De feltre

-Sembles de feltre- li diu l’amant d’estiu a l’estimada de tot l’any, que té la pell com si hagués estat teixida.
Les neurones (les de l’estimada) li comencen a enviar missatges… com s’ha de prendre el que li ha dit? Té els músculs més tous i arrodonits? Deuen ser les hores de sol.
-Continua llegint, no em busquis-. L’amant d’estiu està llegint un llibre avorrit. Per què no pren el sol com ella? Pel càncer.
Però es gira un ventet menut que es va convertint en un fort vent.
Ara, damunt de les pàgines hi apareix un mocador femení. Però, i si realment el causant d’aquella troballa no ha estat el vent sinó la propietària que ha volgut cridar l’atenció al lector? El subjecte es desperta de la narcosi, s’alça i albira un braç femení que, erecte, fa moviments constants.
Respon a la crida del braç. El cos femení camina.
Pot dir-li a l’estimada “ara vinc” o “vaig a fer un tomb”, però ella s’adonaria que a la mà esquerra hi porta un mocador de dona. Amb cara de sedició, camina vers el cos femení. La banyista avança amb lentitud a causa del vent, i va nua, té els pits turgents (de quiròfan?), mugrons rosats, biològicament atractius, estómac llis, malucs amples i la tofa rasurada… Massa prima. Els cabells li voleien… Si li torna el mocador i ella se’l posa, s’haurà esvaït el plaer de veure el cos de la banyista nua, i si no li torna, es perdrà l’encontre que cobeja. Mou les cames en la direcció correcta, però no avança, Fa veure que camina. No es mou. La banyista s’acosta a grans gambades.
A uns cinquanta metres, la bellesa fa un gest de dolor, s’agafa el peu esquerre, perd l’equilibri i cau a terra. Ell córrer a socórrer-la. De seguida l’encalça.
De prop rep dos impactes: el de la bellesa de la banyista (el coll, els malucs, els ulls…) i el de veure la sang que cau a la sorra de la planta del peu de la bellesa, que gemega adolorida. S’acotxa, i posa les mans al voltant de la ferida, cosa que la fa sagnar encara més. Recolza el peu ferit damunt dels genolls i se’l mira com si fos un graduat en medecina. No pot evitar, en aquesta posició, un torbament en veure una part inèdita que té davant seu en escorç. El sexe en primer pla, els monticles dels malucs, el ventre, la rodonesa dels pits amb els acabats rosats…
Va a buscar aigua, neteja la ferida es treu el banyador i l’hi lliga. Ha fet tot això sense adonar-se que amb l’aigua salada la banyista encara sent més dolor i gemega més, cosa que li produeix més torbació, i que encara porta el mocador, ara ja no impol·lut sinó xop i ple de sorra, agafat a la mà esquerra. I si va a buscar l’estimada de tot l’any? És l’única sortida digna. Què pot entendre ella si el veu nu agafant el peu d’una dona nua ajaguda a terra gemegant de dolor?
Podria posar-se el banyador, ara tacat de sang, i lligar el peu de la dona amb el seu mocador? Pitjor.
Deixar la dona sola i dir-li a l’estimada que ha perdut el banyador… Dir-li a la dona en escorç “ara vinc” o “vaig a buscar ajut” i no tornar?
Opta per deixar-la estirada i nedar fins a l’estimada, amb el vent en contra i envoltat de meduses… S’esmuny per l’aigua i arriba a l’alçada de la taca que és l’estimada. Veu l’ombrel·la i el moviment de les pàgines de la novel·la avorrida. S’acosta a la vora amb tot el cos dins l’aigua i comença a repetir-se les excuses de la trigança, de la pèrdua de l’única peça de roba, de les picades de medusa…
Tot d’una s’adona amb una nitidesa increïble en un miop com ell que l’estimada fa l’amor amb una passió que li és desconeguda, i en la postura del gosset (que li és vedada!) amb un turista ros i fornit, segurament alemany.