Per a què serveix una nit electoral?

Les eleccions les ha guanyat l’Estat i les ha perdut la política.

Joan Burdeus

Joan Burdeus

Filòsof, periodista i guionista. Coordinador de la secció Pantalles

Les eleccions les ha guanyat l’Estat i les ha perdut la política. Amb el fantasma d’una participació rècord planant sobre l’statu quo durant tot el diumenge, la promesa d’una apocalipsi democràtica va mantenir la tensió mediàticoexistencial fins a l’hora del recompte. Vox galoparia cap a la reconquesta sobre una estampida de paperetes guerracivilistes? El franquisme sociològic faria Espanya great again atret pels cants de sirena del trifachito? Podem i l’independentisme traurien una majoria absoluta suficient per reconèixer el dret a l’autodeterminació de la nació catalana dins d’una República Federal Espanyola? Bé, l’última opció no va ser mai, ni remotament, damunt la taula, i això ja explica l’erm polític en què ens trobàvem abans de les eleccions i que ens hem donat a nosaltres mateixos per als anys que vindran.

Al final, la participació va augmentar per convertir el CIS de Tezanos en profecia autocomplerta. La rastellera de mems idiotitzants que havia circulat per les xarxes durant la jornada de reflexió cridant els joves progres a votar per frenar l’auge de la dreta confirma que, si l’estètica revolucionària es tradueix en un vot massiu al PSOE, és que la revolució no serà instagramitzada. Sobretot perquè la revolució no serà: el denominador comú dels guanyadors del 28A ha estat l’esbravament postideològic, una oferta als electors de posar fi a la crispació amb què ens han torturat a canvi que nosaltres deixem de demanar-los que solucionin els nostres problemes. Els polítics han desprestigiat la política i nosaltres ens hem cregut el seu “no hi ha alternativa”.

La política és tenir una idea de com ha de ser el món diferent de com és ara mateix, sumada a un pla per arribar-hi i a la intel·ligència i el compromís necessaris per fer-ho. Vox té una idea, tornar al franquisme, una pla per fer-la realitat, la violència feixista, i una pulsió de mort a la mirada dels seus líders i votants que no deixa espai per dubtar. En aquest sentit, és estrictament cert dir que Vox és un partit més polític que el PSOE, que Ciutadans o fins i tot que el nou Podem que ja no parla de la casta. No hi ha res més polític que el feixisme, mentre que fer la democràcia autènticament política requereix un esforç individual i col·lectiu titànic. I l’independentisme? Ara mateix, l’hem de comptar a mitges: la independència és un horitzó eminentment polític que omple de sentit i contingut la mobilització irredempta del sobiranisme, però el vot resignat a engreixar uns partits sense idees ni credibilitat per implementar el que prometen és tan estèril i condemnat a la implosió com el vot al socialisme.

El que no mereix el nom de política és el diàleg eixorc entre irreconciliables. La política és la construcció d’un “ells” contra un “nosaltres”, i guanya el que és capaç de construir un nosaltres més gran. Si aquest nosaltres ho és per bones raons, com l’autodeterminació de Catalunya, els drets de les minories o la igualtat econòmica, el món avança. Si el subjecte polític es cohesiona per la unitat indissoluble d’Espanya, per deixar morir els refugiats o per rescatar els bancs, retrocedim. El nosaltres que ha sortit del 28A ni retrocedeix ni avança: és el resultat d’una apatia general, la voluntat de prémer el botó de pausa i no haver de pensar en els conflictes de fons durant un temps. Els espanyols i els catalans han fet amb el seu vot el mateix que els polítics fan quan no saben ni volen resoldre un problema: delegar-ho en una comissió i marxar de cap de setmana.

Que no parlem de tele en aquesta estimada columna metamediàtica? Vet-ho aquí un titular del satíric El Mundo Today:Al Rojo Vivo logra, de alguna manera, añadir pantallas con más información más allá de la barrera física del televisor. Ferreras planea continuar informando en el comedor de todos los españoles aunque se apague el televisor”. Aquesta descripció, perfectament vàlida per a TV3 i la resta de cadenes, explica per a què serveixen les nits electorals: racionalitzar la base irracional de la democràcia. A còpia de gràfics fluctuants eternament i taules d’analistes seguides de taules d’analistes, es solidifica la il·lusió que triar entre les opcions que els mateixos mitjans i poders fàctics han construït és una tria lliure, racional i informada. Informada per ells, és clar.

El poble és allò que mira la nit electoral per la tele, i el poble segrestat és el que creu que els límits del que veu a la tele són els límits del seu món. Quan les eleccions es rendeixen a la resignació antipolítica que estem vivint, són a la democràcia el que la confessió és al catolicisme: participar en el ritual un dia a l’any que et permet estar tranquil els altres 364.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació