què et passa, Marc? Ja no jugues més?

—Pare, la pilota fa coses rares.

Tenia raó, però aviat va deixar de repetir-ho, perquè, malauradament, ningú a part d’ell semblava adonar-se’n i veia en els ulls dels pares que no li donaven crèdit. És més, estava convençut que, si hi insistia, acabarien pensant que l’estrany no era la pilota sinó ell.

Això no havia passat mai quan jugava amb el seu amic, abans de l’accident. Encara no havia sortit del coma induït a causa del traumatisme i ell el trobava molt a faltar. En Marc tenia molta por. És la conclusió a que van arribar els seus pares en adonar-se que al matí, quan el despertaven, apareixia lligat al seu propi llit amb cinturons, cordes.. Deia que tenia por de desaparèixer. De dia el veien capficat, jugant amb la pilota.

—Pare porta’m la pilota a arreglar, no rebota bé.

—Potser està una mica desinflada. A veure? No, no, està bé.

Les anomalies continuaven i es feien cada vegada més descaradament evidents als ulls d’en Marc. No es podia explicar que, malgrat l’embranzida del seu xut, la pilota s’aturés unes mil·lèsimes de segon, o modifiqués tant la trajectòria que quasi acabés dibuixant un angle recte. El súmum va ser quan, al final de la tarda, la pilota va desaparèixer literalment a través de la paret de pedra.

Tant va insistir en Marc a propòsit del que havia passat que el seu pare va sortir amb ell al carrer a buscar-la, però sense èxit. 

—Se l’ha engolit la paret —es deia, però no s’atrevia a explicar el que pensava i la por augmentava, ja no en tenia prou amb els cinturons, corbates, cordes… S’estacava al llit amb tot el que arreplegava  i cada vegada més fort. No va servir de res que li amaguessin les cordes, ell se les feia ajuntant peces de roba, mocadors… i si no en tenia prou es lligava pel coll al capçal. Això encara els amoïnava més.

L’endemà la mare del seu amic el va venir a veure amb una bona notícia: el seu fill havia despertat del coma. Portava la pilota d’en Marc.

—L’he trobat al jardí de casa, te la devies deixar el darrer dia que vas venir a jugar amb el meu fill.

—No crec que sigui la seva −va respondre el pare d’en Marc− S’ha passat tots els dies jugant-hi, fins ahir.

En Marc va callar, però sí, era la seva, tenia la marca inequívoca, la dedicatòria del seu futbolista preferit.