Nit i Dia. Saber deixar-se la màscara posada

La dialèctica entre Carnaval i Quaresma és una de tantes manifestacions d’aquesta tensió entre ordre i caos que explora 'Nit i Dia' i que ens recorda que la dualitat i la doble moral són un tret inseparable del nostre paisatge cultural i la nostra manera de veure el món.

Joan Burdeus

Joan Burdeus

Filòsof, periodista i guionista. Coordinador de la secció Pantalles

El Carnaval és una festivitat ambivalent en molts sentits. Exemplifica perfectament la capacitat d’adaptació del cristianisme, capaç d’absorbir rituals d’arrel pagana sense cap mena de problema i incorporar moments de permissivitat en què les convencions morals es dissolen com si no passés res. Recordem les imatges d’en Marc Ramos assetjant les iaies a missa i com la religió no és un tema aliè a la sèrie. La dialèctica entre Carnaval i Quaresma és una de tantes manifestacions d’aquesta tensió entre ordre i caos que explora Nit i Dia i que ens recorda que la dualitat i la doble moral són un tret inseparable del nostre paisatge cultural i la nostra manera de veure el món.

Nit i Dia, creada per Lluís Arcarazo i Jordi Galceran | CCMA

Començo així perquè ahir vam descobrir el secret de la relació entre la Mercè Pàmies i el jutge Cases: una tràgica nit de Carnaval que els va unir per sempre i ens permet entendre com han arribat fins aquí. Una nova màscara que cau i que exemplifica un dels pocs problemes de la sèrie: l’excés de claredat.

I és que, si bé la trama que han teixit Galceran i Alcarazo lliga els personatges entre ells i el seu passat magistralment, la feina dels guionistes a vegades ha de ser com un iceberg que només mostra una petita part del tot. La tensió narrativa segueix les mateixes regles que l’eròtica: si el joc entre mostrar i ocultar s’acaba massa aviat i les coses se’ns mostren nues de bon principi, mor el desig. I el capítol d’ahir exemplifica aquest vici de voler donar massa informació. Un dels tòpics més fastigosos i mastegats del cinema és aquell que diu show, don’t tell. Com tots els tòpics, no hi ha res pitjor que brandar-lo com si fos una taula de la llei, alhora que carrega tones mètriques de veritat. I Nit i Dia peca a vegades d’aquesta influència excessiva del teatre tan típica de la nostra cultura audiovisual: massa personatges entren en batalles dialèctiques en les quals expliquen fil per randa com se senten, què volen i què els ha fet ser com són mitjançant exclusivament les paraules. L’erotisme narratiu es perd per culpa d’un excés de pornografia dialèctica i alguns espectadors demanaríem a la sèrie que anés més a poc a poc, que uns preliminars ben dilatats acostumen a conduir a un clímax més satisfactori.

L’Aitor és un altre personatge de qui ja comencem a tenir massa informació: ens han quedat claríssims els seus traumes i la seva condició de pare sobreprotector està a bastament justificada. Ara també sabem que està enamorat de la Sara. Però el més interessant d’ahir va ser la introducció d’un nou vector en la seva relació amb la Miren, la seva filla, que va donar lloc a un joc cinematogràfic molt interessant entre les dues dimensions del xat amb ella. Tot i que el filtre visual oníric que acompanyava aquest recurs feia pensar el pitjor, la veritat és que les seqüències de xat funcionen més que bé. El flirteig entre l’àlter ego de l’Aitor, en Bruno Effron –cada cop que sento el nom no puc evitar pensar: “de debò la noia no se n’adona i no pensa fer ni un comentari al respecte?”–, i la Miren és divertit i molt natural, i els salts constants entre els dos nivells de realitat retraten molt bé l’efecte real de les relacions 2.0, que ens transporten amb cara de babaus a un món imaginari i ens mantenen amb un peu a cada banda. I capítol a capítol, el moment en el qual es descobreixi la farsa s’està inflant tant que farà molt mal quan peti.

Un altre personatge que ja comença a dibuixar-se massa clarament és en Marc Ramos. Exsoldat i bomber, el discurs d’en Marc davant els nens comença a apuntar a la clàssica psicopatia de l’addicte a l’adrenalina que s’enrola a feines pseudoheroiques purament per a satisfer la seva pulsió autodestructiva i no pas per salvar a pàtries ni a gatets d’edificis en flames. Ens està quedant clar que la Sara és un imant de neuròtics narcisistes incapaços de sentir cap mena d’empatia per res més que ells mateixos i cada cop és més inquietant la proximitat entre la Sara i en Marc. Encara no ha quedat meridianament clar si en Marc és el mataiaies, però, tant si ens espera un gir de guió brutal com si no, la sensació de perill que aconsegueixen les escenes en què presa i caçador s’intercanvien els papers aconsegueix moments d’altíssim voltatge noir.

Això ens porta al moment estrella d’ahir: la palla. Pura violència sublimada en una masturbació bruta i agressiva, que demostra com la Clara Segura domina les escenes sexuals amb una naturalitat i una foscor perfectament versemblants, com no les havíem vist abans a TV3. Contra l’excés de teatralitat del qual van pecar molts moments d’ahir, la seqüència de la palla representa el millor de la sèrie: cinematografia elegant, silencis llargs, mirades intenses i un punt de gratuïtat en el millor dels sentits. Nit i Dia excel·leix quan els seus personatges es treuen la màscara de la raó, no per explicar amb pèls i senyals les motivacions que els justifiquen, sinó per donar via lliure a les passions. La palla d’ahir exemplifica aquest moment d’irracionalitat carnavalesca (carnavale en llatí vol dir literalment “adéu a la carn”) que no necessita explicar-se a ell mateix i que, simplement, passa. És el que fa gran el cinema negre: que el vici no sempre es pot –ni s’ha– d’explicar.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació