Joan Burdeus

Joan Burdeus

Filòsof, periodista i guionista. Coordinador de la secció Pantalles

Com (no) debatre després de l’1 d’octubre

Anàlisi mediàtic i polític del debat entre candidats catalans al 28A

El debat a 6 és un mal format televisiu. L’excés de personatges impedeix aprofundir en un mateix conflicte sostingut però, a canvi, ens dona una fotografia acurada de l’estat de la política catalana. Comparant aquesta instantània amb la d’abans de l’1O, la involució és clara: a les anteriors conteses electorals es prometia fer coses, ara es prometen taules de diàlegs per parlar sobre, potser, qui sap, algun dia, si a tothom li va bé i hi ha majories àmplies, fer alguna cosa. Vistes i escoltades les dues hores i mitja que ens va proposar TV3, queda clar que els partits catalans que enviaran representants al Congreso de los Diputados es divideixen entre els dialogadors (ERC, JxCat, Comuns, PSC) i els repressors (PP i Cs). El que ha desaparegut per complet són els solucionadors. La independència, una reforma constitucional, una consulta… ningú es compromet amb una proposta concreta que no podrà aplicar. El resultat és un desassossec kafkià: l’ambició és tan baixa que defraudar a l’elector que els voti no és una opció, però satisfer-lo tampoc.

Les metàfores visuals de la posada en escena van reforçar aquest abandonament del conflicte nacional en favor d’una nova etapa dominada per la deliberació sine die: títols de crèdit i fons del plató plens d’estadístiques fluctuant eternament, imatges per satèl·lit que fan zooms impossibles i un entramat de línies que enllacen menús amb submenús. Tot fosc, solemne, i en un curiós equilibri entre digital i analògic. Sumant la imatge a l’èpica d’un tema musical amb la gastadíssima base de Requiem for a Dream, la sensació era de telediari de Televisión Española dels anys 90, un retorn de la informació rigorosa prèvia a les fake news, quan els polítics encara perdien vots per mentir… O això ens dèiem a nosaltres mateixos.

Seguint amb aquesta vocació de neoclacissime periodístic, el debat va començar amb l’aspiració més vella i legítima del servei públic: intentar fer retre comptes al poder. Les intervencions inicials de cada candidat van ser precedides per un tall extret de l’anterior campanya electoral en què el polític o el seu antecessor adquiria un compromís que acabaria incomplint de manera flagrant. Però només despertar, el dinosaure: desprovist de la facultat d’interrompre i repreguntar que confereix una entrevista, Vicent Sanchis, que moderava el debat, no tenia cap arma per impedir que els participants passessin olímpicament de respondre allò que ell els preguntava i es llancessin al míting prefabricat.

Subjectivíssim resum dels candidats en rigorós ordre d’aparició. Jaume Asens va estar empetitit i dubtós, molt més eficaç desmuntant a la dreta amb la qual no es disputa ni un vot que en els intents flàccids i forçats de furgar en la frontera amb el PSC i Esquerra on veritablement es juga les garrofes. Gabriel Rufián era a casa, és a dir, a un plató televisiu, on continua sent el millor guionista de tots els polítics, capaç de fabricar frases-tuit contundents, enginyoses, fàcils de viralitzar i idònies pel batibull a sis ja que, a diferència de les cotorres del colpisme, varia i renova amb prou velocitat per evitar l’efecte de disc ratllat. Laura Borràs va patir un dualisme de base, exhibint un aire aristocràtic que rendibilitza la bona educació i permet una nova categoria retòrica molt eficaç, el zasca-cuqui, l’exconsellera va oferir respostes gràcils però va ser incapaç de frenar la sagnia de vots cap a ERC per culpa de l’esquizofrènia del seu partit –bloqueig o no bloqueig?- que condiciona l’argumentari. Meritxell Batet, havia vingut a no respondre res de res i va aconseguir no respondre res de res sense perdre el somriure, que no és poc. Cayetana Álvarez de Toledo s’ha fet vella molt de pressa: el seu gran encert va ser traduir la retòrica de reconquesta nacional en una reconquesta cromàtica abillant-se amb un jersei groc-presos-polítics, però la repetició ad nauseam del pack de tòpics anticatalans demana desesperadament la ironia i l’enginy que les farien digeribles. El millor retrat d’Inés Arrimadas va ser veure-la amb un llaç groc que va treure de la butxaca màgica cridant “Quitar esto es crispar?”, ignorant la ironia de fer-ho amb l’actitud més insofriblement crispant, antipolítica i sobreactuada que hom pugui imaginar.

D’aquest poti-poti de monòlegs creuats, interrupcions maleducades i gadgets xarons per buscar la foto, se’n pot treure una conclusió mediàtica i una de política. En els debats televisius amb molts involucrats, funciona molt millor l’humor i la contenció que el buscabreguisme de pati d’escola, que enfrontant-se en el mode jo contra el món projecta el típic narcisisme de bully sense amor propi que acaba fent vergonya aliena. Sobre el fons de la qüestió que es va poder veure, queda clar que la política catalana ha entrat en una fase de degradació el problema més gran de la qual és que no se’n pot escapar a través del vot: mentre la ciutadania no protagonitzi o impulsi nous lideratges i espais polítics amb idees concretes lligades a accions concretes, la papereta que dipositarem és una acció de resistència obligada però, per desgràcia, també és un xec en blanc.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació