Artur, hem de parlar

—Artur, hem de parlar tu i jo. Cony, Artur! Vols fer el favor de mirar-me quan et parlo? Sí que cal dir males paraules, perquè si no, no m’escoltes. Fa dies que ho penso i ja ho he decidit: li he demanat al jardiner que talli la morera que hi ha al mig de l’eixida. Sí, la que va plantar la teva padrina fa vuitanta anys. I que en fa més de cinquanta que jo netejo les rajoles del voltant i miro de treure les taques que hi deixen les maleïdes mores bordes. Els nois? Que n’han de fer els nois, de si tallo la morera o no? Que l’escombren ells, la porqueria? Mira, Artur, sempre m’he aguantat per no disgustar-te, però resulta que no he vist mai que tu t’estesis de res per no disgustar-me a mi. Ai! No em facis riure! Si vas rebutjar canviar d’oficina per anar-te’n a dirigir la de Toledo no va pas ser per mi, rei meu! A tu no se t’hi havia perdut res a Toledo; t’hauria allunyat del teu abonament del Barça i de la partideta de botifarra al Casino. No continuïs per aquí, que abans s’atrapa un mentider que un coix! Tornem a la morera. Un cop fora, enrajolaré tota l’eixida i hi faré posar una taula rodona amb cadires de fusta, per sopar a la fresca. Ombra? A la nit no ens cal ombra. I no sé si estàs prou al cas, però fa temps que es van inventar els tendals. Encara no he decidit si posar un tendal o comprar una d’aquelles ombrel·les tan grans, de tela, de color cru. Ja en parlarem. T’agradarà, ja ho veuràs. 

La Sunsi va marxar del menjador. Al cap d’una estona va tornar a aparèixer amb la post de planxar, un cove de roba i la planxa. Tres coixineres i dues camises més tard, va dipositar la planxa en vertical sobre la post i amb les dues mans es va recolzar sobre la fusta folrada de cotó, com un orador a la palestra.

—Estic contenta que per fi ens hàgim aclarit, Artur. No cal enfadar-se per dir-nos les coses, no trobes? Tu sempre fas la teva i ja és hora que jo comenci a fer la meva. Pel que fa a la casa, atès que sempre me n’he cuidat jo, he pensat a fer algunes reformes, que t’aniré explicant. T’hi acostumaràs, t’ho ben asseguro. Jo també em vaig haver d’acostumar a viure amb els mobles de la padrina, que els trobo espantosos: negres, feixucs, sembla que visquem amb dol permanent. Uix! En una revista he vist que el menjador el podem convertir en sala d’estar i la taula pels àpats la posarem a la cuina. Calla, pesat! Tot ho trobes una bestiesa, tu! La taula del menjador és massa gran i ocupa tot l’espai. Va fora, amb cadires, trinxant i aparador. No, no facis mala cara, que va tot a la deixalleria. Antiquari? Si ningú vol aquestes merdes, ni regalades. Haurem de pagar per desfer-nos-en. Quan tinguem un espai acollidor i lluminós per seure i veure la tele, estaràs satisfet. 

La Sunsi recull els estris de planxar i quan ja està en el llindar de la porta, es gira.

—Estic contenta d’haver fet aquesta xerradeta i aclarir les coses entre nosaltres, Artur. Tant de bo ho haguéssim fet fa deu anys, quan encara eres viu.