Pokémon Go: De qui és l’espai virtual que ens envolta?

No podem posar una botiga al carrer sense permís, però sí una Poképarada

Clàudia Rius

Clàudia Rius

Periodisme i cultura. Cap de redacció de Núvol.

No podem posar una botiga al carrer sense permís, però en canvi sí que podem posar-hi una Poképarada. Mentre avança i s’adapta, el món virtual pot col·lidir amb les normes de funcionament del món real. Pokémon Go n’és només un exemple. De qui és l’espai virtual que ens envolta? Un reportatge de Clàudia Rius.

Pokémon Go és el joc de realitat virtual que ha triomfat arreu del món | Font: Pixabay

Pokémon Go ha trasbalsat el món dels videojocs. Només una setmana després del seu llançament, Nintendo ja havia duplicat el seu valor borsari i havia acumulat una revalorització del 93%. Ara que tothom en parla, el joc també ha fet públiques certes possibilitats que ofereix el món virtual i que poden xocar amb les normes del nostre dia a dia, com ara que algú posi objectes dins de casa nostra sense permís.

Podem tenir Pokémons fins i tot dins la nostra habitació, sense haver-ho demanat i sense haver estat preguntats. Algunes organitzacions han optat per treure suc del joc, com és el cas de l’Ajuntament de Paterna (València), que organitzarà a finals d’agost rutes turístiques per a caçar Pokémons. Segons Vilaweb, “els assistents podran localitzar els personatges del famós videojoc al mateix temps que coneixen el patrimoni paterner”.

Però no tothom hi està a favor. Pocs dies després de la posada en marxa de Pokémon Go als Estats Units, el Museu de l’Holocaust va demanar als seus visitants que deixessin de jugar a les seves instal·lacions perquè era “extremadament inadequat” fer-ho en un monument dedicat a les víctimes del nazisme. “Es tracta d’un activitat totalment inapropiada en un lloc on centenars de milers de persones van sofrir i van perdre la vida”, deia també Bartyzel, portaveu d’un altre memorial: el d’Auschwitz-Birkenau.

Darrere de Pokémon Go hi ha l’empresa Niantic Labs, que es dedica a desenvolupar jocs. Els primers dies d’aquest videojoc, la companyia només acceptava queixes sobre localitzacions físiques “que presentin perill físic immediat (per exemple, que siguin al mig d’una carretera o dels carrils d’un tren)”, segons explica el periodista Alex Hern a The Guardian. Ara, els usuaris poden queixar-se per altres tipus de raons, com per exemple, que una Poképarada -una botiga de material Pokémon- estigui en una propietat privada.

Aquí comencen els dilemes. I és que per molts juristes, una Poképarada no pot estar dins d’una propietat privada, perquè una Poképarada no existeix: “No existeixen els espais virtuals, així com no existeix el ciberespai ni res que se li assembli”, creu Ismael Peña-López, professor dels Estudis de Dret i de Ciència Política de la UOC i investigador a l’Internet Interdisciplinary Institute; “La idea d’un espai virtual ha estat una metàfora molt útil tant a nivell polític com a la ficció, però és una metàfora que no es pot traslladar a nivell legal”.

Per tant, a efectes legals, el Pokémon que veus amb el mòbil al costat del teu sofà no és allà, sinó que és al servidor de l’ordinador que el programa. Júlia Bacaria, advocada de Global Data i Vicepresidenta de la secció de Dret de les Tecnologies de la Informació i Comunicació del Col·legi de l’Advocacia de Barcelona., coincideix amb aquest punt de vista: “L’espai virtual és democràtic i de tots”, diu, “el que té propietaris són els continguts que s’incorporen a la xarxa, i per suposat els dominis d’Internet”.

La visió que tenen els juristes d’aquest fet pot xocar amb el desconcert que senten certes persones i institucions a qui no els agrada la idea de tenir Pokémons voltant pel seu territori. “El ciberespai és una metàfora molt útil per a sociòlegs i antropòlegs; per als juristes, però, només existeix un ordinador connectat a Internet”, apunta Ismael Peña-López. Doncs bé, posem-nos en la pell d’una persona que no és jurista, i que tot el que veu és que té un Pokémon al seu davant, ara i aquí. Una persona com Alex Hern, que publica a The Guardian un article d’opinió on es qüestiona el següent: Qui posseeix l’espai virtual del nostre voltant?

Aquest tipus de preguntes augmentaran entre la societat a mesura que el món real i virtual s’uneixin. En el seu article, Hern escriu que “potser el millor que podem fer és mirar enrere, i no endavant, per a trobar solucions”. Buscant enrere, el periodista expert en tecnologia ha trobat una referència que li serveix per seguir reflexionant sobre el tema: els avions.

La febre de Pokémon Go es pot veure als carrers, on hi juga molta gent | Foto: Pixabay

“Qui controla l’espai de sobre la terra?”, es preguntaven al principi del segle XX, amb l’arribada dels nous aparells voladors. Abans que la resposta fos del tot clara, van aparèixer els primers gratacels. Això va suposar que l’espai aeri passés a ser molt útil, i per tant, tingués un valor. Com es va solucionar aquest problema de propietat de l’espai? “Les especificitats d’aquesta resposta varien al voltant del món”, escriu Hern; “però generalment són les mateixes: per sobre d’una alçada determinada, l’estat posseeix l’espai aeri”.

Els propietaris de la terra no poden cobrar als pilots per volar sobre la seva terra, i tampoc poden prohibir-ho. Mentre aquest conflicte sobre l’espai aeri ja es va resoldre, el tema de l’espai virtual encara és massa novedós. “El dret sovint va per darrera de la realitat social o de la tecnologia”, apunta Bacaria, del Col·legi de l’Advocacia de Barcelona.; “però actualment les lleis sobre propietat intel·lectual, sobre protecció de dades, sobre intimitat i també les lleis penals, es poden aplicar a entorns electrònics i internet”. Pokémon Go és un joc de realitat augmentada, tema sobre el qual encara no hi ha legislació. Segons Júlia Bacaria, s’hi aplicaria la jurisprudència sobre entorns electrònics.

Així doncs, fem la pregunta directament: senyor Ismael Peña-López, si una persona té alguna entitat digital (Pokémon, Poképarada…) dins de la seva propietat privada, no li agrada i sol·licita que ho treguin, quina mena de protecció legal pot esperar? “Anem primer al que està molt clar: si algú entra a casa meva sense permís, jo tinc tot el dret a fer-lo fora, de millor o pitjor manera”, respon l’expert. El matís de millor o pitjor manera és important: a Florida, un noi va morir d’un tret després d’entrar en una propietat privada a caçar Pokémons. “Tot depèn del marc legal”, concreta Peña-López; “l’ordenament jurídic d’Estats Units permet disparar abans que preguntar si algú envaeix la teva propietat privada”.

Per tant, si amb la proliferació de la realitat augmentada trobem al nostre voltant objectes que no volem, estem en el nostre dret de demanar que els treguin. Però posar-los sense permís podria constituir un delicte? “La Poképarada en si rarament constituirà delicte, ja que no suposa la vulneració de cap dret: ningú ha entrat a casa meva, ni està difonent informació privada de qui sóc, on visc, què faig, ni imatges de la meva intimitat, per exemple”, segueix Peña-López; “Hauria de provar-se, per tant, que l’existència d’una Poképarada està essent interpretada de forma massiva i inequívoca com una invitació a cometre un delicte -entrar sense permís a casa meva- i, en conseqüència, el responsable del joc és també co-responsable d’aquests actes il·lícits”.

Júlia Bacaria creu que de la mateixa manera que una persona pot sol·licitar la instal·lació d’una nova Poképarada a la seva zona justificant-ne el motiu, les parades també es poden treure. “Les companyies habitualment actuen de forma ràpida i efectiva davant de peticions d’aquest tipus”, apunta la Vicepresidenta de la secció de Dret de les Tecnologies de la Informació i Comunicació del Col·legi de l’Advocacia de Barcelona..

De fet, a Change.org ja hi ha en marxa una petició per a zones lliures de Pokémons. La iniciativa està a punt d’arribar a les 50.000 firmes. “Volem protegir aquells espais que considerem sagrats”, escriuen els instigadors de la proposta; “Són llocs com el Taj Mahal, les cascades d’Igazú o Petra, però també són sagrats aquells llocs útils per a la humanitat en aspectes com el sanitari, l’educatiu o el de la seguretat”.

Davant les realitats virtuals que cada cop més aniran formant part del nostre dia a dia, una solució seria declarar una propietat com a zona d’exclusió digital. La qüestió seria demanar la seva exempció de bases de dades com les de Niantic de forma global, sense requerir negociar individualment amb totes les companyies de realitat augmentada, com apunta Hern a The Guardian. Júlia Bacaria veu viable aquesta proposta: “Possiblement en un futur es pugui fer, perquè les persones tenen dret a preservar la seva intimitat”. Ens agradin els Pokémons o no, a la llarga tenir-los a la vora pot convertir-se en una decisió nostra.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació