Sortir del binomi

Ho han apuntat molts comentaris que he llegit a l’article de Merlí escrit per Joan Burdeus a aquesta mateixa pàgina: el binomi home/dona és, fet i fet, una construcció social i cultural.

Ens identifiquem com a home o com a dona perquè ens encabim dins d’una sèrie de qualitats o de característiques que la societat ens ha dit que són d’home o de dona, des de petits. Per exemple, ets, biològicament, un nen, perquè tens penis, i això la societat t’ha dit que és de nen. Com a nen, se t’inculquen una sèrie de valors que no tenen les nenes: els nens, juguen als Action-Man, les nenes, a les Barbies. Tot això si suposem, és clar, que el fet de tenir genitals diferents no és, també, un constructe social, com apunten altres crítiques com Preciado. Judith Butler proposa desfer-nos del binomi home/dona perquè entén que hi ha altres subjectes que poden no sentir-s’hi representats. I si sóc un nen, biològicament, però m’agraden les nines i el color rosa? Vol dir que per això, sóc, forçosament, una nena? (Com apuntava una mare al documental de Menors Transsexuals, a TV3).

Merlí dóna visibilitat a aquesta problemàtica del binomi introduint la famosa Quima. És a dir, com argumenta Butler, hauríem de deixar de pensar que ens classifiquem com a subjectes estàtics, en home o en dona, i percebre’ns que som subjectes fluids. La idea d’identitat és una “performance”, no una essència i quelcom estàtic (idea precursora del moviment Queer). Quedar-nos dins del subjecte home o dona fa que altres subjectes que no es puguin encabir dins de la definició se sentin alienats i “anormals”, ja que el “normal” és el que forçosament les institucions i la societat han repetit que és normal. La Quima, seguint les convencions socials, no és normal perquè és, biològicament, un home que se sent dona. És un sexe que no es correspon amb el gènere amb el qual s’hauria de correspondre. Tot i així, per a mi Merlí no soluciona el binomi que Butler proposa destruir. I de fet, ella tampoc ho fa, i potser és per això que ha estat tan criticada per col·lectius transsexuals.

D’una banda em vaig trobar aplaudint amb les orelles les contestacions de la Quima a la Coralina, però de l’altra hi va haver dos moments en què vaig pensar, com en el documental de Menors Transexuals, “ja hi tornem a ser”. El primer moment de què parlo és quan la Coralina diu a la Quima: “Una cosa és clara, vas vestit com una dona”. I la Quima li respon: “Sóc una dona, visc com una dona”. Aquest moment m’enfada una mica, ja que em fa preguntar: Què és viure com una dona? Què és, ser una dona? No estem problematitzant el gènere i les convencions socials que diuen que una dona és ser x, y i z? La Quima se sent dona. Ningú pot negar el que sent. I es vesteix com una dona. Però es vesteix com la societat ens diu que ha de ser una dona. És a dir, una dona és portar faldilles, cabell llarg i pintar-se els llavis? Es pot un sentir d’un altre gènere sense haver d’expressar que és d’un altre gènere? El meu company diu que el problema és que necessitem classificar-nos. És a dir, ell veu un home amb pantalons i dessuadora pel carrer i pensa “és un home”. I si parlés amb ell i l’home li digués: “No, jo no sóc un home, jo em sento dona”? Però seria molt difícil d’imaginar-s’ho, perquè la societat necessita fer visible el que és invisible, i per tant, la Quima s’ha de vestir de dona per denotar els seus sentiments, és a dir, que ella se sent dona i no home. Perquè si fos un home i se sentís dona, però vestís com li donés la gana, això seria massa complicat, massa utòpic per acceptar-ho?

El segon moment que em va fer tremolar va ser, en si, el partit de futbol. Per donar suport a la Quima, els peripatètics decideixen fer un partit de futbol disfressant-se del gènere contrari. Entenc completament que un argument ha de tenir un final, donar solucions a les problemàtiques que s’han presentat. “Transvestir-se és un acte subversiu”, diu Butler. Els nois es disfressen de noies, les noies, de nois. Però com apunta la Quima, això no li agrada perquè ella “no va disfressada”. I no podria estar-hi més d’acord, perquè a més, ensenya que els peripatètics no acaben de sortir del binomi home/dona. Els nois es maquillen, es posen perruca, faldilles i sabates de teló, perquè tothom sap que això és la imatge de les dones. Les noies es dibuixen un bigoti, es posen un mitjó com a paquet i una gorra, perquè tothom sap que això són els homes. Aquest acte rebel es converteix en realitat en un mirall de la mateixa mentalitat del binomi: tornem a recaure en la convenció social que ens diu que un home és x, i dona, y. Per tant, la meva pregunta va més enllà: hem de problematitzar no només com s’expressa visiblement el binomi home o dona, sinó què vol dir, en si mateix, haver-se de sentir home o haver-se de sentir dona. Jo no sóc més “dona” per depilar-me el bigoti que una “dona” que no ho faci.

Enhorabona, Merlí, per donar visibilitat a aquesta realitat que pateix molta gent arreu del món. Però no intentem donar una resposta si no n’estem preparats. El més important no és solucionar, sinó que tothom es faci preguntes.