Sempre ignorem l’autèntica naturalesa de la gent

Seguint totes les respostes que Haneke va plantejant al llarg del llibre, ens amarem de la meticulositat amb què treballa cadascun dels seus projectes

Meravellada… Amb aquest adjectiu tan profundament lul·lià m’agradaria començar aquest petit relat del que m’ha significat la lectura de les entrevistes concedides per Michael Haneke a Michel Cieutat i Philippe Rouyer.

Perquè la nostra vida d’humans és el que és i des de fa molt. D’una generació a una altra només canvia la moda, en paraules d’Andy Warhol. Hem arribat a un punt de la nostra història en què la religió ja no funciona com a sistema social, hem après que la cultura no ens protegeix dels abismes de la vida, sabem que la nostra trajectòria vital és complexa i que el fet de comportar-se malament no significa ser inhumà. Aprenem, com Haneke va fer de noi a les classes de filosofia que va rebre a l’institut, que les grans preguntes que sempre ens formulem no tindran mai resposta, i descobrim, també com Haneke, que és amb Dostoievski que ens podem sentir dolorosament compresos, i que l’emoció més íntima ens arribarà escoltant Bach, Mozart i Schubert, sense poder col·locar-ne un al davant de l’altre ni sense saber ni com ni per què. I arribem també a la conclusió que la comunicació és difícil entre els humans, que tots parlem, i molt, però que no sempre escoltem, o almenys no ho fem amb gran atenció.

I és amb tot aquest pòsit de saviesa que Haneke ens convida a veure des de l’any 1974 les seves pel·lícules. I les fa i les continua fent per parlar de nosaltres i d’ell mateix, de la culpabilitat en què ens submergim de vegades i aprenem a conviure, de les pors que ens amaguem per seguir vivint, de la violència que ens ofèn però que ens continua enganxant a la pantalla. També ens parla dels grans cineastes, de Saló de Pasolini, que fins i tot ell només ha estat capaç de visionar una vegada; dels grans actors i de les grans actrius amb qui ha treballat; de les mirades que amaguen i de les rialles que a vegades sonen falses, i ens parla també de la Susanne, la seva dona, que, hitchkonianament, fa aparèixer una vegada i una altra a les seves pel·lícules. Perquè Haneke també sap parlar-nos a la pantalla de l’amor i la tendresa defugint, com ell afirma, el sentimentalisme que massa sovint l’ha envoltat en el món de la representació fílmica. I és per això que és capaç de fer dir “Que bonic és viure tant de temps!” a l’Emmanuelle Riva d’Hiroshima, mon amour, a un Jean-Louis Trintingnant vell, com ella, un home que ha aconseguit saber transmetre una gran bellesa i riquesa, i a qui l’espectador no es cansa mai de mirar. I nosaltres, asseguts a la butaca, ens emocionem quan els veiem i quan els escoltem tan a la vora de la mort, perquè sabem que la vida és l’únic que tenim, i perquè sabem que aquesta també ens és una gran veritat.

Per tot això ens fem addictes a les pel·lícules d’aquest gran cineasta europeu, com segurament li va passar a Juliette Binoche, que va demanar-li poder actuar sota les seves ordres. Perquè per arribar a ser un dels grans en qualsevol art, cal aprendre totes aquestes veritats que ens conformen com a homes i com a dones, que ens fan ser el que som o el que ens sembla que som.

Però aquest llibre no ens ensenya només això, també ens explicita que per arribar al gran fons cal dominar i ser exigent també en la forma. I és seguint totes les respostes que Haneke va plantejant al llarg del llibre que ens amarem de la meticulositat amb què treballa cadascun dels seus projectes. Aprenem que el pla-seqüència en algunes escenes facilita a l’actor o a l’actriu submergir-se més en la interpretació. Aprenem la importància d’un bon càsting, de les el·lipsis. Ens lamentem amb ell del ràcord de la llum que va fer que hagués d’eliminar a desgrat una escena important del lavabo de La pianista on actuava la gran Isabelle Huppert, l’actriu que és capaç de plorar en la paraula justa que ell li precisa; potser hauríem volgut veure com ell Philip Seymour Hoffmann fent el remake americà de Funny games, ens convencem que sense un bon guió no hi ha possibilitat d’una bona pel·lícula, aprenem la diferència de la profunditat de camp entre un rodatge en analògic o en digital, veiem la dificultat que suposa trobar la façana adequada en tot París per fer la pel·lícula Caché, captem el valor de la prestatgeria feta amb roure autèntic per donar més versemblança a l’interior del pis de la pel·lícula Amor, i ens endinsem en l’immens cromatisme blanc de la falsa neu a La cinta blanca.

Com ens diu el mateix Haneke cap al final del llibre que m’he fet durar gairebé sis mesos des que me’l van regalar el dia de Reis, sempre ignorem l’autèntica naturalesa de la gent, cadascun de nosaltres tenim un rostre públic, un altre de privat i un tercer que se’ns escapa fins i tot a nosaltres mateixos. I segurament és així, aquesta seria una altra de les nostres veritats, i potser aquesta és la raó que fa que Haneke senti passió pels actors que tenen una mirada que amaga alguna cosa. Però és aquesta múltiple realitat el que fa que de tant en tant neixin entre nosaltres cineastes tan meravellosos i tan humans com ell, un home que ha encunyat l’expressió “glaciació emocional”, que s’ha entossudit a retratar la incomunicació humana, però que alhora gaudeix des de l’any 2002 ensenyant com fer cine als joves i que, fins i tot, organitza cronològicament la filmació de les seves pel·lícules per no haver d’interrompre les classes que imparteix. Perquè aquesta és també una gran faceta de Haneke: ensenyar els joves, aprendre d’ells.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació