Joan Burdeus

Joan Burdeus

Filòsof, periodista i guionista. Coordinador de la secció Pantalles

FAQS. Colau, Sabater i Txernòbil

Quin és el preu polític de renunicar a la coherència?

Es diu poc que Ada Colau va intentar ser actriu i no se’n va sortir. Tothom que hagi conegut intèrprets a les beceroles de l’ofici sap que, fins que no superen l’adolescència escènica –que pot durar per sempre-, els actors perden la capacitat d’estar segurs d’ells mateixos des de dins i es converteixen en aspiradores de validació emocional externa. En aquesta fase, la interioritat els desapareix i esdevenen personatges permanents, sempre entusiastes, verborreics i que es comporten com si la vida consistís a acontentar un director de càsting invisible. La flamant realcaldessa ha corroborat que la política és la continuació del teatre per altres mitjans i ha sostingut dues setmanes de comèdia fins a culminar una de les transicions cinematogràfiques més espatarrants que hem vist: de les fotografies forcejant amb la policia per evitar desnonaments a un quadre compartit amb Manuel Valls picant de mans per la seva coronació. Quan la prioritat és aconseguir aplaudiments, els acabes trobant.

Beneïts siguin els deadlines que aquest cap de setmana van obligar tothom a retratar-se. Alguna lliçó audiovisual? Que la cinematografia de la política que ve és la dels plans oberts i conjunts. La fi de les majories absolutes ha obligat als fotoperiodistes a disparar des de més lluny que mai i fer servir lents amb molta profunditat de camp per poder traçar associacions subtils entre col·locats, descol·locats i col·locadors. Des de la mirada perduda de Xavier Garcia Albiol a Badalona fins al somriure burleta d’Elisenda Alamany quan Valls es va posar dempeus, s’han acabat els plans curts que només necessiten al vencedor en el focus. Per culpa de la nostra tradició pictòrica del retrat, això ens deixa una sensació estranya perquè identifiquem poder amb soledat i ara sembla que, més que guanyadors, només tenim perdedors de diversa magnitud. Quan veiem les fotografies del ple que va proclamar Colau com alcaldessa, hem de mirar a tantes cares diferents per començar a entendre el panorama que el fons acaba sent tant o més important que el primer terme.

Potser per això el FAQS de dissabte no va tenir cap número u, sinó una número dos que va fer batlle un número tres. Dolors Sabater, líder de la segona força més votada a Badalona, va anar a TV3 a explicar com un no-pacte in extremis havia donat l’alcaldia a Àlex Pastor, tercer en vots i, per reblar la irònia, impulsor de la moció de censura que l’any passat va fer fora del poder a la mateixa Sabater. Durant la conversa amb Cristina Puig, Sabater va demostrar que, tot i que ambdues van surfejar la mateixa onada d’activisme indignat post 15M, estem davant dues cultures polítiques antagòniques. Mentre que Colau utilitza les entrevistes per atacar abans de ser atacada i castigar els silencis amb infinites frases subordinades que anestesien el retiment de comptes, Sabater basa el seu carisma en la creació d’una causa compartida de proximitat que admet els errors propis perquè està més preocupada per solucionar els de la ciutat. Sense renunciar a la campanya permanent de reivindicar el seu acte de responsabilitat contra l’oportunisme del candidat del PSC, Sabater ha demostrat ser algú capaç de sacrificar l’ego i la cadira pel valor més vilipendiat en aquestes municipals: la coherència.

D’això va Txernòbil, una de les sèries del moment que explica el desastre nuclear més gran del segle XX per estirar les orelles al segle XXI. La idea forta de la història és que normalitzar la doble moral de la política té conseqüències tangibles -nefastes- per a la població. En altres paraules, el reactor número 4 de la central soviètica no va explotar per un accident aïllat, sinó perquè l’URSS havia banalitzat la mentida fins al punt que tothom havia deixat d’exigir a polítics, companys de feina i veïns que hi hagués una relació entre el que deien, feien i creien. El país s’havia acostumat a la incoherència, que havia degenerat en incompetència. La frase més memorable la pronuncia Valery Legasov, el líder científic de la comissió d’investigació de Txernòbil que acabaria suïcidant-se per culpa de la falta de reconeixement internacional de la catàstrofe: “Cada mentida que expliquem es converteix en un deute amb la veritat. Tard o d’hora, cal pagar-lo”. Després de setmanes sentint que els vots de Mauel Valls serien gratis, els aplaudiments de l’ex-primer ministre francès deixen clar tot el contrari: sacrificar la coherència sempre té un preu i, si hem de fer cas a Txernòbil, el més important no és l’impacte inicial, sinó el núvol radioactiu que enverinarà l’ambient durant els anys que vindran.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació