Amors líquids

Li agrada caminar per la sorra mullada. Al capvespre quan hi ha marea baixa i l’arena és el mirall del cel, ressegueix amb les seves passes la corba de l’aigua deixant que cada petjada es fongui amb l’onada.

Non je ne suis jamais seul avec ma solitude.
Georges Moustaky

Laura

Li agrada caminar per la sorra mullada. Al capvespre quan hi ha marea baixa i l’arena és el mirall del cel, ressegueix amb les seves passes la corba de l’aigua deixant que cada petjada es fongui amb l’onada.

I aquest líquid que ve i va esborrant l’empremta del peu és ben bé com el seu món, el que li ha tocat viure, que només li mulla les puntes dels dits perquè ella sap protegir-se però que a voltes la sorprèn amb l’onada rebel deixant-la xopa, freda.

No va quallar. Ella només volia abraçades i sentir que importava. Però amb cada abraçada perdia un xic de llibertat. I tot i les llàgrimes que ploraria asseguda davant del mar el va deixar anar. Un miratge bru de paraules amables. Hi ha dies que es pregunta si ell encara l’enyora.

Sister

Hola sister. 

Treu el cap de sota el coixí que ja és de dia. 

Que diu la mare que et troba a faltar i ja té gràcia tot plegat.

Que la que viu a més de mil quilòmetres soc jo. 

Que fa un any que vius enterrada sota els llençols i sembla que no en sortiràs fins que la por que t’acompanya des que va començar aquell malson no toqui el dos. 

Potser hauràs d’obrir el balcó i que escampi la boira, que tots tenim fantasmes per escampar sister i jo no sóc menys però les coses van com van i ni la trompeta d’en Chet Baker tocant Almost blue destil·la tantíssima tragèdia existencial com tu. 

Que mentre vius atrinxerada dins el núvol del teu particular firmament jo he descobert que em puc enamorar. 

I t’ho dic a tu que és com no dir-ho a ningú perquè faràs com si sentissis ploure, però m’ha agafat desprevinguda. 

És cert que fins ara hem respectat aquella mena de pacte no escrit per mantenir la nostra llibertat costi el que costi. Però estic fora de joc i m’estic començant a quedar sola. Tothom es comença a aparellar al meu voltant i jo em sento com si fos Dr. Jekill i Mr. Hide perquè el cos em demana allò que mai havia volgut. 

Enamorar-me.

I no vull. No.

Sister ja sé que ara mateix només sóc el punt de la i del teu alfabet però si-us-plau abandona aquesta inèrcia que et porta a dissimular tan bé les ganes de viure i fes veure que m’escoltes. 

Hauré d’acceptar que sóc un illot perdut a l’oceà que és exactament com em sento ara mateix què he renunciat a tot això i estic feta merda?

Digues alguna cosa.

Elna

L’Elna mira a cua d’ull els watsapps que li van entrant com una metralladora. Quan en cauen cent de seguits a velocitat de ràfega només poden ser d’una persona i ara mateix no pot ni obrir les parpelles de tanta son. Potser ja és de dia. De fet deu ser el més segur. Eren les cinc de la matinada i encara no havia aclucat cap ull. Des que es passa la vida tancada a l’habitació i s’alimenta de sèries i d’envasats amb etiqueta farcida de greixos saturats, ha perdut la noció del temps. Viure confinada només era l’argument de pel·lícules apocalíptiques que mai li havíen interessat. Ella era molt més d’heroïnes de Jocs de la Fam i ves per on l’apocalipsi s’ha instal·lat a la seva habitació i del cel no baixa cap àngel tocant la trompeta per despertar-la d’aquest malson. 

Ha decidit no aixecar-se, entrar en letàrgia i dormir. Potser així enganyarà el rellotge i quan es desperti de nou el món tornarà a ser com abans. No està per històries. Ni d’amor ni de les altres. Quí necessita ara mateix menjar-se l’olla pensant si és convenient deixar-se estimar? Laura maca —pensa— fes el que et roti però no m’ho expliquis que jo ja en tinc prou per mi. Que de cop se m’han acabat les classes, les festes de dijous a la nit vestida amb top de lluentons, planxar-me els cabells, el bàsquet i els riures per qualsevol tonteria asseguda a la gespa del campus. Que m’estic descobrint una cara fosca que no m’agrada i si això dura molt ni jo mateixa em reconeixeré.

L’Elna està a punt de vomitar tota la ràbia que se li va acumulant cada dia que passa tancada als quinze metres quadrats de la seva habitació. Llàstima que li costi tant deixar-se anar.

Celeste

Aneu i veniu com les onades del mar i quan sembla que us tinc a tocar torneu a desaparèixer. Sou com aquells ous de tortuga enterrats a la sorra, que només en la foscor, s’atreveixen a trencar la closca, embolcallats pel blau profund de la nit. 

La solitud m’agrada però de vegades voldria ser sorra.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació