Què ha fet Joc de Trons amb els teus personatges preferits?

Sobre el penúltim episodi de Joc de Trons

Joan Burdeus

Joan Burdeus

Filòsof, periodista i guionista. Coordinador de la secció Pantalles

Matar-los o convertir-los en éssers moralment repulsius. El penúltim episodi de la sèrie de l’HBO ha desencadenat una allau de fúria entre la legió planetària de fans, però la novetat és que a l’opinió pública se li ha afegit l’opinió publicada: crítics, celebritats i artistes de tota índole han glossat el seu rebuig a l’escabetxina monumental del darrer capítol. Des de la rebequeria sense pretensions fins a pseudopapers acadèmics desqualificant el comportament de Danerys Targaryen per antifeminista, totes les crítiques han estat variants del mateix argument: els personatges es mereixien una actuació més digna i/o complexa que reflecteixi el que han après al llarg de la sèrie. No hi estic d’acord.

Si el primer paràgraf no en tenia, ara sí que comencen els espòilers. El darrer capítol de Joc de Trons va mostrar molts girs irreversibles però, lluny de ser gratuïts, tots estaven tallats per un mateix patró: el triomf de la vella immoralitat davant la possibilitat d’una nova conducta virtuosa. Des de l’execució de Lord Varys –en què John Snow tanca el cercle revivint la decapitació que va testimoniar al primer episodi de la sèrie, duta a terme per un Ned Stark contrariat però que, al final, acaba embrutant-se les mans-, fins a la renúncia a tot i tothom de Jamie Lannister en nom de l’amor malaltís que li ha marcat la vida, l’episodi es resol com un catàleg de claudicacions. Després de gairebé una dècada d’aprenentatge moral episodi a episodi, la penúltima entrega conclou que sempre podem anar cap a pitjor.

La cristal·lització de tot això la trobem en Daeneris Targeryen, concretament en la fotografia que acompanya aquest article igual que acompanya la majoria de libels contra l’episodi i, poca broma, una recollida de firmes en què centenars de milers de seguidors demanen que es refaci la vuitena temporada. La Mare dels dracs representava la possibilitat de fer bé tot allò que els anteriors ocupants del tron de ferro havien fet malament: respecte pel benestar del poble més desafavorit, obertura al diàleg i a les opinions dels altres, equilibri entre virtuts masculines i femenines, i un llarg etcètera. Joc de Trons ha narrat el camí de Daneris per convertir-se en una bona reina i, després de tantes temporades en què els espectadors hem viscut els avenços i els retrocessos, la matinada del diumenge passat suposava la prova final.

El final feliç se’n va anar en orris quan la futura monarca va decidir rostir sense compassió als civils de la capital de Ponent i a les forces militars completament rendides. En el punt de gir més rellevant de la història, quan la sublimació moral del personatge més important de Joc de Trons estava -perdoneu-me la redundància- en joc; el resultat va ser un triomf inapel·lable del mal. Amb poca cosa més que unes excel·lents ganyotes d’ira i angoixa d’Emilia Clarke, la moneda que havia estat a l’aire durant 8 temporades va caure del costat de l’infern. I no va ser una relliscada: durant mitja hora de capítol, l’aniquilació va ser sistemàtica i el recompte d’infants calcinats elevat.

Això va enfurismar a la gent per les raons equivocades. N’hi ha prou amb uns minuts de recol·lecció per entendre que Joc de Trons no només no va trair el seu esperit sinó que li va ser fidel fins a les últimes conseqüències. Si pensem en el que ha distingit la sèrie, des de la mort de Ned Stark a la primera temporada fins a la Boda vermella, veurem que l’essència de la producció de l’HBO ha estat el sadisme tràgic. Jugant amb les expectatives del format televisiu que protegeixen la vida dels personatges carismàtics per no frustrar l’audiència i, per extensió, els anunciants, Joc de Trons sempre ha aprofitat aquestes convencions optimistes per recordar-nos que no són més que això: artificis. La nostra estupefacció és el resultat d’una vida de conductisme associant les narratives audiovisuals amb la garantia que, al final, la redempció moral arribarà. La novetat i la virtut úniques de Joc de Trons han estat saber girar això en contra nostre.

El progrés moral és possible, però no necessari. Que una sèrie que construeix una història i un imaginari globals del calibre de Joc de Trons aprofiti tot aquest capital emocional per recordar-nos aquesta veritat de la condició humana, és una fita important en la història de l’audiovisual. Des de sempre, hem permès a les grans narratives literàries explicar-nos la banalitat del mal i hem esperat que les sèries i les pel·lícules comercials ens l’ocultin. Però després d’anys de vicissituds i educació sentimental, les persones també la caguen. La caguen fins al punt d’aniquilar poblacions senceres a cop de drac per mera venjança personal? N’hi ha prou amb donar un cop d’ull a la història per veure que sí. #TotssomDaenerys.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació