L’hora més absurda de la televisió

Anàlisi televisiu de la nit electoral

Joan Burdeus

Joan Burdeus

Filòsof, periodista i guionista. Coordinador de la secció Pantalles

En els dies d’eleccions, de 8 a 9 de la nit es produeix una de les hores televisives més absurdes que hi ha: a partir del tancament dels col·legis, la Junta Electoral aixeca la prohibició de publicar enquestes i cada canal obre foc amb el seu sondeig a peu d’urna, projectant un parlament enterament virtual que només durarà 60 minuts perquè, a partir de les 9, l’arribada dels primers resultats reals esborrarà la ficció provisional com si mai hagués existit, deixant pas a un bany de realitat que s’anirà fent cada cop més granítica a mesura que ens acostem al 100% de l’escrutini. La utilitat d’aquesta hora en relació amb els esforços demoscòpics que exigeix i la saliva de periodista malgastada en el mantra “si es compleixen els resultats de l’enquesta” no hauria de deixar de fascinar-nos: per què val més la pena tenir el país pendent d’una fantasmagoria que esperar o, encara pitjor, callar?

Pedro Sánchez celebra la victòria del PSOE als comicis estatals al davant d’un cartell de grans dimensions amb el seu rostre el 10 de novembre del 2019. ACN

Les nits electorals no van d’entendre la realitat, sinó de la lluita ferotge perquè no se li escapi de les mans a qui té el poder de construir-la, la batalla de transfigurar retrospectivament determinades interpretacions fins que assoleixin la categoria de fets. No ens enganyem, el fet del vot és tan banal que un cop has dipositat aquell paper prim en una urna, el seu significat és més propietat dels analistes de TV3 que teu. El més interessant del contrast entre aquesta hora irreal i la que vindrà és allò que en diuen el vot ocult: veure quins partits pugen amb el recompte de les urnes respecte de les enquestes ens ofereix un retrat del que, mai millor dit, és políticament correcte quan ens sabem fiscalitzats als ulls dels altres. La gran novetat d’aquestes eleccions ha estat que Vox ha fet exactament el mateix resultat a les enquestes que al final, fins i tot una mica pitjor. En altres paraules, dir que es vota a Vox queda bé.

A Vox tenen mala peça al teler i no ho saben: com els pot explicar l’antiga Esquerra Republicana, el mai prou mort Ciutadans (que algú aboqui ciment sobre aquest taüt, gràcies), el primer Podem, o la CUP, quan ets un dels partits que no fa lleig vol dir que ets una moda, un vot reactiu d’aquells que no s’ha d’amagar perquè enviar-los a tots a la merda sempre fa patxoca. Això no només es tradueix en resultats més minsos dels que et pronostiquen les enquestes, especialment les de peu d’urna, sinó en una aigua al vi permanent que et roba l’eufòria d’haver fet saltar la banca.

Als antípodes d’això, hi ha l’hegemonia cultural autèntica: conquerir la vergonya, convertir-se en una de les opcions que els electors trien dissimulant, corrent les cortines de la cabina del seu col·legi electoral i mirant cap a terra nerviosos quan hi ha una conversa política entre amics. L’objectiu d’un partit polític ha de ser assolir aquest estatus tèrbol i morbós, que assegura una adhesió molt més fidel que la de la racionalitat deliberativa o la foguerada emocional: la de l’hàbit. La funció de les campanyes de propaganda, els grans mitjans de comunicació i de les nits electorals no és mai augmentar la racionalitat del vot, sinó ritualitzar determinades opcions, solidificar l’status quo desplaçant-lo del nivell conscient on la llibertat i les alternatives són possibles fins a dur-lo a la tirania dolça del costum.

Gràcies a l’hora més absurda de la televisió, podem intuir quins partits s’han votat circumstancialment, des de la indignació i la reflexió actives, i quines paperetes han entrat beneïdes per la tenacitat inexpugnable de la inèrcia. Si ens fixem en Catalunya: el partit que més va pujar respecte les previsions a peu d’urna va ser Junts per Catalunya, i el que va decebre més, la CUP. Esquerra va acabar en la banda baixa de la forquilla de previsions, i la resta van quedar igual. Per què hi ha gent que diu que vota cupaire no ho fa, i votants de JxCat que voten sense dir-ho?

L’hegemonia convergent recupera terreny, fortificada en el costum i la normalitat de la sociologia electoral catalana d’un país que es vol reconèixer en Laura Borràs. En aquestes eleccions, la bel·ligerància de Mireia Vehí ha estat l’opció per quedar bé, allò que s’ha dit a l’enquestador per presumir de coherència entre ambicions idealistes i el vot. I Gabriel Rufián ha pescat a les dues bandes, copant vot orgullós per antirepressiu i vot avergonyit per pragmàtica. A Espanya, ha passat una cosa anàloga amb Vox i el PP, que em fa pensar en el tsunami de 10 diputats que va tenir la CUP al Parlament de Catalunya i que amb els anys s’ha anat esbravant. Vox ha irromput com una opció que queda bé, i això hauria d’inquietar per la normalització del discurs feixista. D’una manera més modesta, la Cup ha entrat al Congreso, normalitzant la vocació de bloqueig. Però, fins que jo no vegi vot ocult a les opcions revolucionàries que desbordi les enquestes, recomano no creure gaire en la continuïtat de les disrupcions i posar-les entre els parèntesis del moment. Els guanyadors silenciosos són els que no queden bé i, tant a Espanya com a Catalunya, l’statu quo acaba d’exhibir una mala salut de ferro.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació