Joan Burdeus

Joan Burdeus

Filòsof, periodista i guionista. Coordinador de la secció Pantalles

FAQS. Sala-i-Martin i l’independentisme fràgil

Es pot criticar l'actuació política de presos i exiliats?

El millor de la Cambra de Comerç és el nom: ara que les institucions que toquen calé es bategen amb papanatismes anglosaxons com Hub, Cluster o Lab, reconforta la resistència de mots sobirans com ara Cambra, Consell o Generalitat. Bé, sobre si “Generalitat” és un nom de poder o no, millor no parlar-ne. El cas és que una de les notícies més sucoses de la setmana va ser la victòria de la candidatura independentista a la Cambra, la conquesta democràtica d’un lobby que fins ara era propietat de l’Upper Diagonal, col·lectiu amb els seus propis problemes d’esquizofrènia lingüística postcolonial, tal com demostra haver aconseguit que una generació de joves amb cognoms catalans i prou diners per pagar-se una o dues classes de reforç siguin incapaços de pronunciar la vocal neutra. La Cambra s’ha fet indepe, que tremoli el Círculo Ecuestre.

El succés va servir d’excusa per, després d’un any d’absència, tornar a veure a Xavier Sala-i-Martin al Preguntes Freqüents, una garantia d’espectacle televisiu i sentències altament repiulables. El retorn de l’economista més mediàtic de Catalunya al prime time permet contemplar l’evolució de l’independentisme amb perspectiva i el pla general és desassossegador. Quan el procés encara era el nom d’una novel·la de Kafka, Sala-i-Martin va encapçalar la campanya de divulgació del dèficit fiscal, popularitzant el concepte gràcies a l’equilibri perfecte entre explicació per a tots els públics, rigor científic made in Columbia, fogositat cigalera i americanes de colors. Introduir en les converses la xifra dels 16.000 milions va ser una fita política colossal, que encara avui liquida les discussions sobre si la independència és una via racional o no. Però si Sala-i-Martin havia demostrat sobre el paper i sobre el plató la viabilitat econòmica d’una Catalunya independent, la fugida de bancs i empreses que van seguir l’ensulsiada d’octubre va causar un estrip en l’escenari “de la llei a la llei” que ajudava a vendre l’independentisme de cartera als adversos al risc, és a dir, a tothom. Sense un compromís polític fort per defensar la sobirania, els mercats no només no van venir a salvar-nos, sinó que ens van castigar per demanar el pa sencer i des d’aleshores han perdut tots els incentius per donar-nos les molles.

Res d’això contradiu el discurs d’un Sala-i-Martin que sempre ha advertit sobre la subordinació de l’economia a les decisions polítiques. Però sí que vam poder veure un viratge important en el professor quan Cristina Puig va demanar una valoració de l’actuació política dels dirigents independentistes després de l’1 d’octubre i, especialment, de la declaració del 27. Davant d’aquesta petició, la tendència natural pel cos a cos de Sala-i-Martin es va convertir en una apologia de la lleialtat i els sentiments personals: “Trobaria una falta de respecte dir el que haurien d’haver fet. Són gent que jo m’estimo molt, uns estan a la presó, altres a l’exili, i des d’un plató, des d’una ràdio, des d’un cafè o fent un gintònic, trobo poc respectuós opinar d’aquest tema”. Tot això és legítim, però significatiu.

Breu retrat filosòfic de Xavier Sala-i-Martin. A l’Economia en colors, el professor reivindicava un dels fars intel·lectuals del liberalisme: Nassim Nicholas Taleb, economista i filòsof de formació, igual que Sala-i-Martin. Un dels conceptes claus de l’obra de Taleb és el d’antifragilitat. Segons el pensador, al món hi ha coses fràgils, que es trenquen quan se sotmeten a pressió, coses resilients, que conserven la seva forma malgrat les inclemències, i un tercer tipus d’entitats molt interessants: les antifràgils, que són aquelles que necessiten ser sotmeses a tensió regularment per sobreviure. Els músculs són un exemple paradigmàtic d’antifragilitat: deixa d’entrenar-los i s’atrofien, sotmet-los a la força adequada i es fan més forts. La gràcia és que els sistemes econòmics i els éssers humans són antifràgils: si no ens sotmetem a estrès i crítica constant, ens anquilosem i esdevenim incapaços d’afrontar un imprevist o una tragèdia quan arriba.

Sala-i-Martin va ser un abanderat de l’independentisme antifràgil, un canvi de cultura igual que ho va ser el laportisme al Barça. Des d’aquesta visió liberal del món, la crítica ferotge mai pot ser una falta de respecte. Ans al contrari: allò que vols saludable és allò que sotmetràs al punt just de tensió perquè tregui el millor que té a dins, com els pares que saben que l’únic més perillós que descuidar un fill és sobreprotegir-lo. Que un dels principals referents de l’independentisme a martellades freni el seu judici a l’actuació política de Puigdemont, Junqueras i companyia per motius personals és un símptoma de les confusions intel·lectuas i polítiques que empantaneguen el moviment ara mateix. Quan no cau en la desqualificació personal, la crítica és el contrari d’una falta de respecte: sense tensió, les idees, les persones i les societats es tornen fràgils.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació