El silenci dels telers

El desembre passat vaig assistir a una de les darreres funcions d’El silenci dels telers a la Sala Fènix. Des que em miro les coses i veig el món en forma de pòdcast, a vegades tanco els ulls i escolto només allò que tinc al davant. Mentre sentia les veus de la Carme i la Pilar, dones anònimes encarnades per la Maria Casellas i l’Andrea Portella en aquest petit teatre del Raval, vaig pensar que la força del seu relat era suficient per transportar-nos a les colònies industrials i fer-nos viatjar a través d’un segle. I vaig pensar que era necessari que un espectacle que havia superat les cent funcions (entre temporades a Barcelona i bolos per comarques) quedés d’alguna manera enregistrat. El vídeo no és un bon amic del teatre. Veure una funció gravada no té cap gràcia, però la veu sola sí que és capaç de traslladar-nos a un espai escènic contingut dins el nostre cap.

Aquest projecte escènic sobre les colònies industrials va començar justament al cap de Maria Casellas.  “Les colònies tèxtils han estat molt presents al llarg de la meva vida”, ens explica. “Vaig néixer a Gironella, El Berguedà, i des de ben petita veia, a través de la finestra de casa, la fàbrica i els pisos de l’antiga colònia. Recordo la sirena, quan la fàbrica encara funcionava, i com anava a buscar a la meva mare que acaba el torn. Jugàvem amb els altres nens a prop del riu i de la resclosa i entràvem a la torre de l’amo, ja abandonada”.

​A partir de testimonis reals de diferents generacions, i tenint com a punt de partida el material que l’Assumpta Montellà va recopilar a El silenci dels telers, la dramaturga Anna Maria Ricart Codina ha construït una història que transcorre al llarg de tot un segle. Aquí el protagonisme recau en les dones, perquè com deia Casellas en una entrevista publicada a Surt de casa, “la història canvia quan s’explica des d’una òptica femenina”.

“La idea de portar aquestes vivències a l’escenari va sorgir perquè volia parlar d’aquestes històries petites amagades darrere la industrialització, darrere les màquines. Històries de dones treballadores arrossegades pels grans corrents de la Història i dels avenços tecnològics”, diu Casellas. “M’havien explicat moltes històries sobre la fàbrica i les seves treballadores -les meves dues àvies també hi havien treballat- i em sorprenia aquest univers tan particular que van ser les colònies industrials. Històries d’un món ordenat, jerarquitzat i obedient que contrastava amb el paisatge natural, salvatge, i alhora feréstec, propi del territori”. Si voleu saber més coses del procés d’investigació de Maria Casellas, podeu veure l’exposició virtual d’imatges i testimonis al seu web.

​La colònia era un món tancat en ell mateix. Gairebé res no hi entrava ni en sortia. Un món en el qual homes i dones tenien un rol assignat del qual no es podien apartar. “Ells arreglen el món xerrant. Nosaltres el fem rodar treballant”, diu la Pilar. Un món en què homes i dones vivien en família, però tenien uns espais adjudicats: “Cafè i hort per als homes, missa i safareig per a les dones”, diu la Carme.

Com molt bé apuntava el crític Oriol Puig Taulé en aquest article a Núvol, “la història d’aquestes dues dones comença el 1880 i arriba fins al 1999. Amb un recurs semblant al que Virginia Woolf va utilitzar a Orlando, els mateixos personatges viuran cada etapa històrica amb gran naturalitat. La història de la Pilar i la Carme és la de totes les dones que van viure i treballar a les colònies”. Com si fossin ànimes que van transmutant d’un cos a un altre, les veus de la Carme i la Pilar travessen dècades, de dictadura en dictadura, superant la guerra, la gana i la por. Les seves veus s’han de fer sentir per sobre el soroll dels telers, una fressa monòtona que les condemnava al silenci. Aquesta obra fa aflorar uns testimonis ofegats en un món tancat i minúscul, impermeable als aires sindicals i revolucionaris. 

A la dramatúrgia d’Anna Maria Ricart Codina, cal sumar-hi la bona direcció de Ferran Utzet, que en aquesta gravació assumeix la veu en off. Si bé en aquest pòdcast ens perdem la magnífica escenografia de Martí Doy, la podeu apreciar en aquest vídeo. Sí que ens queda el bon treball de so de Guillem Rodríguez, que ha tingut cura de l’enregistrament d’aquest pòdcast.

Això que escoltareu no és teatre documental, sinó una ficció molt ben arrelada en testimonis reals. Tampoc és una peça de ràdio-teatre, perquè no es va concebre per al mitjà radiofònic sinó que ha fet el salt al pòdcast amb tot el que s’hi perd (gestos, escenografia…) i tot el que s’hi guanya (intensitat d’unes veus que se’ns fiquen a dins, amb una experiència sonora que ens embolcalla).

Escolteu-lo a les diferents plataformes de pòdcast: Spotify, Apple Podcast, ivoox o Google Podcast.

També podeu contractar aquest espectacle teatral adreçant-vos al correu: [email protected]