Refugiats al Palau Robert

Paga la pena passejar amb calma pel jardí del Palau Robert, veure les imatges i llegir els texts que les acompanyen i reflexionar una estona sobre la nostra privilegiada situació i la necessitat imperiosa d’evitar nous episodis com aquest.

El Comitè per a l’acollida de les Persones Refugiades, amb la col·laboració del Palau Robert, ha organitzat una exposició itinerant amb la intenció de sensibilitzar l’opinió pública sobre aquest drama humà que recorre Europa.

Refugiats, l'odissea cap a Europa, de Sergi Càmara | Foto: Josep M. Cortina

Aquesta mostra presenta les imatges recollides pel fotoperiodista català Sergi Càmara, que els darrers mesos ha viatjat a nombrosos punts conflictius de l’èxode dels refugiats: les illes de Lesbos i Kos; el pas fronterer d’Idomenei, a la frontera entre Grècia i Macedònia; Belgrad; la frontera entre Sèrbia i Hongria; Budapest; les localitats frontereres de Tovarnik i Melilla.

Com va dir Fred McCullin, un dels reporters de conflictes bèl·lics més reconeguts, “la fotografia no pot canviar la realitat però sí que pot mostrar-la”. Precisament això és el que ha volgut fer Càmara amb el seu treball que ara es presenta als jardins del Palau Robert i a diverses localitats de Catalunya,  on es mostren les fotografies en uns panells que contenen també explicacions sobre els perills de les travessies pel mar, les llargues caminades, les aglomeracions a les fronteres, les interminables esperes a les estacions, etc. I que també ens ofereixen informacions tan dures com aquestes:

Segons el Comitè, es calcula que a finals del 2015 més de seixanta milions de persones són fora dels seus països com a conseqüència de guerres, conflictes, persecucions i violacions dels drets humans. I, fixeu-vos bé en aquesta dada: més del 80% d’aquestes persones són acollides per països en vies de desenvolupament o del Sud. Que els pobres resolguin entre ells mateixos els seus problemes, respon cínicament la veu d’Occident.

Aquesta dada confirma plenament la lamentable actuació dels països europeus i de les seves organitzacions supranacionals en el darrer flux migratori provinent de Síria, Irak i altres països d’Orient Mitjà. En primer lloc, perquè és clar que en molt bona mesura aquesta fugida massiva és deguda a les polítiques neocolonialistes i intervencionistes en aquells països durant molts anys, i també al tràfic i venda d’armament amb què se’ls ha anat equipant per a la guerra. Defugint aquestes responsabilitats han-hem  fet ulls clucs a les seves conseqüències i no hem volgut assabentar-nos d’allò que es produiria inevitablement.

Per concloure tot aquest cúmul de despropòsits s’ha actuat gasivament, sense voler dedicar-hi els mitjans humans i els recursos econòmics per fer front a l’allau de persones que volien obtenir refugi i mitjans de vida més dignes a Europa.

És evident que si hi hagués hagut la voluntat d’assumir aquestes responsabilitats, els grans països europeus i també els EEUU (que tenen no poca responsabilitat en aquesta situació) haguessin pogut utilitzar els recursos humans dels seus exèrcits i cossos de seguretat, de la seva logística, dels seus vaixells i avions per transportar els refugiats i acollir-los dignament i organitzar la seva implantació als països de destí. No han fet res de tot això, la qual cosa ha afavorit, lògicament, l’aparició de màfies que s’aprofiten de forma criminal de la situació de necessitat de fugida de la població, els cobren preus abusius i els fan viatjar en condicions infrahumanes que costen milers i milers de vides.

Flotadors i salvavides a la Platja de Skala Sikamenea. Lesbos | Foto: Sergi Càmara

Finalment, assistim a la vergonyosa actitud de la Unió Europea que exigeix a Grècia, el seu membre més pobre i desfavorit i que té unes immenses fronteres naturals amb els països d’origen, que sigui el responsable de frenar les entrades de refugiats; i a Turquia, que és el país que ha acollit el més gran nombre de refugiats, que n’eviti la sortida del seu territori. I, de passada, alguns països han començat a requisar als immigrants que hi arriben els seus estalvis per sobre de quantitats molt reduïdes. No hi ha paraules per qualificar aquestes actituds.

S’estima, encara que aquestes xifres són orientatives i normalment no es compleixen, que en els propers dos anys poden arribar a Espanya entre 15.000 i 30.000 persones, xifra que suposa entre el 0,03 i el 0,06 % de la població. El Govern català estima que d’aquests arribaran a Catalunya fins a 5.000 persones. No semblen pas xifres desproporcionades i que no puguin ser assumides sense serioses dificultats.

Encara que cada dia els mitjans informatius ens ofereixen imatges de les dramàtiques peripècies que viuen els refugiats en la desesperada recerca d’una vida millor, paga la pena passejar amb calma pel jardí del Palau Robert, veure les imatges i llegir els texts que les acompanyen i reflexionar una estona sobre la nostra privilegiada situació i la necessitat imperiosa d’evitar nous episodis com aquest. Al marge de les aportacions personals d’ajuda que cadascú pugui fer, caldria pressionar fins on sigui possible els Governs i autoritats perquè els països i els organismes governamentals i comunitaris assumeixin les responsabilitats que els pertoquen.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació