Palau Solterra: Fotografia a Torroella de Montgrí

Com cada any la Fundació Vila Casas ofereix al Palau Solterra de Torroella de Montgrí vàries exposicions temporals de fotografia i, com sempre, una àmplia mostra de la seva col·lecció permanent de fotografia contemporània.

Ja hem parlat en d’altres ocasions de la tasca de mecenatge en el món de l’art que la Fundació Vila Casas desenvolupa a partir dels seus diferents centres d’exposicions: l’Espai Volart i Can Framis a Barcelona, Can Mario a Palafrugell i el Palau Solterra a Torroella de Montgrí. Quan arriba l’estiu és el moment d’aquest darrer, que està instal·lat en un extraordinari edifici d’estil gòtic civil català i que havia estat residència dels Comtes de Torroella. Només per conèixer l’edifici paga la pena la visita. Però és que aquest palau és la seu de la secció de Fotografia contemporània de la Fundació, on es recullen els seus fons permanents i cada estiu es presenten interessants exposicions monogràfiques.

Enguany tenim tres mostres temporals totes elles prou interessants. “Dormilegues” de Raimon Camprubí, “Reinventar la normalitat” de Narcís Darder i “Antoni Bernad” d’ell mateix. Totes elles presenten un nombre moderat de fotografies, la qual cosa és d’agrair perquè evita la saturació gràfica de l’espectador, tan habitual en exposicions fotogràfiques, i permet una visita relaxada mentre passegem per les sales de la planta baixa del Palau.

El fotògraf empordanès Raimon Camprubí ens presenta Dormilegues, una sèrie de vint-i-nou fotografies en color i format quadrangular on tracta de retratar la personalitat de coneguts personatges del món cultural, artístic i polític català. Ho fa fotografiant, en forma de retrats sense rostre, la roba i els complements de vestir que el personatge deixa sobre una cadira a la seva cambra abans d’anar a dormir. Visitarem doncs els espais privats d’Anna Lizaran, Guillermina Motta, Josep Maria Flotats, Mary Santpere, Oriol Bohigas o Tete Montoliu, entre molts d’altres. L’experiment resulta interessant encara que no sempre sigui fàcil per a l’espectador establir l’associació entre els objectes fotografiats – peces íntimes, l’ambient de la cambra i altres objectes personals – i la figura i la personalitat del retratat.

La segona exposició ens presenta sota el títol de Reinventar la normalitat una sèrie de fotografies en blanc i negre de Narcís Darder, un altre fotògraf empordanès, amateur en aquest cas, que paral·lelament a la seva activitat professional ha fet de la fotografia alguna cosa més que una afició.

La mostra abasta un període de més de quaranta anys i Darder ens presenta una sèrie d’imatges de Barcelona que ens apropen en el temps a una ciutat que hem conegut i que avui ja no existeix. Aquesta mostra em recorda, tant en el seu estil com en la seva intenció, els treballs sobre la ciutat de Lluís Ripoll i Jaume Balanyà, dels quals hem parlat recentment des d’aquestes pàgines. Sembla doncs que assistim darrerament a una recuperació de fotografies sobre la ciutat fetes per reporters amateurs però amb una qualitat que moltes vegades té poc a envejar als professionals.

Les quaranta sis fotos que hi exposa Darder són en blanc i negre i d’un format de dimensions modestes. Totes tenen una composició i un estil que s’apropa molt al de la fotografia francesa, que tanta influència va exercir a casa nostra. Paisatges urbans poblats per barcelonins de tota condició que els hi donen vida.

La tercera mostra temporal és la d’Antoni Bernad, prestigiós fotògraf amb una llarga experiència en el món de la moda i les revistes gràfiques. Les trenta-una fotografies que s’exposen formen part d’un més ampli treball, “Catalans. Retrats” que recull 200 fotografies de noms reconeguts de la vida cultural i política catalana. Al Palau Solterra podreu veure els retrats molt originals de personatges com Salvador Dalí, Antoni Tàpies, Joan Brossa, Bigas Luna, Carlos Barral, Joan Miró, Pasqual Maragall o Joan Oró, entre d’altres. Com el propi autor va explicar en una entrevista recent, ha volgut seguir amb aquesta sèrie la línia de la fotografia anglosaxona de personatges d’elit inspirada en l’estil de Cecil Beaton, Richard Avedon o Irving Penn. La veritat és que aconsegueix imatges molt vives i desenfadades, amb gran sentit de l’humor, però molt ben construïdes i que retraten molt bé la psicologia i la manera de ser dels personatges. Totes elles posen de manifest una gran complicitat entre fotògraf i fotografiat, element essencial per aconseguir un bon retrat.

I, és clar, ja que som al Palau hem d’aprofitar per recórrer les sales on s’exhibeix el fons de la Fundació en matèria fotogràfica. Es tracta d’una col·lecció relativament recent encara, composada per unes sis-centes obres que, a diferència de les de pintura, resulta encara modesta però que s’amplia progressivament. En un lloable afany d’ordenar-la es presenta en vuit àmbits que donen coherència al material exposat. El conjunt, de composició molt eclèctica, conté obres de fotògrafs consagrats – com Miserachs, Català Roca, Formiguera, Humberto Rivas, Bernadó, Fontcuberta, Esclusa, Garcia Alix o Catany – i també una àmplia mostra de fotògrafs actuals menys coneguts que exploren i ens mostren les noves estètiques.

Enguany, juntament amb les principals obres de la col·lecció permanent es presenten les adquisicions més recents, treballs de Marc Larré, Joan Pla, Aledys Rispa i Anna Roig, entre d’altres. Com es pot veure, la Fundació i el Palau Solterra suposen una important contribució i mereixen sens dubte una visita de tots els amants de la fotografia.