Pep Escoda: “Cal buscar la imatge però també deixar que ella et trobi”

La Fundació Caixa Tarragona acull l'exposció "Calaix de somnis" del fotògraf Pep Escoda, una seixantena de fotografies inèdites seleccionades entre milers d'instantànies captades al llarg de més de 20 anys de trajectòria. Roser Pros-Roca entrevista aquest artesà de la imatge.

Si se li demana al fotògraf tarragoní Pep Escoda (Tarragona, 1958) que es defineixi a ell mateix, la seva resposta és ràpida, directa i no admet vacil·lacions: “Jo sóc fotògraf i sóc mediterrani. No podria entendre la meva vida sense el mar”. 

Tanmateix, aquesta essència mediterrània i tarragonina no ha privat en Pep Escoda de fer estades a altres llocs del món en els quals ha conegut altres cultures, ciutats i persones de tota mena. Es pot considerar, doncs, que en Pep Escoda és molt ric, en amics, experiències, vivències i també en reconeixements i premis ja que la seva participació en més de 150 llibres i la consecució dels seus 20 LUX l’han convertit en un dels fotògrafs més importants i influents del panorama fotogràfic i cultural de casa nostra.

En aquest moment té oberta una exposició a la Fundació Caixa Tarragona que sota el nom “Calaix de somnis”, aplega una seixantena de fotografies inèdites fins ara, seleccionades entre milers i milers d’imatges preses al llarg de més de 20 anys de carrera professional.  La comissària de l’exposició, Sílvia Omedes, en parla amb els següents termes: “Les fotos que es documenten en l’exposició són fruit de decisions preses per nosaltres com a societat i com a individus.  Penso que és una exposició que fa justícia a l’obra d’en Pep Escoda que és, sobretot, rigorosa, compromesa i molt honesta”. Una manera d’entendre la fotografia que ha configurat el segell personal d’Escoda, una mirada intimista i crítica. Escoda s’autodefineix com un fotògraf que intenta no jutjar les realitats amb les quals s’enfronta. “En les meves fotografies mai jutjo, mai emeto judicis, tot i que de vegades puc ser molt crític i fins i tot molt autocrític.  Les meves fotografies són fragments de la meva realitat i això és el que intento transmetre”, reconeix.

Què comporta ser un treballador de la fotografia?

Comporta la satisfacció d’assolir coneixements en un camp que m’apassiona i procurar treballar-los i portar-los a la pràctica tan bé com puc.  En aquest ofici,  abans que res, cal ser un treballador constant i exigent perquè sense treball, la sort, la oportunitat, no arriba mai.

En tots aquests anys de llarga carrera, has viscut una mica de tot, però està clar que sempre hi ha un inici. Quin és el teu?

A casa hi havia una càmera Kodak amb la que vaig començar a fer fotos i aquí és on la fotografia em va atrapar.  Una mica després em vaig comprar una reflex que encara conservo i un dia, vaig decidir deixar la feina que feia per muntar un estudi de fotografia a Tarragona -en aquella època no n’hi havia cap-. Jo no venia ni càmeres ni carrets, sinó que tenia un estudi de fotografia en el qual, la gent hi venia a fer-se fotos personalitzades.

Bé, així vas començar a treballar com a professional de la fotografia però de fet, la teva vocació arrenca de més enrere.

Quan era petit m’agradava molt veure els retratistes que feien fotografies per encàrrec els dies de festa, sobretot el Diumenge de Rams, quan la gent sortia de l’església.  Els retratistes estaven plantats davant la porta de l’església i feien una fotografia a la canalla que lluïa la palma o el palmó.  Aquesta va ser la meva primera influència.  Un bon dia, de petit, em van regalar una càmera de joguina en la que, pitjant un botó, sortia de l’objectiu un ninotet fent un soroll. Aquesta va ser la meva primera càmera i va ser amb ella que vaig fer la primera foto, de la qual recordo tots els detalls, només que no està impresa i la tinc guardada dins el cap. Aquella primera foto mostrava el pòsit dels pescadors de Tarragona a dalt de la puda.

Consideres que has arribat a l’èxit?

Mira, fa més de 20 anys que sóc professional. Si no m’agradés la fotografia com m’agrada, si no fos la meva vida i la visqués tant, ja hauria deixat aquest ofici vint vegades. Ser reconegut, que et donin un copet a l’esquena, sempre  agrada, això és segur, però jo no ho considero un èxit.  Sincerament, si és que l’èxit existeix, jo no el busco. Tinc molt clar que sóc un treballador de la fotografia i com tots els treballadors, poso hores i hores en la meva feina.

Ets un artista?

Jo sóc un treballador, un autor, i prou.  Mai em denomino a mi mateix artista perquè això ho ha de valorar algú altre.  Jo em considero només un autor fotogràfic. Això d’artista són paraules majors. És com ser un Cum Laude de l’ofici i el Cum Laude no me’l puc pas adjudicar jo mateix.

La fotografia, com la pintura o l’escultura, és un art particular. Cada artista i cada professional veu un objecte, una escena o una persona per ser fotografiada, d’una manera diferent de com la veu un altre. M’equivoco?

Efectivament, cadascú veu el món de la seva manera. Hi ha un aspecte molt important: el primer que cal és predisposició. Hi ha imatges que es busquen però n’hi ha d’altres que et busquen a tu. Cal estar sempre atent.  Tinc clar que les casualitats no existeixen. Jo penso que el destí està escrit i amb això de les imatges no hi ha casualitat sinó predisposició i encara diria més: busca la imatge, però deixa que ella et trobi. Els fotògrafs mostrem la nostra realitat, el que ens està passant. Tenim la capacitat de capturar l’instant en el segon que es triga a fer la fotografia: només un clic.

El teu estudi, Pep, està ple de fotografies que reflecteixen aquests instants dels que parles, alguns en color, altres en gamma de grisos i també en blanc i negre.  El ventall de possibilitats és extens: blanc i negre, color, sèpia envellida?

No, la pregunta seria més aviat, analògic o digital?.  Molt ràpid: són  llenguatges diferents. El blanc i negre té una càrrega molt més melancòlica i quan surto a fer fotografies, cal que em mentalitzi que seran en blanc i negre.  Les noves tecnologies ajuden molt en el procés, però fan que es desestimi tot l’anterior: les càmeres de fotos amb rodets i la tècnica que calia emprar per aconseguir bons resultats.  Les càmeres digitals han acabat amb la màgia, amb la il·lusió amb la que calia esperar els dos o tres dies de laboratori, per tenir a les mans les còpies en positiu.  De la mateixa manera, quan es revelaven fotos amb un paper en blanc i la imatge hi anava pujant… això era fantàstic.  Les noves tecnologies han fet desaparèixer les distàncies però no han minvat gens les meves energies. De moment tinc força i ganes de continuar endavant.  Considero que el que faig no és art fins que ho veu algú i ho considera així i el dia que senti que em falta empenta i perdi aquesta il·lusió per compartir el que faig, ja estarà tot acabat.  La meva raó no és només veure la realitat sinó compartir-la. En aquest sentit, les possibilitats que ofereix la xarxa i l’electrònica moderna són meravelloses.

Si voleu conèixer més i millor en Pep Escoda, el podreu trobar a  www.pepescoda.com i a http://vimeo.com/51556120.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació