Quim Monzó i els ganivets que no tallen

Òscar Dalmau va parlar amb Quim Monzó al darrer episodi de Fora de Sèrie, de TV3

Joan Burdeus

Joan Burdeus

Filòsof, periodista i guionista. Coordinador de la secció Pantalles

Ahir a la nit, vam poder veure Quim Monzó i Òscar Dalmau protagonitzant la cinquena entrega de Fora de Sèrie, el programa de TV3 on un comunicador que hagi deixat empremta en el seu pas per la cadena conversa amb algú triat per ell mateix a una localització més o menys simbòlica. En aquest cas i, a diferència d’altres episodis, la xerrada va transcórrer íntegrament dins l’estudi de Monzó que, gràcies a una col·lecció d’objectes idiosincràtics, entre els quals destaquen una funda per a pantalles feta amb dos draps cosits i una Olivetti tunejada amb un punt volat per fer la ela geminada, va reeixir com a espai amb un immens potencial televisiu.Quim Monzo i Oscar Dalmau

El codirector de La Competència, va desplegar la seva mitomania com a mecanisme per impulsar la conversa. Entrar al sancta sanctorum del columnista català per excel·lència va satisfer un impuls fetitxista d’aquells que sentim que seguir comprant La Vanguardia es pot justificar per la sola presència de Monzó. Dalmau va ser un excel·lent representant de la nostra tafaneria i ara, gràcies al programa, els fans ja tenim un decorat on poder imaginar el nostre articulista de capçalera esprement les notícies dels diaris de mig món des d’un escriptori auster i un ordinador antiquat que deu tenir guardada a l’historial una deliciosa selecció de les pàgines de successos de les capçaleres més locals i remotes del món.

Tal com va dir al començament del programa, Dalmau va triar Monzó perquè l’admira i l’entrevista s’hauria de fer des d’aquest sentiment de reverència en tot moment. De fet, més que fer una entrevista, el presentador d’El Gran Dictat va decidir parlar amb Monzó fent un homenatge al to dels contes que han fet cèlebre l’escriptor: ironia, estranyament respecte a les convencions socials i, en general, aconseguir que qualsevol situació quotidiana es converteixi en absurda a força d’examinar-la amb prou fredor i durant prou estona. Dues persones que es guanyen la vida fent riure van poder rebolcar-se a gust en el sentit de l’humor que comparteixen i els agrada: “No em fan riure gens aquests comediants que ho forcen, que t’empenyen a riure, que consideren que ets un idiota i no ho entendràs. No fem més el pallasso que ja els vam veure quan érem petits i ens ho vam passar fatal”.Quim Monzo i Oscar Dalmau

Les columnes de Monzó sempre m’han fet pensar en el readymade, allò de Marcel Duchamp de col·locar un urinari a una exposició de museu i veure com respon el públic. Em fa riure que molts dels seus articles dediquin més espai a citar fragments de notícies delirants que a les frases escrites pel mateix Monzó. Quan l’articulista posa les cometes, altera el context de la citació i la transforma en una delcaració encara més absurda del que ja és en ella mateixa. Mai se’ns empeny a riure, sinó que la riallada surt de com la narració dirigeix la nostra mirada cap a uns fets delimitats amb precisió. I, també com Duchamp, l’ambigüitat i els possibles nivells d’ironia són tan subtils que, a vegades, es fa impossible saber quina és l’opinió concreta de Monzó sobre els temes dels quals parla. Excepte sobre un: que els humans som una espècie bastant idiota.

L’episodi va ser brillant perquè complia el seu objectiu: capturar aquesta manera de fer monzoniana. Per fer-ho, els dos conversadors es van dedicar a trencar les convencions del ritme televisiu i del que entenem per entrevista intel·ligible amb un fil conductor i preguntes informatives. És per això que la primeríssima interacció entre Dalmau i Monzó va consistir, precisament, a desmuntar l’artifici de la trobada suposadament espontània, comentant com s’acababa d’enregistrar l’arribada del convidat i com seria d’absurd fer veure que l’equip de gravació no havia arribat moments abans per preparar-ho tot. Qui vol preguntes clàssiques quan podem gaudir d’una reflexió sobre culleres massa planes i ganivets que no tallen? L’objectiu de l’entrevista era, precisament, jugar amb els límits del gènere i fer-nos veure la cara ridícula de les convencions televisives que ens empassem cada dia. Televisió diferent, Monzó en estat pur.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació