Sergi Cámara “No sabem mai quan ens podem convertir en refugiats”

Sergi Cámara presenta ‘Europa Fortalesa’ (Palau Robert), una exposició que recull a través de la fotografia les principals rutes migratòries europees.

El Palau Robert acull fins aquest diumenge 5 de març, la darrera exposició del fotoperiodista i documentalista independent Sergi Cámara. Europa Fortalesa és un projecte periodístic que busca relatar a través de la fotografia el pas dels migrants per les principals fronteres europees. L’exposició s’endinsa en la tragèdia individual d’aquestes persones que intenten creuar les fronteres per arribar al vell continent. El vigatà compta amb una extensa carrera en el món de les migracions que l’han portat a cobrir durant més de deu anys la frontera de Melilla, una experiència que va culminar amb l’obra Negro. Cámara presenta aquesta proposta en uns temps en què la immigració ha passat a un segon pla. Tanmateix, l’entrevista ens transporta a cada un d’aquests passatges i a la motivació que hi ha darrere un intrèpid fotoperiodista per viure per i per a les migracions i les fronteres.

Sergi Cámara. Foto: Laia Serch
Sergi Cámara. Foto: Laia Serch

Quin objectiu persegueix aquesta exposició?

L’exposició mostra les rutes que han de fer els refugiats per evitar el gran control que té la Unió Europea sobre les seves fronteres. Els països europeus han aplicat unes polítiques que tenen com a conseqüència totes aquestes rutes que busco relatar en l’exposició. En els darrers anys Europa ha augmentat el control i la inversió en les fronteres. L’augment de la vigilància ha provocat que molts refugiats hagin de buscar alternatives més perilloses per arribar al seu destí final.

Per què decideixes engegar aquest projecte? Quins són els motius que et porten a realitzar aquesta exposició?

Feia deu anys que treballava a la tanca de Melilla, havia fet més de trenta viatges a les dues bandes de la tanca. El llibre Negro va ser resultat de tot aquest període, però va arribar un moment en què cada cop era més difícil treballar, hi havia un gran control policial a la frontera. Vaig decidir canviar, però d’una manera o altra volia continuar vinculat al món de les fronteres. Vaig pensar que si a Melilla s’estaven vulnerant els drets humans, en altres fronteres també podria estar passant. Així va ser com vaig decidir posar en marxa l’exposició Europa Fortalesa.

Ens venen que el problema són les màfies, però les verdaderes màfies són els governs, que fan servir els refugiats com una moneda de canvi.

El títol de l’exposició reflecteix bé la situació amb què es troben els immigrants quan busquen travessar les fronteres i entrar en territori europeu?

Sí, Europa s’està convertint en una fortalesa. S’estan construint murs, entre Polònia i Bielorússia, entre Lituània i Bielorússia, entre Grècia i Turquia, entre Macedònia i Sèrbia, entre Hongria i Sèrbia. Per protegir Europa, els països cada cop posen més traves a les persones que volen entrar a la nostra festa europea. Ara inclús subcontractem el control migratori en països de trànsit com Marroc o els estats fronterers d’Europa. Els països com Líbia, Marroc o Algèria utilitzen la immigració per subornar als països europeus. Si aquest no accepten, et poden enviar 3.000 refugiats a la tanca l’endemà. Ens venen que el problema són les màfies, però les verdaderes màfies són els governs, que fan servir els refugiats com una moneda de canvi. Hi ha una extrema repressió contra els refugiats, que fins i tot provoca morts, com va passar a Melilla aquest passat juliol.

Vas estar treballant deu anys a la frontera de Melilla. És un secret d’estat les barbaritats i repressió que hi ha en aquesta frontera?

Per sort cada vegada s’ha pogut anar amagant menys. Abans cada cop que algú intentava saltar la tanca, la policia posava un cordó de seguretat de 400 metres amb l’excusa que era zona de seguretat. De vegades fins i tot et perseguien, t’intimidaven o et detenien sense motiu aparent. S’intentaven amagar les expulsions, i tornaven els immigrants al Marroc per una porta que no tenia visibilitat. Però un dia de cop, ens van deixar fotografiar aquestes expulsions. Ens va sorprendre i els periodistes vam fer una carta explicant la situació. En el fons la seva intenció era que normalitzéssim la situació. Per molt que es tracti d’una il·legalitat, quan més vegades ho veus acabes per despreocupar-te. Ens vam sentir utilitzats per part de les autoritats.

Consideres que la feina del reporter de fronteres és una feina perillosa?

Jo no ho consideraria perillós. No s’aproxima al que viuen els periodistes de guerra. A nosaltres ens pot caure algun cop de porra, alguna multa o alguna detenció; però en el fons, saps que no et poden fer res. En una ocasió em van tenir dues hores a una comissaria al Marroc, però realment ho fan únicament per intimidar-te.

Què es busca retratar quan es fan fotos a les fronteres?

Les fotos em permeten explicar històries. Vivim rodejats de números, però cada un d’aquests números té una història a explicar. L’any 2015 quan vaig anar a Lesbos, hi havia un centenar de periodistes fent les mateixes fotografies. Vaig pensar que jo havia de fer alguna cosa diferent, si no, no feia falta que estigués allà. Vaig observar que, tot i que també arribaven homes solters, com deia la premsa, la majoria eren famílies que en arribar a les platges treien el mòbil que duien guardat a una bossa de plàstic i es feien una fotografia de record. Em va semblar que aquell instant s’havia d’immortalitzar. Volia transmetre que els migrants no eren únicament homes solters, sinó també famílies com podrien ser les nostres.

Sergi Cámara. Foto: Laia Serch
Sergi Cámara. Foto: Laia Serch

Per què han desaparegut de l’agenda mediàtica els refugiats? No interessa?

Les notícies mediàtiques sempre van en pics d’informació, duren un temps i després desapareixen. Vivim en un fast food de notícies. En l’actualitat els mitjans no estan invertint en treballs d’investigació, són temes que no volen tractar. Alguna vegada he presentat treballs i me’ls han rebutjat amb l’excusa que feia menys d’un mes que ja havien parlat d’immigració. Abans als magazins del cap de setmana podies publicar un reportatge fantàstic; però avui en dia els magazins estan plens de publicacions relacionades amb la moda, la tornada a l’escola o el iot que mai podrem comprar. Al cap i a la fi, els anunciants són els que manen, i un anunci de Rolex no vol veure un reportatge d’immigració al seu costat.

Tot i que en els darrers temps la immigració ha desaparegut parcialment de l’agenda mediàtica; sembla que recentment s’ha centrat en els refugiats ucraïnesos. Tenen aquests refugiats algun avantatge respecte dels refugiats que provenen d’altres països?

Ara el focus informatiu està a Ucraïna. És sorprenent, perquè veiem com aquestes persones poden entrar, se’ls hi concedeix un passaport i tenen plena llibertat per desplaçar-se per qualsevol país europeu. Però, per altra banda, si la persona prové d’Afganistan, ens posem les mans al cap i li neguem l’entrada. Hi ha una gran hipocresia… Tot depèn del país d’origen, si ets ros amb els ulls blaus entres, però si ets una mica més fosc ja no.

Sorprèn que entre fronteres de països occidentals, també hi hagi traficants que posen, a disposició dels migrants, embarcacions per passar la frontera, com és el cas del canal de la mànega. Com és possible?

Tot va començar amb un grup d’amics o família que volien anar a Anglaterra, però no podien accedir-hi de forma legal. Van decidir comprar-se una barca, i com el dia acompanyava, i la costa anglesa es veia des de la platja, es van llançar a l’aventura. Després les màfies hi han vist una oportunitat, i l’han transformat en un negoci que proporcionen un viatge il·legal a la gent que no pot desplaçar-s’hi legalment. Si la teva família ha arribat a Anglaterra, és normal que tu vulguis arribar allà; si no pots arribar amb avió, hauràs de buscar alternatives. Els traficants s’aprofiten d’aquesta gent, però al final tot és conseqüència de les polítiques europees.

França no posa algun tipus d’actuació policial per evitar aquesta situació?

França rep diners d’Anglaterra perquè li controli la immigració. A la costa sempre hi ha vigilància, si veuen una barca que està preparada per sortir la policia la punxa. Però si ens posem en el lloc de França, no tenen una situació fàcil. Hi ha més de 2.000 refugiats en els campaments de Grande Synthe, i si fan la vista grossa i en deixen marxar mil en sortiran beneficiats.

Quina de les fronteres que reflecteixes en l’exposició t’ha causat un major impacte?

A la frontera de Melilla hi havia una violència extrema, es vivia una constant vulneració dels drets humans. Però hi ha altres fronteres que també m’han causat un gran impacte. A la frontera d’Hongria amb Sèrbia els immigrants viuen en una humiliació constant. Han construït una tanca de 175 metres i els vigilants els peguen, els despullen, els hi roben el mòbil i es fan fotos amb els detinguts. Altres companys m’han comentat que les fronteres de Bulgària a Turquia i de Turquia a Grècia també són molt violentes.

Al final el que et fa néixer a un lloc o un altre és la sort. La gent no pensa que els nostres avis també van ser refugiats, tenim molt poca memòria.

Des del teu punt de vista, existeix una voluntat per part de les institucions europees a l’hora de canviar les formes d’actuació? O la situació que es produeix avui en dia es mantindrà en el temps?

Es mantindrà i anirà a pitjor. Ja hi ha camps de concentració de refugiats a altres països. Anglaterra està pagant a Ruanda per enviar els sol·licitants d’asil, i que aquest país “guardi” els refugiats mentre esperen que s’aprovi la sol·licitud. Tot és un negoci. Hi ha empreses que es dediquen a la militarització i a la seguretat de les fronteres que estan enriquint-se amb tot el tema migratori.

Falta solidaritat i sensibilitat per empatitzar amb els refugiats.

Per llàstima, vivim en una societat molt tancada en si mateixa, som la societat del “jo estic bé i mentre jo estigui bé que no em molestin.” Quan estava a la frontera fent fotografies pensava que jo podia ser aquesta persona que arriba en una barca i ell podria ser el que està fent fotos. Al final el que et fa néixer a un lloc o un altre és la sort. La gent no pensa que els nostres avis també van ser refugiats, tenim molt poca memòria. No sabem mai quan ens podem convertir en refugiats.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació