Per què els bigotis de Dalí marquen les 10 i 10?

En motiu de la recent exhumació de Salvador Dalí, el forense Narcís Bardalet -que el va embalsamar el 1989- va declarar molt satisfet que Dalí es conservava momificat i en bon estat, i que el seu inconfusible bigoti marcava  les deu i deu, tal com li agradava portar-lo al pintor català. Segons el forense, “Dalí serà una mòmia durant molts segles”. El més curiós d’aquestes declaracions és que poca gent coneix el motiu pel qual Dalí volia un bigoti que marqués aquesta hora.

Si agafeu qualsevol revista, us fixeu en un catàleg o entreu  en una pàgina web de venda de rellotges per internet, podreu comprovar astorats que una gran majoria dels rellotges analògics (més d’un 90%)  marquen les 10 i 10 o una hora molt propera que sol oscil·lar entre les 10.08 i les 10.12. A més, en un estudi recent, es demostra que dels rellotges més venuts a Amazon (que inclou 20 marques diferents) un 97% marcaven les 10.10 i només un 3% altres hores.  Per tant, en el món del màrqueting hi ha una norma quasi secreta –però, que coneixen perfectament els publicistes i els fotògrafs- que estableix que, prioritàriament, els rellotges han de marcar aquesta hora.

Per tant, aquesta preferència de Dalí per les 10 i 10 no és cap casualitat i té una explicació estètica i psicològica que va descobrir als Estats Units. Cal fer notar que al quadre “La persistència de la memòria”, del 1931, cap dels seus famosos rellotges tous no marquen les 10.10 i també cal tenir present que quan el pintor empordanès va ser portada de la revista Time el 14 de desembre del 1936, encara no portava el bigoti amb les puntes cap al cel. En aquella època encara no s’havien generalitzat les possibilitats comunicatives d’aquesta hora en els rellotges. Si mirem publicitat dels any 20 i 30 veurem que solien marcar, majoritàriament,  les 8.20.

A partir dels anys 40, però, quan Dalí vivia als Estats Units, es van començar a popularitzar les fotografies publicitàries dels rellotges marcant les 10.10 i, probablement, ell se’n va assabentar. Durant aquesta època, Rolex va començar a publicar imatges publicitàries de rellotges a les 10 i 10.

A l’Estat espanyol els primers anuncis amb aquesta hora van aparèixer als anys 50. A l’extraordinari llibre 100 anys de publicitat catalana de Josep Maria Raventós (Mediterrània Books, 1999), veiem que la primera imatge d’aquesta hora apareixen en un anunci de premsa de l’empresa Unión Suiza de Relojería del 1951 que fa publicitat del rellotge Golgfilled 80 d’Omega. De tota manera, als anys 30 ja hi havia hagut alguns tímids precedents, però només els de la marca Omega. Així en el llibre Mas de cien años de anuncios en prensa de La Vanguardia, constatem que l’any 1929  Omega ja fa publicitat amb rellotges que marquen les 10.10, però no la resta de marques.

Cal tenir present que és als anys 40 quan Dalí crea el seu personatge públic amb un gran bigoti, un dels seus trets físics més universalment coneguts. Probablement la gènesi inconscient dels bigotis de Dalí també estaria inspirada en el retrat del militar català,  Josep Margarit, que penjava a la sala d’estar de la casa paterna de l’artista o de l’autoretrat del pintor Velázquez a Las Meninas del qual el jove Dalí -amb quinze anys- ja en va fer un article a la revista Studium que va fundar amb un grup d’amics a l’Institut de Figueres. Aquests dos personatges lluïen uns bigotis similars als que l’artista empordanès passejaria per tot el món.

Salvador Dalí descrivia les puntes del seu bigoti com a afilades, imperialistes, ultra-racionalistes i sempre apuntant al cel. Dalí buscava una imatge extremadament cuidada dels seus bigotis a partir d’una crema que es feia portar d’Hongria. Aconseguia d’aquesta manera una imatge diferent, pròpia d’una personalitat narcisista, exagerant una particularitat física per potenciar la seva personalitat egocèntrica.

Per això també li agradava untar-se el bigoti amb sucre de dàtil i un mica de mel a la comissura dels llavis per tal d’atreure les seves estimades “mosques netes d’olivera de Port Lligat”. Fins i tot, hi ha imatges televisives d’aquesta cacera de mosques, segons Dalí per poder-les pintar millor. Amb tot això, el pintor de Figueres va aconseguir que els seus bigotis es convertissin en una imatge iconogràfica, una mena de logotip de Salvador Dalí conegut arreu del món.

La demostració d’aquesta voluntat icònica de Dalí amb els seus bigotis es reflecteix,  per primer cop el 1941 en el seu “Autoretrat tou amb bacó fregit” –per cert i per voluntat de Dalí, està exposat al Museu Gala-Dalí de Figueres- on s’aprecien els seus bigotis, marcant les 10 i 10.

La idea del seu original bigoti va quedar reforçada per la publicació del llibre del pintor i del fotògraf Philippe Haslam Dali’s Mustache, del 1954, on Dalí declarava: “El llibre mostra molts usos meravellosos i inspirats del bigoti. Cada dia, en trobo de nous. Aquest matí, just al moment de no afaitar-me, he descobert que el meu bigoti pot servir de pinzell ultrapersonal. Amb la punta dels pèls del bigoti puc pintar una mosca amb tots els detalls dels seus pèls”.

Així, Dalí va crear expressament un personatge estrafolari amb un simpàtic bigoti. Era una imatge que l’identificava arreu del món i que ja no l’abandonaria fins a la seva mort i o, fins a l’eternitat,  com ha manifestat, recentment, el forense Narcís Bardalet. Fins i tot, el 1973, es va fer una exposició a la Casa de Cultura de Les Bernardes de Salt sobre “Sant Narcís, Dalí i les mosques”, en el catàleg de la qual es recullen unes curioses declaracions de l’artista: “les mosques mediterrànies són molt netes. Semblen vestides d’alpaca de Gibraltar. El vol de la mosca és encisador. Estic segur que els filòsofs grecs estaven coberts de mosques” o que “les mosques tenen en els ulls petites lents parabòliques que em permeten pintar en tercera dimensió”.

Dalí va coincidir o va manllevar del món del màrqueting la idea de les 10 i 10. Publicitàriament  s’és molt conscient que hi ha una llei no escrita que recomana que les fotografies dels rellotges han de marcar aquesta hora.  No és cap caprici sinó la conseqüència d’una anàlisi exhaustiva de criteris estètics i dels seu impacte psicològic en els consumidors.

En primer lloc, no són estètiques les hores on hi ha superposició de les busques ja que semblaria que el rellotge només en té una. Per exemple, les 12.00 o les 15.15.

En segon lloc, també es rebutgen aquelles agulles que estiguin més properes ja que donen una sensació de massa concentració sense deixar lliure la resta de l’esfera. Tampoc  s’haurien d’admetre les hores en les quals les agulles s’oposen ja que només es veuria una sola broca que travessa tota l’esfera, com per exemple, les 18.00.

D’altra banda, per mantenir un cert criteri estètic de proporció àuria sembla convenient que hi hagi una distància mínima entre les dues agulles de 120 graus (que correspon a 20 minuts de diferència). En principi, per tant, qualsevol hora que mantingui les broques amb un angle de 120 graus serviria. De tota manera, però s’haurien d’eliminar aquelles que assenyalen les 12, les 3, les 6 o les 9 ja que tapen la numeració mínima que hi sol haver a l’esfera dels rellotges. També s’eliminen hores que tapen -encara que sigui parcialment- aquestes xifres com les 11.15 i les 15.45.

Seguint aquests criteris especificats podríem escollir 11 opcions: les 00.20, les 01.25, les 01.50, les 02.55, les 03.35, les 04.40, les 05.05, les 06.10, les 06.50, les 07.55, les 08.20, les 09.05, les 09.25, les 10.10 i  les 11.40.  D’aquestes possibilitats, si es van descartant les hores inconvenients (les que no arriben a l’hora sencera, les que tenen l’agulla curta al mig entre l’hora marcada i la següent, que tapin alguna indicació de la part inferior…) només ens  quedarien tres opcions que complissin tots els requisits estètics i psicològics: les 06.10, les 08.20 i les 10.10. Les 6.10, però,  té el problema que tapa una porció de la part inferior de l’esfera on sovint hi consta el model de rellotge.

D’entre les dues opcions finals les 08.20 i les 10.10, si es tria l’opció de les 08.20 les agulles se situarien a la part inferior de l’esfera i, per tant, les agulles dibuixarien una ganyota de tristesa. És una emoticona d’una cara enfadada.

Les 10 i 10, en canvi, representen un somriure que lliga amb l’elegància i l’equilibri de la imatge del producte. És com una emoticona d’un somriure que té molts avantatges: les dues broques estan suficientment separades i no superposades perquè es pugui apreciar el disseny i l’estil del rellotge de la manera més eficaç, estan ubicades simètricament i, des d’un punt de vista visual, és molt més atractiu i simpàtic ja que el rellotge ens somriu maliciosament.

Addicionalment, les marques també fixen la broca dels segons entre els 25 i els 35,  amb una busca un xic desplaçada abans o després dels 30 segons i així es crea la sensació de moviment del rellotge. Per exemple, Rolex sempre utilitza l’hora de les 10.10.31 , Ice Watches 10.10.35 i Casio 10.08.36.

Aquest costum estètic –digue’m-ne, dalinià- també s’ha mantingut en la majoria dels models digitals. De tota manera hi algunes marques que fan una petita variació per donar un cert to d’originalitat i així crear una imatge pròpia de marca. Per exemple, la imatge de Rolex és la més clàssica ja que marca les 10.10. En canvi, Casio i Omega fan fotografies amb les 10.08 i Daniel Wellington i Pulsar, amb les 10.09.

Es podria pensar que aquesta simbologia de les hores dels rellotges està en vies d’extinció com a conseqüència del costum del jovent de no fer servir rellotges ja que miren l’hora al mòbil. De tota manera, les noves tecnologies també han incorporat una mitologia pròpia. Així en les imatges publicitàries dels IPhones d’Appel sempre marquen les 9.41 en record a l’hora en que va aparèixer per primera vegada l’IPhone, el 2007, en el discurs de presentació mundial de Steven Jobs. Aquesta hora l’han reproduït a tots els seus aparells, com els IPad i els Mac. Hi ha, però, una excepció que és el seu rellotge  Appel Watch on utilitzen les 10.10.30, per mantenir la simetria clàssica dels rellotges analògics.

Samsung utilitza els cinc primers dígits,  12:45, substituint el tres pels dos punts.  Huawei utilitza les 8.08 ja que el 8 és el número de les sort a la Xina. Sony fa servir 10.35. Black Berry les 10.50. Nokia posa a cada imatge el seu número de model, així el Nokia 1033 porta la imatge de l’hora de les 10.03. Casio sol fer servir les 10.10.41 i HTC les 10.08, mantenint el record de la tradició estètica dels rellotges.

En definitiva, Dalí, que era un catedràtic del màrqueting, a partir d’una idea bàsica del somriure dels rellotges a les 10 i 10, la traspassà als seus bigotis, que miren cap al cel. I així, el geni empordanès va ser capaç que la seva imatge esdevingués una icona d’abast planetari. I va aconseguir que, fins i tot 20 anys després de la seva mort, quan algú porta un gran bigoti amb les puntes amunt se l’anomeni “un bigoti Dalí” (Dalí’s Mustache) i no -per exemple- un bigoti Velázquez.

Els catalans hem d’aprendre molt de l’autoestima que tenia Dalí per ell mateix, per Catalunya i per un paisatge molt local -l’empordanès- que va pintar en infinitat dels seus quadres convertint-lo en un indret idíl·lic conegut mundialment. Un fet aparent insignificant -que és l’hora que marcaven els rellotges a la publicitat-, Dalí va aconseguir projectar-lo amb els seus bigotis arreu del món de manera extraordinàriament exitosa.  Dalí coneixia perfectament -abans que ho posessin de moda els ecologistes- que actuant en allò més local es pot fer que esdevingui universal: think global, act local.