Les de l’hoquei. Exparelles i altres històries de fantasmes

Cartografia de les infidelitats tevetresines

Joan Burdeus

Joan Burdeus

Filòsof, periodista i guionista. Coordinador de la secció Pantalles

Quan Antonio Gramsci va dir que una crisi consisteix en el fet que el nou no acaba de néixer i el vell no acaba de morir, parlava del capitalisme però hagués pogut parlar de les relacions de parella. Aleshores hauria hagut d’afegir que el vell es resisteix sempre a traspassar i, a més, t’envia un missatge per WhatsApp a les tantes de la nit. A David Foster Wallace li agradava una frase que el seu biògraf va triar per donar nom a les seves memòries: “Totes les històries d’amor són històries de fantasmes”. La qüestió és que els passats romàntics mai moren sense donar guerra i, igual que els espectres, no tenen força per obligar-nos a fer res contra la nostra voluntat però en tenen prou per turmentar-nos amb els seus assumptes sense resoldre, que és el clixé del gènere. La història d’amor més gran de Les de l’hoquei també és una història de fantasmes.

El darrer episodi de la nostra sèrie de capçalera anava de parelles vives del tot, parelles que respiren a mitges i parelles que moren. Els protagonistes, com tots els casos més interessants, són dels que tenen un peu a cada barri: l’Anna i el German (Iria del Río i Marc Clotet), els dos entrenadors que van morir abans de poder néixer i que des que han tornat a creuar-se viuen més pendents de la possibilitat que de la realitat. La seva és una història més postmoderna que la de Romeu i Julieta perquè al cap i a la fi no els separen famílies mortalment enfrontades, només dos equips d’hoquei i una hipoteca. Si hem de fer cas del crescendo de relliscades que hem vist i que, no fotem, són els guapos de la sèrie, ens jugarem un pèsol a què la cosa no acabarà en tragèdia. El clímax narratiu del darrer episodi va correspondre amb el seu clímax sexual i, per més que l’Anna digui “Et sembla bé si, per una nit, mentre som aquí, no hi pensem?”, està clar que no faran altra cosa que pensar-hi. Una parella capaç de fer l’amor, que no follar, entre porteries, estics i proteccions esportives per genitals, ha d’acabar junta tan sí com no.

El més interessant de les històries de fantasmes és que els espectres, com l’amor, no poden comunicar directament el que volen. Els que pateixen l’assetjament dels no-morts malden mentre dura la pel·lícula per descobrir què farà que les aparicions desapareguin, però els esperits mai telegrafien el camí. Aquesta necessitat de circumval·lar el que realment desitgem en comptes de llançar-nos-hi pel dret explica l’enorme popularitat dels jocs d’alcohol del tipus “veritat o repte”, com el que vam veure en la festa rural que afegia marro a l’episodi. La lògica d’aquestes pràctiques és tan absurda que està clar que amaga una veritat profunda: en comptes d’assumir la responsabilitat del nostre desig, entrem en un joc en què li donem l’autoritat a un altre –l’alcohol, el company que controla el joc, l’ampolla que gira, la nostra vida present tan difícil de canviar…- i gaudim fent veure que no triem fer el que estem fent. Quan el Lluc repta a la Lorena que es morregi amb la Flor, elles interrompen el joc com si no haguessin sabut des del principi que la partida acabaria d’aquesta manera. Però l’excusa té sempre la clau a la veritat i, segons després, s’emboliquen sense pretext a l’esquena de la Gina, la nòvia titular. El pacte de fidelitat de la Lorena, tan recent i ja comença a fabricar fantasmes.

Encara que Les de l’hoquei dona més pes als joves que als adults, l’Anna és el personatge més important de la sèrie perquè perquè encarna la lliçó de tot plegat: que l’amor és la resposta. No ens escandalitzem pel grau de sucre del missatge, que al cap i a la fi tots som romàntics i gairebé totes les històries que consumim àvidament falquen el happy ending. La gràcia de l’Anna és que el seu aprenentatge sentimental és indeslligable de l’aprenentatge esportiu: si l’excés de competitivitat solipsista la va convertir en una persona infeliç i gairebé en una homicida, des que ha tornat a Catalunya està intentant demostrar que l’empatia i l’afecte no són contràries a les conquestes esportives, sinó indispensables. I ensenyar-ho a les noves generacions. Al final, totes les històries d’amor són històries de fantasmes, i Les de l’hoquei és la història de l’Anna per exorcitzar els seus: una determinada masculinitat tòxica, una parella que no va poder ser i una idea d’èxit que li fa viure una vida que no vol.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació