Les de l’hoquei. Com els adolescents aprenen a morir

La mort en temps de sororitat i Instagram

Joan Burdeus

Joan Burdeus

Filòsof, periodista i guionista. Coordinador de la secció Pantalles

Com demostra l’auge pandèmic dels wedding planners, no hi ha res més vulgar que voler sentir-se especial. Però si la boda viscuda ja no és res més que al material en brut per al futur vídeo de la mateixa boda –sense preses aèries fetes amb un dron, no sou ningú-, aviat arribarà el torn als funerals, que són literalment l’última oportunitat per destacar entre la massa. Instagram farà caure els monopolis de les funeràries abans que els polítics d’esquerres: on s’és vist que tothom hagi de morir-se igual? Expressar la nostra singularitat és l’imperatiu postmodern per excel·lència i, encara que la mort ens equipari biològicament, sempre ens quedarà l’estètica. Mentrestant, els adolescents tenen clar que amb el paquet de cançons preestablertes i els recordatoris plastificats que ofereix el tanatori no n’hi ha prou: l’amor és proporcional al numeret que es munta per plorar la mort.

La parca va irrompre a Les de l’hoquei i ens permet fer una mica d’antropologia de l’adolescent contemporani. El primer que cal dir és que la sèrie no havia aconseguit generar prou lligams emocionals amb el difunt per induir un efecte tràgic en l’espectador, de manera que cada cop que entraven els violins demanant-nos llàgrimes no hi havia manera de sentir res. Que El Pela (Xúlio Abonjo), fos un pare absent li restava punts. Que hagués amanit la monotonia de matrimonis raonablement consolidats amb arramblades als lavabos no jugava a favor seu. Que tingués la mateixa ràtio anys viscuts a Catalunya / normalització del català de Leo Messi, doncs mira. Però el que no es pot plorar de cap manera és la mort d’un gracioset. En definitiva, posats a matar algú en un accident ex machina, la nostra sèrie de capçalera va carregar-se el personatge menys estimat de tots desprenent una fortor de capítol de farciment. Amb tant conservadorisme narratiu, la cosa només podia acabar amb les noies escampant les cendres del difunt davant la posta de sol.

L’única manera humana de filmar el comiat de les cendres d’un mort la van gastar per sempre els germans Cohen a final d’El gran Lebowski. O humor, o mort. Les paraules que adrecem als éssers estimats quan traspassen són una vivència tan privada que l’efecte voyeur del cinema es gira contra ell mateix per caure en la banalització lacrimògena en el millor dels casos i en la vergonya aliena en el pitjor. Que la Lorena (Mireia Oriol) decidís que el seu pare tenia dret a saltar les regulacions post mortem que prohibeixen aquesta pràctica antiecològica perquè son pare “volia ser lliure com el vent” (crec que la ironia no era volguda) és una reacció adolescent versemblant però que no ens va aportar res en ser filmada. Fer passar al personatge més carismàtic de la sèrie per un calvari i acabar descobrint que tot el que la Lorena ha de dir sobre la mort és que trobarà a faltar al pare i que “gràcies per tot el que m’has ensenyat” va resultar del tot gratuït. Espiant l’Instagram de l’actriu durant l’emissió del capítol (joc brut del crític contemporani), Oriol deia “en este episodio lloro todo el rato“. És la millor sinopsi possible.

Una de les dimensions més interessants de Les de l’hoquei és la dialèctica entre redempció real i redempció simbòlica. Com totes les adolescents contemporànies, les jugadores del Minerva s’han convertit en directores de publicitat de les seves pròpies vides i saben que un bon filtre fotogràfic i un nombre suficient de likes pot elevar una vivència de la mediocritat a la transcendència. Per això la conseqüència més important de la mort d’El Pela va ser la renúncia de les protagonistes a jugar un partit de lliga per tal d’acompanyar la Lorena en el seu dol. Per si no havien quedat clar que l’objectiu era l’escenificació, les jugadores van tenir temps d’escriure “Juntes” a la pissarra amb una tipografia d’aires estrelladammescos. Després d’aquest postureig inicial, la resta de l’episodi va dedicar-se a amplificar les virtuts terapèutiques de la sororitat. El missatge de Les de l’hoquei sempre és el mateix: la validació emocional en grup ho consola i justifica tot. Sempre hem sentit a dir el contrari, però la filosofia d’aquesta generació es podria resumir en què naixem i morim juntes.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació