Zama: es fa llarg esperar

La de Zama és una vida maltractada per l'esperança narrada en present en un passat imaginari, improbable, exagerat

Francesc Ginabreda

Francesc Ginabreda

Periodista i corrector

A finals del segle XVIII, a la ciutat d’Asunción del Paraguay, Don Diego de Zama, un funcionari de la corona espanyola, espera ser traslladat a Buenos Ayres amb i grega. Perdut en una època anodina en un entorn decadent i allunyat de la seva família, Zama es consumeix romanent mentre s’arrapa a una esperança que el devasta. Antonio di Benedetto va escriure aquesta història, considerada una de les grans novel·les del segle XX en llengua espanyola, el 1956. Fa pocs mesos, Lucrecia Martel la va adaptar al cine, i enguany la seva obra ha arribat a les nostres sales.

Incapaç de mantenir l’equilibri entre l’angoixa i la reflexió, el pas del temps engoleix l’exili existencial de Zama i l’escup removent els seus instints primaris. El protagonista, solitari i estranger, canalitza el desassossec a través d’una sensualitat adotzenada i desmanyotada. Educat, refinat i cultivat com és, resulta patètic i hilarant veure’l tan anhelós temptejant la carn de dames, esclaves i fulanes. En aquesta derrota flagrant del cartesianisme assetjat per una esperança estèril que s’oxida, l’existencialisme es revela esplendorosament catxondo. Com Vladimir i Estragon, Zama s’instal·la en una espera quimèrica, però a diferència d’aquells que esperen Godot, el funcionari està sol, suspès en el present aliè d’un territori colonial que s’escola en l’horabaixa de l’imperi on mai es ponia el sol.

Zama també està emparentat amb Roquentin i Mersault, però sense els fonaments d’un corrent filosòfic darrere emparats estrictament en el gir sociològic postulat per Sartre a Què és la literatura. El personatge que crea Di Benedetto en personifica les essències però no és el producte de cap filosofia prèvia completa que el sustenti. Ho explica Juan José Saer al pròleg de l’edició publicada per Adriana Hidalgo Editora; Zama, ens diu, “encuentra más bien espontáneamente a la filosofía, como Edipo a su padre desconocido en la encrucijada trágica”. El cas de Di Benedetto és semblant al del també argentí Rodolfo Walsh, que va escriure la primera gran novel·la de no ficció periodística abans que Tom Wolfe, Truman Capote i companyia formalitzessin l’existència del New Journalism.

La novel·la és una meravella escrita amb un castellà florit tan intemporal i arcaic, tan elegant i fastuós, que sembla més propi del Siglo de Oro que no pas d’una època que precedeix l’arribada del segle XIX en una terra de contrastos on les identitats d’uns i altres es difuminen tènuement. La paciència del pobre Zama, corregidor crioll funcionàriament tediós, és com una corda tibada entre dues roques que es va afluixant a poc a poc perquè hi ha un nus que no està prou ben fet. L’erosió no té marxa enrere, i tant el cap com el cos li demanaran experiències fortes per posar-hi remei. Potser serà l’única manera d’alliberar-se del seu desconhort, encara que siguin dramàtiques.

L’adaptació cinematogràfica

El film de Lucrecia Martel assimila amb fidelitat les tres idees centrals de la novel·la: l’angoixa de l’espera, el seu component filosòfic i l’estètica d’un entorn imprecís, perfectament embolicades per un humor amb fogonades grotesques que fa justícia al que és Zama amb la sordidesa necessària: una tragicomèdia. No hi falta, doncs, el component fogós de l’existencialisme del qual Zama és incapaç de desempallegar-se, que té una incidència considerable i abaiotada, és a dir, pertinent, tant al llibre com a la pel·lícula. Si les escenes portessin títols individuals, o el títol general admetés un subtítol tirant a faceciós, Zama també es podria anomenar El funcionari catxondo. Qualsevol gran reflexió o filosofia és especialment vulnerable al component grotesc de la realitat, i la realitat és que, enllà de les inquietuds intel·lectuals, Zama té ganes d’enterrar la sardina.

Martel combina aquest humor amb una estètica i una música immaculades i expansives, que construeixen el clima del llargmetratge amb plans i escenes visualment potents, molt ben aconseguides; algunes diríeu que són pintures hiperrealistes. La sonoritat és senzilla, lleugerament inquietant entre el so del gong i la guitarra per reforçar l’angoixa i el desfici del protagonista. Després hi ha els personatges secundaris: noies criolles que es banyen al riu i assequen peix exhibint la seva nuesa bruna entre mosques i fang; governadors i altres bemolls de la corona que porten perruques tan ridícules com la de Zama la funció productiva dels quals és inexistent; víctimes de la febre que moren a qualsevol banda; salvatges indígenes que perpetren rituals extravagants; el terrible i macabre Vicuña Porto que anhela fer-se ric amb uns cocos que no valen res; un jove que escriu una novel·la d’amagat, que no tindrà cap recorregut; una aristòcrata espanyola desmenjada, promíscua i voluptuosa que coqueteja amb Zama davant d’una esclava muda engolint un licor tan enfarfagós com l’atmosfera on tots plegats representen aquest teatre del patetisme il·lustrat.

Ahí estábamos, por irnos y no, diu Zama, que no pot compartir el seu malestar amb ningú. Les mirades i l’expressivitat del personatge, interpretat pel mexicà Daniel Giménez Cacho, són sensacionals. Els gestos, el silenci, la impotència… Martel aconsegueix transmetre la grisor de la història amb tota la coralitat que li pertoca, i Giménez Cacho explota la grisor ennegrida de Zama exprimint amb molta seguretat la llimona del decaïment interpretatiu. Zama és un relat sobre l’avorriment, al qual Martel treu suc per les dues bandes: quan el fa entretingut i quan el trasllada a l’espectador amb tota la literalitat, perquè la pel·lícula té passatges que es panseixen sense pena ni glòria que tampoc arriben a exasperar-nos (que també tindria gràcia): ja és això.

La de Zama és una vida maltractada per l’esperança narrada en present en un passat imaginari, improbable, exagerat, que té menys importància històrica que filosòfica i que ens demostra que fer-se il·lusions, tenir expectatives gaire altes, sempre és perillós. Si us agraden aquesta mena de narracions positivament immobilistes, l’obra de Martel no us decebrà; encara sou a temps d’anar-la a veure al Zumzeig Cinema fins a finals d’aquest mes de febrer. Com a responsable de la secció de literatura d’aquest diari, però, no em puc estar d’acabar l’article sense exhortar-vos, també, a llegir el llibre de Di Benedetto i a contagiar-vos vagament del seu castellà abarrocat, levantisco y dispuesto a la pendencia.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació