Salvi Danés: “El nou documentalisme va per un camí d’absoluta llibertat”

Parlem sobre nou documentalisme amb el fotògraf Salvi Danés

Salvi Danés no es dedica professionalment a la fotografia. Ell és docent i reconeix que si treballés com a fotògraf, possiblement s’avorriria. Es defineix com una persona dispersa i alliberada creativament parlant. Com el gènere que ens ocupa. Danés forma part del que diem “nou documentalisme” o fotografia documental contemporània. Un gènere camina cap a un llenguatge fotogràfic molt més conceptual que el del documentalisme clàssic, i obliga al fotògraf a buscar una nova forma de fotografiar, però també planteja nous reptes per a l’espectador a l’hora d’interpretar les imatges. Per parlar d’aquesta nova manera de documentar el món, lentrevistem.

Comencem pel principi. Com definiries el “nou documentalisme”?

Jo et puc dir què és el nou documentalisme per a mi. Per a mi és un gènere que beu de moltes fonts. No està encarcarat ni encasellat, ni forma part d’un dogma clàssic. Acostumem a associar documentalisme amb blanc i negre, amb realitat, amb no-ficció, sempre buscant aquesta veritat pura i absoluta. Jo crec que es pot parlar de realitats, tant en l’àmbit íntim com en l’àmbit universal, des d’un punt de vista molt més personal i molt més creatiu i experimental. En aquest sentit, el nou documentalisme és un gènere que va per un camí d’absoluta llibertat. Per mi aquesta és una de les claus que marca la diferència en el nou documentalisme: la creativitat i l’experimentació per poder explicar un relat.

Quines són aquestes fonts de les quals beu el gènere?

Absolutament totes. De la literatura, de la pintura; inclús jo sempre explico que durant el meu procés creatiu intento crear un efecte esponja, i no només amb els referents clàssics que em puguin venir al cap sobre el tema en qüestió, sinó amb tot el que llegeixo, amb la música que escolto. Busco tenir molts inputs que em vagin marcant alternatives o donant eines per construir el meu projecte des de la meva veu. Per això aquest gènere no té límits, és difícil de definir-lo.

El fotògraf Eduardo Momeñe afirmava que “al documentalisme clàssic, li interessen els fets, l’anècdota que li podia aportar el món. En canvi, el documentalisme contemporani va als llocs on no hi ha res però queda molt per reflexionar”. Quina és, per a tu, la diferència entre el documentalisme clàssic i el contemporani?

Crec que el documentalisme clàssic pecava de voler explicar-ho tot en una sola imatge, buscar aquella foto que respon totes les preguntes. En canvi, el nou documentalisme vol suggerir, soposa a la imposició. Crec que és bastant interessant no només en el món de la fotografia sinó en el món de lart deixar que l’espectador generi les seves pròpies conclusions, a través de les imatges que tu transmets, i que aquestes imatges no siguin totalment estrictes, o que vagin en una sola direcció, sinó que pugui tenir diferents interpretacions per a qui les veu. Les realitats que explica el nou documentalisme podrien semblar “banals”, en contraposició amb temàtiques tractades pel documentalisme més clàssic, però aquelles temàtiques ja s’han fet i tractat de totes les formes possibles. Jo només busco una forma d’explicar altres temàtiques i fer-ho d’una altra manera.

Aleshores, superant aquesta obsessió de representar la realitat tal com és en comptes representar-la com la percebem, s’estableix una nova relació entre la realitat i el fotògraf molt més íntima.

Per mi un document íntim pot ser a la vegada totalment universal. Són realitats i reflexions que el fotògraf les ha plasmat des de l’estómac, des de la visceralitat i des de la proximitat, arribant a formar part de l’univers o l’entorn que fotografia.

Acabes ficcionant la realitat que perceps?

Qualsevol fotografia o imatge és ficció. La fotografia és molt mentidera. Per què escollim un moment i no un altre? Per què posem certs elements en una composició, quin pla o quines característiques per explicar tot el que volem dir? No té per què coincidir el que veiem amb el que tenim davant.

Et consideres un artista que utilitza la fotografia com a eina o un fotògraf que utilitza l’art conceptual?

Cada vegada més em decanto més cap al fet que la fotografia per mi és un vehicle per explicar el que em passa pel cap en aquell moment, estats d’ànim… De la fotografia m’agrada aquesta capacitat de suggerir, de fet estem donant imatges perquè la gent les interpreti. Si volgués fer coses més estrictes potser m’hagués dedicat a la crònica periodística.

Com fotografiaves abans i com ho fas ara?

M’he alliberat molt. Jo estava molt enclaustrat en el documental clàssic, volent representar la realitat com ens van ensenyar, tant a l’escola com en l’àmbit formatiu més endavant. M’he deixat anar per explicar de manera molt suggerent sobre elements més concrets o elements que segons el documentalisme clàssic haurien d’explicar-se d’una forma molt més estricta. Vaig prendre’m la narració fotogràfica com un joc. Amb cada treball intento trencar amb tot el que coneixia, i qualsevol artista que no qüestiona l’obra anterior… per mi no hi ha res més mediocre que saber fer una cosa bé i fer tota la vida allò mateix. I això deixa molt clar el meu concepte d’experimentació constant i no només de la meva obra sinó de mi mateix.

Els teus primers treballs van en una línia, molt més clàssica, amb una fotografia molt de l’estil MAGNUM. Es veu un canvi molt clar a Transmontanus, molt més en la línia del nou documentalisme.

Els meus últims treballs (Blackcelona i Transmotanus), suposen un trencament, ja no només un trencament amb la metodologia i l’estil, sinó perquè ja d’entrada me’ls he plantejat en format llibre, i aquest format et dona una espècie de guió, diguéssim que d’alguna manera et quarta, perquè ja has de pensar linealment, narrativament, però a la vegada et dóna unes pinzellades del que necessites, vas construint linealment la història i et dóna pistes sobre el que necessites per anar cap allà. Tansmontanus, no deixa de ser un joc, amb l’espai, amb els diferents objectes que em permetien parlar de memòria, retrobament amb el paisatge, amb les persones que coneixia, però amb la certesa que tot allò que estic mirant i representant ara no té res a veure amb el que recordava o havia viscut. Amb la certesa que ni nosaltres mateixos ni els llocs que coneixem seran mai més els mateixos.

Si sou fotògrafs professionals o amateurs i us interessa aprendre més sobre nou documentalisme podeu assistir a la masterclass que Salvi Danés farà a l‘Espai de Fotografia Català-Roca (Centre Cívic Casa Golferichs) el dijous 15 de novembre. Us podeu inscriure aquí.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació