Pensar la societat digital, encara

A dia d'avui ens trobem que els abans apocalíptics escriuen les seves diatribes contra l'acceleració social, la presentificació del temps i la hiperracionalització de les relacions personals mentre el seu iPhone 5 és el port d'arribada de centenars de correus i notificacions de Tinder.

Aquest cap de setmana se celebren a Vidreres les Jornades Breyting sota el títol “Informació, coneixement i xarxa”. Es tracta d’un conjunt de conferències i debats sobre el rumb de la societat actual, en els quals hi intervindran Vicenç Villatoro, Laura Borràs, Ferran Mascarell, Eloy Fernández Porta, Gregorio Luri, entre altres. Eudald Espluga aprofita l’ocasió i ens parla de la societat digital per presentar aquestes jornades.

S’ha de dir que organitzar unes jornades per reflexionar sobre l’impacte que el món digital i les noves tecnologies tenen en la nostra vida sona molt any 2000. De tornada dels milenarismes i profecies varies, ens trobem que a dia d’avui els abans apocalíptics escriuen les seves diatribes contra l’acceleració social, la presentificació del temps i la hiperracionalització de les relacions personals mentre el seu iPhone 5 és el port d’arribada de centenars de correus i un parell de notificacions de compatibilitat a Tinder. Potser la victòria ideològica dels integrats i ciberfetitxistes no és completa, però el combat cos a cos de la pràctica quotidiana l’han guanyat per knock out. Per això, qualsevol avaluació d’aquest polimorf objecte d’estudi s’ha d’entendre gairebé en termes fenomenològics, que seguint el títol d’una novel·la de Juan Goytisolo hauríem d’anomenar «paisajes después de la batalla»: ja no es tracta de saber si internet matarà la premsa tradicional, sinó de veure com lidien amb la seva agonia i entendre per què alguns han sobreviscut mentre d’altres han acabat essent una caricatura de si mateixos. Tampoc té massa sentit escriure enceses filípiques contra la pirateria, per posar un altre exemple, ja que aquesta ja ha devastat, de fet, les indústries culturals. I així podríem seguir anomenant multitud de dimensions de la societat.

Eudald Espluga

Significa això que, en nom del principi de realitat, hem d’abandonar la crítica moral, social i política de les pràctiques existents —i dominants— de la ja no tan nova societat digital? És clar que no. Però sí indica que l’enfocament del problema ha de ser del tot diferent. Es tracta d’una situació anàloga a la qüestió del canvi climàtic i la teoria del decreixement, ja que, en un sentit rellevant, resulten sobreres les propostes reformistes: no podem aspirar, per simple coherència de pensament, a una solució òptima sense un robust procés d’involució. No obstant, si estem disposats a fer concessions, aleshores podem abandonar el marc maniqueu d’apocalíptics i integrats per començar a discutir quines són aquelles pràctiques intolerables que poden ser modificades sense que això suposi una esmena a la totalitat i, per què no, discutir també quines realitats desitjables han sorgit de les noves contingències i resulten dignes de ser socialment reproduïdes.

Precisament aquest és el marc mental del qual parteixen les Jornades Breyting. Volen ser un temps mort des del qual girar-nos envers el nostre present per sospesar-lo des de dins, i no pas des d’un afora irreductible. Un exemple capital d’aquest tipus d’avaluació té a veure amb la «cultura lliure». Aquesta ha esdevingut un bastió de l’activisme polític digital i figura programàticament entre les propostes de moltes formacions i associacions marcadament escorades a l’esquerra. «Programari lliure», «copyleft», «accés a la cultura», «creative commons» són tòpics que ressonen en contra de la mercantilització dels productes culturals. La SGAE és el dimoni prototípic en aquest tipus de discussions: una institució arcaica que es dedica a perseguir la creativitat i l’ús públic de la cultura. Però arribats a tal punt, cal que parem atenció a les similituds sorprenents que aquesta actitud llibertària i procomunal té amb l’ortodòxia neoliberal: un paradigma anti-regularitzacions que pretén eliminar els intermediaris i deixar la resta a l’iniciativa personal i l’autoorganització col·lectiva —això sí, a través de les estructures de mercat. Resulta interessant, per això mateix, contraposar aquestes dues visions, per constatar l’efecte mirall al mateix temps que les divergències òptiques que es generen: Jaron Rowan, agitador cultural i membre del Free Culture Forum, contempla el copyright com una tragèdia; però Andrea Martos, membre de l’Institut Juan de Mariana, potser la institució independent que més estrictament encarna el liberalisme en el nostre país, també es postula en favor d’una cultura no regulada, gestionada al marge dels tentacles de l’Estat. Què significa aquest elevat grau de coincidència en les propostes de pensadors ideològicament tan allunyats?

Però aquest patró dialèctic no és l’únic que es pot adoptar. Per exemple, es pot optar per un treball més descriptiu i analític, no tant normatiu: com sobreviuen les institucions culturals públiques quan la connectivitat global i l’accés universal a continguts han fet parcialment irrellevant la seva funció pròpiament pública? Com han viscut la literatura i el cinema l’aparició de noves lògiques i estructures de pensament? Sabem que la recepció ha estat dura i molts cops al·lèrgica, però això no ha estat un impediment per a l’aparició de noves formes creatives, especialment en el camp de l’audiovisual, on la tecnologia és un element essencial que determina les formes de producció.

El recompte del que es pot discutir —i es discutirà— és amplíssim. I ja no sona tant a jornades vinatage quan allò que s’analitza és, per obrir una nova carpeta, l’estat actual de la intimitat i la seva relació amb l’espai públic: aquell que segueix essent apocalíptic ha d’abandonar els improperis per començar a preguntar-se com és possible que Amazon endevini els seus gustos literaris —com el mateix Zygmunt Bauman confessava que li acostuma a passar. Si el nostre Apocalíptic Superat per la Realitat utilitza realment xarxes socials com Tinder o el Facebook mateix, és hora que deixi de sentir-se reïficat i alienat per tal de començar a estudiar fins a quin punt la seva identitat està codificada i quins són els efectes de la hiperracionalització de les relacions personals.

No s’ha de confondre la crítica moral amb el moralisme, ni pensar que la oposició radical i absoluta a un model fa impossible la defensa d’un reformisme informat. Per evitar confusions és important delimitar molt clarament el marc mental en el qual ens movem: pensar la societat digital, encara ara, resulta interessant i necessari si deixem de comportar-nos com el Capità Haddock, renegant dia i nit, i ens enfanguem en les raconades d’aquest «principi de realitat» digital, ja que només així, si és que tal és la nostra pretensió, podrem començar a desarticular-lo o construir-lo de nou.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació