Antoni Riera

Antoni Riera

Quarantí irredempt. Manacorí de catalana nació. Periodista i professor. Utopista, també.

Sor Forcades, Fra Oliveres i el ‘messiànic’ Barberà

Avui Albert Om és el convidat de l'economista Arcadi Oliveres, un dels impulsors de l'anomenat procés constituent. Antoni Riera Vives examina aquí fins a quin punt personatges com Oliveres són 'populistes' o si aquesta és una etiqueta que se'ls penja per desacreditar-los.

“Ens hem avesat a uns representants públics que no han après cap norma de la bona oratòria, però sí de la pitjor xarlataneria. I el que és encara més trist, ens hem avesat a no fer-ne cas, o a encongir-nos d’espatlles davant d’aquest espectacle penós. I, sisplau, que ningú em tregui com a exemple d’esperança el projecte de sor Forcades i fra Oliveres”. El fragment que acabau de llegir pertany a un article que el passat dia 18 va signar Sebastià Alzamora en la seva columna diària al diari Ara. L’article es titulava “Contra els xarlatans”, i es referia a la facilitat que determinats membres de la classe política tenen a l’hora d’entrar en qualificacions, desqualificacions i afirmacions més o menys gratuïtes i totalment desproporcionades.

Dins les mateixes dates, al Diario de Mallorca, llegia un altre article, aquesta vegada de Daniel Capó, en què advertia dels perills de l’adveniment del populisme arreu d’Europa, amb exemples com els de Beppe Grillo a Itàlia o Marine LePen a França. Sorpresivament per a mi, una altra vegada es tornava a incloure Teresa Forcades dins el sector populista: “Sor Forcades és la sal que no pot faltar en cap guisat que es preï. Al costat del coach Pep Guardiola i el prestigiós professor Sala-i-Martin, conforma la santa tríada mediàtica de la intel·lectualitat catalana; però, al contrari del que passa amb els altres dos -referents mundials en el seu àmbit professional-, no se sap gaire bé en què destaca la monja benedictina: si en la medicina holística, el lobby antivacunes, la teologia feminista, el cercle dels admiradors del chavisme o la temptació de l’antipolítica”.

I dimarts passat, dia de Sant Jordi, que encara és més fresc, vaig llegir que Sergi Pàmies aprofitava la seva crònica de la diada de Sant Jordi a La Vanguardia per deixar-nos clara la seva opinió sobre el periodista Jaume Barberà, conegut els darrers anys per la seva tasca al programa Singulars. Extrec la informació del digital El Singular: “En un moment de l’article l’articulista compara la cua de lectors per aconseguir signatures dels seus escriptors predilectes. Pàmies explica que Jaume Barberà i l’expresident càntabre, Miguel Ángel Revilla, van ser en aquest aspecte dels autors que més persones van atraure. A partir d’aquí estableix un símil entre Barberà i el polític espanyol per defensar que el periodista de TV3 és ‘un personatge’ que ha sabut treure rèdit de la ‘decadència política’ per establir ‘un discurs populista, messiànic i, a estones, delirant’”.

Alzamora, Capó i Pàmies són creadors d’opinió, personatges (cadascun en el seu àmbit i en graus diferents) amb una certa influència sobre l’opinió pública. Tots tres ens exposen el que pensen i ho fan sense embuts, cosa que és d’agrair. Cadascun d’ells, a més, té un perfil ideològic que crec que és determinant a l’hora d’entendre les seves precaucions sobre els personatges de Teresa Forcades, Arcadi Oliveres i Jaume Barberà.

Per part meva, i pel que fa a Forcades i Oliveres, reconec que vaig acollir amb una mica de desconcert l’anunci de la seva entrada en política, atès que la seva proposta, si no aconsegueix establir arrels fondes de relació amb elements del mapa polític ja existent, només aconseguirà erosionar propostes minoritàries de forta càrrega ideològica, com ara la CUP (recordem que Forcades i Oliveres parlen també de candidatures d’unitat popular, sense parlar de sigles), o la més majoritària i convencional Iniciativa. En tot cas, mirant el tassó mig ple, també és cert que aquesta nova proposta podria ajuntar l’independentisme (11-S) amb els moviments antisistema (15-M) i donar cabuda als escindits del PSC (Nova Esquerra), Iniciativa, les CUP i, molt difícilment Esquerra Republicana, que essent ara segona força i amb tendència a l’alça no sembla senzill, tenint en compte la lògica interessada que solen fer servir els partits polítics, que volgués formar una gran candidatura alternativa al poder oficial. Ara bé, una vegada feta aquesta valoració sobre l’entrada en política de Forcades i Oliveres, la meva opinió és que es tracta de dues persones que basen la seva postura vital i ideològica en un argumentari d’alt voltatge racional i en una xarxa de valors procedents sense dubte del cristianisme (entès, en aquest cas com a lectura dels evangelis, i no com a dogma) però que no per això hem de considerar rebutjables (solidaritat, justícia, igualtat…). Sentint-los no he pensat mai que fossin xarlatans, ni populistes, ans al contrari. És clar que també jo em podria considerar membre de la massa adoctrinable i desorientada que escolta i refrenda la primera paraula bella que li passa per davant…

Pel que fa a Barberà, hi podria aplicar els mateixos qualificatius que he aplicat fins ara al president de Justícia i Pau o a la monja de Sant Benet. Reconec en aquest cas, que el seu perfil de presentador televisiu, de vegades vehement, de vegades abrandat, li podria fer perdre adeptes en segons quins cercles. Però què punyetes! És que per sortir per la tele han de semblar robots? El seu programa està consolidat en la seva franja horària i té una audiència fidel i creixent, que respon, en la meva humil opinió, al rigor a l’hora de seleccionar els convidats i els temes que s’hi han de tractar.

I em direu: i què? Aquest post és només un reclam d’auxili. Trobau que Forcades, Oliveres i Barberà són xarlatans? Són populistes comparables a Marine LePen o Beppe Grillo? Què volem dir quan deim populisme? El populisme és sempre d’extrema dreta? O pot ser també d’extrema esquerra? Són oportunistes tots els qui provenint d’un altre sector entren en política? Només poden ser polítics els polítics? Ha de tenir tothom vocació política? O ha de ser una professió? Els qui parlen de populisme dins l’àmbit de l’esquerra alternativa són membres d’una esquerra laxa, d’una burgesia benestant o directament neocons? O són opinadors neutres que saben veure la llavor perversa del populisme en un i altre entorn?

Esper els vostres comentaris. Moltes gràcies.

Article publicat a L’estenedor

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació