Història prou divertida de la literatura

És un error error considerar 'Una història de la literatura' com un programa cultural.

Quan Woody Allen escrivia les columnes periodístiques de “Com acabar d’una vegada amb la cultura”, no estava exercint de periodista cultural, sinó que feia articles humorístics a partir de la cultura: les arts, la literatura, la història, la filosofia, el pensament i Isadora Duncan. Ningú amb un dit de seny els llegiria com a divulgació cultural, perquè no ho pretenia. Ja ho va dir Susan Sontag amb un punt d’enveja mal dissimulada: “Woody Allen no és un intel·lectual”. Ni ganes.

Eugeni d'Ors a Una història de la literatura
Eugeni d’Ors a Una història de la literatura

“Com acabar d’una vegada amb la cultura” és una obra divertidíssima –des del meu punt de vista, òbviament. Un de les raons clau és que no pretén transmetre’ns informació cultural ni valors ètics ni pensament crític sobre tals o tals altres aspectes de la cultura, sinó que, mitjançant l’humor, desemmascara la solemnitat, la supèrbia, la melindrositat, l’afectació, la vanitat, les actituds humanes més pintoresques, servils, estúpides i quimèriques lligades a la cultura de tots els temps. Dit així queda com la recepta del Paracetamol, és horrorós. No em facin cas, “Com acabar d’una vegada per totes amb la cultura” d’Allen és cent vegades millor que aquesta dissecció desolada.

El primer error és considerar Una història de la literatura de TV3 com un programa cultural. De cap manera. No és altra cosa que un programa humorístic construït a partir de la cultura, de la mateixa manera que un fals documental no és un documental ni unes càpsules sobre ciència presentades per Leo Bassi no són unes càpsules sobre ciència –de fet, és probable que no siguin sobre res. Els que hi busquin les informacions literàries habituals en un espai convencional de llibres, en sortiran decebuts. No és doncs aquell espai que tothom acceptaria de bon grat, entre l’amabilitat educada i la indiferència general. Ja saben, aquella televisió emparada en una seriositat austera, enraonada i lleugerament cordial. Per aquesta raó l’espai s’anuncia com “el programa que ningú no s’esperava”. No se l’esperava ningú senzillament perquè no és gens habitual, el més freqüent és l’espai cultural i literari convencional, un punt solemne, acadèmic, previsible, amb moments de forta intensitat emocional (“És un assaig que allibera la dona”) i, sobretot, devot amb la literatura, els autors i la cultura en general.

La cultura catalana s’ha de resistir amb dents i ungles a convertir-se en una cultura escolar.

Una història de la literatura comença amb un retrat biogràfic, de l’escriptor triat, de to humorístic i fet amb un disseny gràfic que recorda el grafisme atitellat, vuitcentista i volgudament carrincló de “El circ volador dels Monty Python”. En veure-ho, vaig saltar: “Apa, com els d’El búnquer!”, el programa nocturn de Catalunya Ràdio. A “El búnquer”, Peyu i Jair Domínguez també tracen un retrat humorístic de la vida d’una personalitat històrica amb més o menys encert. En el cas d’Una història de la literatura, vaig veure els retrats de Caterina Albert i Eugeni d’Ors, en tot moment farcits de gags, alguns encertats i altres, no tant. Com és normal. Ni a “Groucho i jo”, les memòries del tercer dels germans Marx, celebro tots els gags i episodis graciosos –i això que el nivell és molt alt. Els retrats podrien ser millors, i tant, i també podrien ser pitjors. Com són, estan prou bé: àgils, sorprenents, amb punts hilarants. Que podrien fer més humor a partir d’alguns aspectes més elaborats de l’obra o l’autor? No dic que no, però es corre el risc que els espectadors no ho entenguin. L’humor que exigeix notes a peu de pàgina es converteix en tesi doctoral. És com és i està força bé. També “Golfus de Roma” em podria fer més gràcia i no l’hi recrimino agrament, acusant-lo de mals indicibles i greuges espantosos. O les comèdies de Shakespeare, que no me’n fan gota –sort de la poesia!-.

Per desdenyar Una història de la literatura, s’ha dit i repetit que “És un programa fallit perquè l’humor no fa gràcia”, opinió molt respectable que no comparteixo gaire. La nit de dijous vaig veure seguits Polònia, APM i Una història de la literatura –tots tres humorístics- i el tercer, de llarg, és el que em va fer més gràcia. On jo vaig veure humor a partir de la cultura, altres només hi van veure ‘brometes’. Tots els que anomenen els gags ‘brometes’ o ‘gracietes’, mereixerien que els toqués un company de d’habitació de geriàtric pudent i amb halitosi.

La part de l’entrevista conduïda per Elisenda Pineda transcorre prou bé, amb un convidat que aquesta setmana han sigut Toni Soler i Empar Moliner: algunes preguntes són millors i altres, pitjors, com també les respostes. Potser els hauria sortit més a compte convidar-hi actors desconeguts que es fessin passar per catedràtics de literatura, erudits i biògrafs experts. Això hauria agradat molt, perquè molts espectadors se’ls haurien pres seriosament.

L’especialista Godai Garcia hi aporta la seva ignorància, confusió i vaguetat, amb la convicció de qui no ha de fingir gaire. Només els retrec que durant l’entrevista no se centressin més en l’autor i l’obra comentades i que les preguntes no fossin més a partir d’ells. Hauria estat bé que Albert i Ors ocupessin un espai més central, per mantenir bé, en tot moment, el pretext humorístic de programa de llibres. Ara, el que no hi calien eren més dades perquè els estudiants de batxillerat es poguessin preparar millor la selectivitat. La cultura catalana s’ha de resistir amb dents i ungles a convertir-se en una cultura escolar.

Elisenda Pineda, Emapr Moliner i Godau Garcia a 'Un ahistòria de la literatura'
Elisenda Pineda, Emapr Moliner i Godai Garcia a ‘Un ahistòria de la literatura’

Una història de la literatura és un programa que no s’ha entès gaire. Quan els Monty Python roden l’esquetx dels filòsofs il·lustres que juguen a futbol, no fan un espai televisiu sobre filosofia, sinó que el seu propòsit és fer un esquetx humorístic amb el pretext dels filòsofs. Que Una història de la literatura els faci més o menys gràcia dependrà també del sentit de l’humor de cadascú. Veig molts espais humorístics que no me’n fan gens i no per això pretenc tancar-los ni menystinc els que s’hi diverteixen, perquè, en realitat, penso que tenen una gran sort. En aquest sentit, envejo una mica tots els que riuen amb el gag de la relliscada amb una pell de plàtan –o taronja, també funciona. Els detractors de “Una història de la cultura” ara deuen estar clavant agulles en un ninot que se m’assembla una mica –la papada és fàcil de reproduir-, però espero que convindran amb mi que, malgrat tot, tractar la cultura amb humor sempre, sempre, és d’entrada una bona notícia.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació