Roger Coma: “Aquí es veu la cultura com un entreteniment de xorradeta”

La Microsèrie de Roger Coma "Les coses grans" torna el 16 de desembre amb 10 capítols més de 10 minuts de durada.

Tatiana Pagà

Tatiana Pagà

Graduada en llengües aplicades. Postgrau en Ideació i Narrativa Audiovisual. Actualment treballo a Núvol, digital de cultura, secció Pantalles.

Vivim en un món ple d’estímuls i la immediatesa d’internet menja terreny a d’altres mitjans com són la televisió o la ràdio. Les websèries han sabut aprofitar aquesta embranzida i cada cop més s’obren pas entre la comunitat online. Per comprendre millor el funcionament d’aquest format emergent hem parlat amb els creadors de dos websèries catalanes: Roger Coma, creador de Les Coses Grans i Raquel Salvador i Oriol Vila, de Nico&Sunset. Tots tres van participar en la xerrada sobre Microsèries Catalanes del festival Serielizados al Claustre de l’Arts Santa Mònica. Les Coses Grans torna amb 10 capítols més de 10 minuts cadascun el dia 16 de desembre.

Roger Coma i Mar Ulldemolins a 'Les Coses Grans'

Tatiana Pagà: Parlem en general, a quin públic creieu que van dirigides les websèries?

Roger Coma: Les websèries tenen un punt lliure, és a dir, no cal agradar tant a tothom. Crec que la concentració dels espectadors davant d’un mòbil és inferior a la que hi ha davant d’un televisió o d’una pantalla de cine. Per això, s’ha de ser més clar amb allò que es vol explicar, cada vegada s’ha de ser més concret amb els punts que vols explicar perquè quedi clar. Les websèries solen ser coses amb trams gruixuts i de comèdia, perquè t’has d’imaginar que la gent ho veu al metro i s’han de deixar les coses bastant subratllades.

Raquel Salvador: Jo crec que van dirigides al públic que consumeix diàriament internet i que ja no s’espera a seguir un calendari televisiu amb un horari establert. Aquests espectadors miren a internet allò que els ve de gust quan els ve de gust. Per això ara hi ha sèries que s’emeten amb més d’un capítol de cop, perquè hi ha gent a qui agrada mirar-los tots. Es tracta d’un públic molt més eclèctic, independent. L’interessant d’aquest format és que pots trobar moltíssimes coses i pots passar d’un lloc a un altre amb molta facilitat. Nosaltres, per exemple, tenim seguidors molt diversos i abastem un tipus de públic molt diferent. Al principi ens seguia gent més propera a nosaltres, del món del teatre, però ara ens segueix gent de tot tipus, des de nois de quinze anys fins a senyors de seixanta.

T. P: El terme websèrie implica baixa qualitat?

R. C: No! En absolut! Simplement el target és diferent. És un altre to, un altre gènere. El problema sorgeix quan s’ha de monetitzar el projecte, perquè és molt dubtós i no veig ningú que se n’estigui sortint sense que hi hagi una tele al darrere que aporti diners. La gent ho sol fer per divertiment, per afició, però com a projecte laboral té una rendibilitat força dubtosa.

T. P: Les websèries gaudeixen de més immediatesa?

R. C: Jo pensava que sí, però veig que és al revés. La tele emet un capítol un dia concret, en canvi a la web queda allà penjat durant anys fins que tu no el treguis. Potser sí que es tracta d’una qualitat més immediata, però és més de càmping.

T. P: La mitjana de visualització de Nico&Sunset és d’unes vuit mil visualitzacions per capítol i la de Les Coses Grans d’unes quinze mil visualitzacions. Quines eines de difusió heu utilitzat?

Oriol Vila: Al principi nosaltres penjàvem el capítol a Youtube i llavors amb Twitter, Facebook i Instagram ho anunciàvem. Quan vam veure que teníem seguidors i visualitzacions, vam decidir tirar el projecte endavant. I va ser quan vam fer l’estrena a la fàbrica Damm, i ja vam passar de les xarxes social a la premsa escrita i televisiva.

R. C: Nosaltres vam utilitzar una campanya convencional de difusió, vam fer com una espècie de màrqueting, amb xarxes, fins i tot es van fer alguns anuncis a Facebook i altres. Va ser una campanya petita però del segle XXI, per intentar obrir-nos fronts. Crec que això és bàsic per situar la sèrie, perquè per bé que estiguin les coses, o és un “bombazo” espontani, o és molt difícil que et creïs un lloc del no res, a no ser que et rebentis un testicle en directe. Si no és així, les coses tenen una viralització bastant lenta. I en aquest aspecte, crec que és important dedicar uns diners a la difusió.

T. P: Com funciona el finançament d’una websèrie?

R. C: Nosaltres vam començar una mica amb una sabata i una espardenya. Vam afegir diners nostres, vam fer un crowdfounding, també vam tenir uns patrocinadors en algun moment i vam anar sumant per tal de pagar l’equip. Però ha estat bastant precari. A mi m’encantaria trobar un model més sòlid de difusió, perquè em sembla molt interessant, crec que és una nova tele però que encara no s’hi ha invertit massa. No s’hauria de veure com una competència a la tele, sinó com un aliat o un complement. Aquesta plataforma va avançant però sento que lentament; ja fa anys que existeix, però és tot molt primerenc.

Explicar una història no es fa només amb un mòbil que gravi amb molt bona qualitat, s’explica amb els mateixos paràmetres amb què l’explicaven Kafka o Eurípides. La tècnica s’ha abaratit molt i s’ha posat a l’abast de tothom. El problema és que en aquest país hi ha una recepció molt lenta de les coses per part de les grans infraestructures, ja siguin canals públics, entitats com museus o fundacions, o gent que pugui tenir el capital per invertir en això. Tenim un gran dèficit perquè la cultura està vista com un entreteniment de crispetes i no té un valor de riquesa intel·lectual o creixement personal, es veu com un entreteniment de xorradeta. I això és una cosa congènita i educacional de la nostra societat. Això canvia a França o Anglaterra, on una sèrie pot arribar a tenir uns padrins darrere. Aquí també ens diferenciem amb els Estats Units, perquè la figura del mecenes és bastant rara. I ara que les subvencions van tan escasses, estem una mica escanyats. És una situació agònica perquè no entren diners i sense diners no es poden fer històries que requereixen un gran equip de treball. Sense un pressupost una mica ampli es fan poques coses.

O. V: Nosaltres ara mateix també estem buscant fórmules per veure si això pot sortir rentable i que es pugui transformar en una feina digna. Ens agradaria poder pagar millor i cobrar millor. No estic parlant de grans xifres, simplement poder viure.

T. P: D’on sorgeix la idea de fer una websèrie? Pel que fa a Nico&Sunset, com decidiu gravar amb un iPhone?

R. C: Jo estava molt avorrit i vaig portar l’avorriment al límit i vaig pensar: “Si ara em quedes un any de vida, quina mena d’història m’agradaria deixar?”. I vaig fer això, però com que sabia que no hi havia diners al darrere i no tinc cap esperança de recuperació monetària, m’ho faig jo. Vaig agafar una sèrie de tuits que tenia i en vaig fer un collage i amb una mica de llevat va sortir aquest pastís. A més la gent també em va donar molta confiança. Crec que si sortís ara seria molt diferent perquè va respondre molt a un moment personal.

O. V: Perquè era el que teníem més a mà, era un mètode de rodatge que depenia més de nosaltres, perquè el mòbil el portem tot el dia a sobre. No teníem ni el temps ni el pressupost per a poder reunir un equip. A més a més, ho vam començar a fer de manera molt improvisada, volíem fer aquests vídeos per promocionar els concerts que vam començar a fer amb Nico&Sunset, llavors l’iPhone ens anava molt bé per gravar les coses de manera més ràpida. En aquells moments ens interessava més que fos una cosa que partís de nosaltres. Quan vam decidir tirar endavant amb la sèrie i escriure la bíblia, llavors ens vam plantejar la possibilitat de rodar amb una càmera i ampliar l’equip, però ens vam adonar que l’estil definia molt bé la història dels personatges i vam decidir seguir-ho fent amb el telèfon mòbil. Perquè com que la Raquel i jo som parella, així podem gravar moments més íntims i aprofitar les activitats del dia a dia per incloure’ls a la sèrie, i això aporta versemblança.

T. P: Quin és el procés que seguiu per escriure el guió d’un capítol? Es triga molt en rodar-lo?

O. V: No t’ho sabria dir perquè cada capítol té un ritme totalment diferent. El temps depèn. El pla de rodatge l’adaptem molt a les nostres vides, llavors tot depèn.

R. C: No es pot saber això, perquè algun l’he fet en tres dies i d’altres m’han costat una setmana. No és una matemàtica exacta. De vegades també reaprofito coses que tenia escrites d’altres moments. I en rodar fèiem un capítol en un dia i mig, és un ritme de tele convencional.

Alguns dels protagonistes de 'Nico&Sunset'

T. P: A Nico&Sunset per què vau triar parlar d’un rus i una francesa?

O. V: Això surt de nosaltres, de jugar entre nosaltres. El Nico està inspirat en un antic professor meu a qui jo admiro molt. Però en realitat quan vam començar a fer cançons, vam fer unes cançons d’amor i nosaltres al no ser músics ni cantants teníem una vergonya a l’hora de cantar-les. Quan vam decidir ser uns altres personatges ens vam atrevir a explicar la història d’aquests dos. Amb aquests personatges era una manera de sentir-nos còmodes i ens feia riure.

T. P: Nico&Sunset a part d’una sèrie és un grup musical, com afecta la sèrie al sector més musical?

O. V: Nosaltres anem a un ritme lent però segur, contínuament ens van passant coses. Ens han nominat a un premi a Galícia, ens han trucat de Serielizados… Anem avançant lents però segurs, i ja ens agrada que sigui així perquè hem de combinar Nico&Sunset amb altres feines i no podríem fer-ho si tot ens passés de cop.

T. P: Quina diferència hi ha entre treballar a una la websèrie com Les Coses Grans i a una sèrie feta per televisió com El Crac?

R. C: En aquest cas hi ha moltes diferències perquè a Les Coses Grans jo sóc productor i generador de la idea i a El Crac simplement executo un paper. Això són dos rols molt diferents, però entre una sèrie i l’altra una de les diferències més grans és l’equip, mentre a El Crac hi havia unes 60 persones i a Les Coses Grans som unes 15 persones. Després a la televisió hi ha uns directius que fan de filtre perquè sense la seva aprovació no es pot publicar la sèrie, en canvi amb la meva sèrie el nivell de llibertat és més alt. També el to, a l’hora de gravar, era molt més distès amb Les Coses Grans perquè no hi havia pressió. Això genera una cosa molt interessant que és el que fa addictiu el treballar així i compensa fer una websèrie, encara que no cobris, perquè són uns elements bastant lúdics. Això dona una frescor que potser a una sèrie més convencional tot pren un to més seriós.

T. P: Es podria treure una sèrie televisiva de Les Coses Grans?

R. C: Sí, n’estic convençut. Però sense ampliar el format, tal com és. Crec que són excuses molt petites i si allarguéssim el temps agafarien una importància que no li va a la història. Per exemple, del problema tenir una mica de caspa es genera una gran crisi existencial, però això portat a 25 minuts o 40 minuts, no s’aguanta. A mi m’agrada molt la petita cosa, aquell treure’t els calçotets del cul i fer veure que no t’ha vist ningú, això requereix un format especial i crec que també té dret a existir.

T. P: Hi ha alguna similitud entre els personatges que interpreteu i vosaltres mateixos a la vida real?

O. V: Segurament n’hi ha moltes però no en tot. Parteixen de nosaltres segur, hi ha molt de nosaltres als personatges perquè estan fet des de les nostres entranyes.

R. C: Absolutament, som ànimes bessones.

T. P: Teniu pensada una segona temporada?

R. C: Sí, l’estem rodant. Hem gravat una part i anem avançant a poc a poc. No sé dir-te la data quan s’estrenarà perquè anem rodant amb la calma.

O. V: De moment tenim una temporada de vint capítols, ja els tenim rodats tots. Encara no estan tots penjats, però aviat continuarem penjant-ne. Ara n’hem penjat onze i hem fet una petita pausa per una qüestió de feina, perquè estem rodant un disc amb el grup. De cara als propers episodis, agradaria presentar cada capítol amb un concert. Això és una de les coses que permet internet, no has de seguir un ritme marcat, pots canviar els horaris, si la gent et segueix. La segona temporada ja la tenim pensada, però la farem si aconseguim el finançament que volem, si no ho aconseguim tenim altres opcions i altres projectes per tirar endavant des de Nico&Sunset com a productora.

T. P: Creieu que les websèries són el futur?

R. C: Són el present. Websèrie és el que està passant avui i la tele és el passat. La websèrie és una cosa maca perquè és humil és una cosa lumpen.

O. V: Crec que formaran part del futur i crec que serà una altra eina, un altre lloc on gent del món audiovisual podrà treballar. Però evidentment la televisió també seguirà. Potser es crearà un vincle entre els dos mitjans. Serà com un altre lloc per explicar les teves històries, amb unes altes normes i lleis. Crec que són nous horitzons per poder treballar la gent que ens dediquem a l’audiovisual.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació