Tot el que vaig aprendre de la Sakura

L'anime que va marcar una generació de canalla catalana

De petita m’agradava imaginar quin superpoder tindria si fos una magical girl. A les tardes seia hores i hores davant el televisor, esperant trobar l’alter ego perfecte per a la pròxima hora del pati. Podia triar d’entre totes les marineres, la mig-robot de Bola de Drac, la caçadora de cartes, la col·legiala que viatjava en el temps… Si avui fos una magical girl, el meu poder seria un raig de vòmit propulsat per la màgia de l’estrès. El raig de vòmit de l’amor de la lluna. I quelcom que sembla macarrons.

Els de la meva quinta vam enganxar el gran moment de la programació infantil de TV3 que va suposar la introducció al weeabooisme de tota una generació, és a dir, l’obsessió per l’anime i tot el que és japonès. Curiosament, l’esquer vistós del neo-japonisme va servir de trampa per donar un impuls més que necessari a la llengua. Perquè, com va dir el savi raper Porta: “Allarga’t, bastó! Y es que en castellano ralla”. Jo, encara avui, em sé de memòria tots els noms, arguments i cançons d’aquest patrimoni kitsch del canvi de mil·lenni. Patrimoni també remarcablement català, sí, perquè, a diferència del cinema o els videojocs, el 3xL ens va acostumar a escoltar uns herois que parlaven com nosaltres. Tothom necessita referents, fins i tot els nens catalans, que abans d’en Goku i en Krillin només tenien Sant Jordi i en Pujol. Des de fa uns dies Netflix ja compta amb Sakura la Caçadora de Cartes al seu catàleg, el primer doblatge en català de la plataforma. És també el mateix doblatge que vaig escoltar de petita, tarda rere tarda, mentre berenava abans de fer els deures (hola, mama). Morbosos de la nostàlgia, aquest revisionat és un regal.

Pels que no ho vau viure, la Sakura és una nena de deu anys com qualsevol altra. Vaja, com tu i com jo si no tenim en compte el terrible cap de chupa-chups i uns ulls monstruosos que suposarem que són per veure-hi millor. Coses que passen, la Sakura troba un llibre encantat, l’obre i desperta el seu terrible guardià, que per fer conjunt amb el cuquisme del gènere, resulta ser un peluixet animat. En obrir el llibre, unes cartes màgiques surten volant per la finestra, i al llarg de la sèrie es dedicaran a crear disbauxa i merder al voltant de la nostra protagonista, que les haurà d’anar recuperant. Com que la sèrie està emmarcada dins el gènere del soho, literatura per a noies joves, els episodis van carregats de contingut romàntic de tota mena.

Sí, de tota mena. I és que, encara que sembli mentida, els animes, especialment aquells dirigits a un públic femení jove, han estat els primers a normalitzar les relacions que queden fora de l’hetero-Disney de tota la vida. La majoria de nosaltres recordarem la sèrie per l’amiga i companya d’aventures de Sakura, la Tomoyo, la Plaer de Ma Vida d’abans que llegíssim el Tirant. Emocionalment sempre dues passes davant de la protagonista i a punt per gravar-la com una protoyoutuber, la Tomoyo va ser per a molts la introducció al voyeurisme i el bollerisme a parts iguals. Amb tota normalitat, més d’un cop durant la sèrie, Tomoyo explica a la Sakura que l’amor que sent per ella no és res que li pugui retornar, i així ho accepta. Per altra banda tenim la parella d’en Touya, el germà gran de la Sakura, i en Yukito, una parella gai que en cap moment és tractada fora de la normalitat pels altres personatges.

No podem deixar que la borratxera de nostàlgia ens faci fer passar l’anime vintage per un producte sense tara. Si l’amor romàntic era un dels grans temes a les sèries, l’altre era anar calent com una estufa. Veure el Follet Tortuga, Ranma 1/2 o Love Hina abans d’hora va fer que la meva preadolescència fos encara més confusa. Pobra de mi, jo no entenia com era que, si ja em creixien els pits, les samarretes no em quedaven envasades al buit com a les figuretes del Saló del Manga. Tampoc li trobava massa sentit a les hemorràgies nasals, ni a les meves ni a les dels companys. I, en general, la idea del consentiment que absorbia era més que qüestionable.

El punt còmic de moltes escenes en l’anime sovint es desenvolupava com un embolic shakespearià passat de voltes: per equivocació, l’objectiu de l’interès romàntic de la protagonista o la toca, o la veu nua, o hi acaba amorrat a sobre. En comptes de restar, el malentès mateix fa avançar la relació. Quina idea del que era festejar n’havíem de treure? Hi havia d’haver un terme mig entre el príncep blau de la Blancaneus i el megaplayboy de DNA2. Ara, ja adults, conscients i deconstruïts del tot, ningú ens pot negar el plaer d’entrar a Netflix i tornar al 2003 una estona. Tornar a berenar pa amb nocilla sense pensar en “realfooding”. Tornar a mirar El Temps sense pensar que el món s’acaba. O reimaginar un món on el meu súper-poder no sigui el raig de vòmit per estrès.

Ofèlia Tot el que vaig aprendre de la Sakura

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació