No tenim vergonya o com envelleix l’humor a TV3

El plaer d’observar com ha canviat la televisió i el plaer de l’humor ximple es reforcen mútuament.

Joan Burdeus

Joan Burdeus

Filòsof, periodista i guionista. Coordinador de la secció Pantalles

Hi ha una poesia infinita en les boles de neu que impacten sobre Mari Pau Huguet enfundada en un abric vermell mentre presenta l’especial de cap d’any de 1996 i intenta mantenir les formes. Aquest mem d’abans que existissin els mems produeix un riure poca-solta que remet a l’accessibilitat dels plaers simples i a l’alegria de viure. Onomatopeicament, estem parlant del fantàstic regne del “Pfff”. No hi ha cap dubte, doncs, que es pot consagrar mitja hora de televisió a les pífies, generant una màquina d’humor simple, sanament inexpugnable a l’escrutini intel·lectual, l’esperit de la qual queda ben recollit el títol del popularíssim “Just for laughs”. I això és una part del que aconsegueix No tenim vergonya, un espai que recull les espifiades dels 35 anys d’història de TV3, ben programat per omplir les hores televisivament mortes de l’última/primera setmana de l’any.

El format funciona molt bé en alguns moments i naufraga en uns altres, però ofereix un innegable valor arqueològic per a tevetresins de llarga militància i malalts de tele en general. L’estètica retro de la careta, els intertítols i  les transicions diverses del programa, que simula ser una cadena de televisió dels 80, crea un marc idoni per un gaudi desacomplexadament nostàlgic que rutlla en petites dosis i en èpoques especials com les que proposa No tenim vergonya. El plaer historiogràfic d’observar com ha canviat la televisió al llarg de les dècades i el plaer de l’humor ximple es reforcen mútuament. No obstant això, la inevitable comparació amb l’APM, una petita obra d’art que amb els anys hem donat per feta, ens fa adonar que la creació d’un discurs a partir del muntatge de talls dispersos és com una simfonia, i massa vegades No tenim vergonya s’arrepenja en la iconicitat del seu material d’arxiu i es limita a encadenar-lo sense la cura ni la gràcia que mereix.

Tot flueix bé i fa riure fins que arriben els presentadors diversos amb les seccions respectives, una alineació que ni encaixa amb el contingut que han de comentar ni el comprèn. Segurament, la idea darrere la tria catastròfica era buscar el xoc productiu entre la mirada d’un grup de joves –tots ho són- i la televisió del paleolític, igual que posar iaios a comentar situacions contemporànies produeix un efecte còmic. El problema, però, és que s’ha seleccionat a no humoristes i se’ls demana que facin humor. Els guions fan la sensació constant d’estar repetint acudits dolents vistos a Twitter i cap dels implicats té ni la tècnica ni el carisma per fer-los funcionar. En els pitjors moments, assistim a erupcions de to youtuber de pura vergonya aliena.

És per això que el millor del programa ho traurem si premem el botó de fast forward en les intervencions dels col·laboradors i nosaltres mateixos ens convertim en la veu en off que tant de bé hauria fet al format, gaudint amb records i associacions d’idees estrictament personals. A mi, per exemple, em va semblar molt interessant veure quin tipus d’humor sobreviu al pas del temps i quin ha desaparegut amb els codis socials que el feien possible.

D’una manera semblant, era molt instructiu fer el contrari del que proposaven els presentadors i reflexionar sobre la mort d’una determinada concepció de l’erotisme a la televisió: a més de criticar el masclisme vergonyant que emmarcava els especials de cap d’any en un episodi del programa dedicat a revisitar-los (presentadores despullades per la via de convertir-les en dibuix animat, altres menjant plàtans mirant a càmera per suggerir fel·lacions, striptease amb pits postissos, i un llarg i inquietant etcètera) era estimulant veure com tot el potencial subversiu de la sexualitat cabaretesca no s’ha sabut actualitzar en la televisió de masses d’avui en dia per vies que no caiguin en el mateix masclisme d’antuvi o bé en un nou puritanisme encotillat. Les pífies ens faran riue avui, ahir i sempre, però la història de la poca-soltada tevetresina de No tenim vergonya ens recorda que encara tenim moltes assignatures humorístiques pendents.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació