FAQS. Les llàgrimes de Colau i les rialles de La Competència

De què riu Manuel Valls?

Joan Burdeus

Joan Burdeus

Filòsof, periodista i guionista. Coordinador de la secció Pantalles

Fa una setmana que em pixo de riure amb la imitació que Òscar Dalmau fa de Manuel Valls a La Competència. El personatge té dues claus: una és el català que parla Valls que, a diferència del que escoltem cada dia els barcelonins, no està interferit pel castellà, fet que Dalmau aprofita per llançar frases fetes inventades però quasicreïbles que juguen amb el desconeixement del refranyer nostrat, com ara: “Al carrer Petritxol, hi esmorza qui vol” que, a part de fer riure perquè sí, pica l’ullet a la ridícula exhibició de barcelonisme fake que Valls va fer quan encara no havia tingut ni temps de treure’s el paracaigudes. L’altre recurs hilarant és l’apropiació d’una declaració estrictament real que Valls va dir en campanya: “Voleu fer fora Colau? Voteu Valls”. La claredat del sil·logisme i la contundència amb què el candidat el va pronunciar fan impossible no esclafir a riure quan l’escoltem a toro passat. Els guionistes de la competència converteixen l’anècdota en categoria i fan que el Valls-personatge repeteixi la frase en mil permutacions surrealistes amb el format: “Voleu fer fora X? Voteu Z”. La gràcia és que cap de les exageracions fa més riure que l’original. “Voleu fer fora Colau? Voteu Valls”. Lol.

El plat fort del darrer Preguntes Freqüents havia de ser una entrevista amb Ada Colau que hauria quedat molt més picadeta si Cristina Puig hagués jugat amb la reelegida a escoltar promeses fetes en campanya i intentar aguantar el riure. Tinc la convicció que els electors hauríem après molta més realpolitik si la cosa hagués acabat com un spin off de Juan Joya, el llegendari Risitas. (Digressió momentània: Joya és un mem absurdament popular a França en ple 2019 i el Front Nacional s’ha apropiat de la seva imatge per fer coses nazis, perquè així és el segle XXI). Però res de rialles: les protagonistes de la setmana han estat les llàgrimes que Colau va deixar anar a can Basté i sobre les quals Puig va preguntar àvidament. Entre la defensa tancada de l’espontaneïtat lacrimal i les teories de la conspiració del plor, Colau va liquidar la qüestió amb una naturalitat incontestable. Interessa més preguntar-se si les llàgrimes de Colau esdevindran virals com les del Risitas o si es perdran en la pluja. En el panteó lacrimogen nacional, els plors de Colau bé podrien ocupar un lloc d’honor mediàtic al costat dels de Josep Lluís Núñez, que ens va ensenyar que la pena més profunda no ha d’estar renyida amb les consideracions pecuniàries, des del balanç econòmic del Barça a conservar la cadira d’alcaldessa. Els imitadors de Colau, que no ha estat mai un personatge gaire agraït, tenen un filó que esperem que no mori abans de néixer per culpa de la correcció política.

La conclusió més interessant de l’entrevista es pot treure a partir del recompte dels adjectius que acompanyaven al terme “política” o “polítiques” cada cop que Colau el pronunciava. Malgrat que el primer qualificatiu que va triar l’alcaldessa per definir els objectius del seu mandat va ser “polítiques feministes”, el que va guanyar per golejada fou “polítiques valentes”. En tercer lloc hi trobaríem “polítiques socials”. Que tenen tots tres termes en comú? Que apel·len a l’inquantificable món de les emocions. En el darrer capítol de la domesticació de la retòrica progre, la centralitat del factor material que permet entendre l’origen i la solució de les desigualtats s’ha desplaçat en favor dels elements psicològics i identitaris. I, malgrat que totes les lluites són i haurien de ser compatibles, la tria d’un marc mental o l’altre importa. Quan Colau repeteix ad nauseam la necessitat de despolaritzar la societat i difumina els seus eslògans al voltant de qüestions líquides, lentament però inexorable, el votant s’oblida de parlar del problema que realment fa por als poderosos: l’economia.

No en va, quan semblava que Podemos i Colau anaven a menjar-se el món, va ser precisament perquè polaritzaven: la casta contra el poble, els bancs contra la gent treballadora. La política revolucionària no va d’aconseguir el consens entre explotadors i explotats, sinó de la creença que aquests antagonismes són reals i cal combatre’ls obertament amb vencedors i vençuts. Ara que les elits han aconseguit que ens entretinguem com idiotes parlant de “polítiques valentes” mentre elles van cuinant la propera crisi entre bambolines, només els quedava un altre dualisme a fer desaparèixer del discurs per quedar-se tranquiles del tot: Catalunya contra Espanya. Un altre dels gags recurrents del Valls de La Competència parteix d’una altra declaració del Valls real: “Maragall i Colau són la mateixa cosa”. Si les elits han acabat desmentint-se i preferint a Colau és perquè l’últim reducte de conflicte real que els poderosos necessitaven esborrar del discurs per pacificar-nos era la qüestió nacional. I d’això, Colau prefereix no parlar-ne.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació