Nación Rotonda, un país impossible d’oblidar

Espero Miguel Álvarez al vestíbul del Barcelona Smart City Congress, al recinte firal de Gran Via Hospitalet. Amb el cabell recollit amb una cua, barba de hipster i la roba informal sembla sortir d’un festival de música pop. Aquest madrileny enginyer de camins és un dels cofundadors de la web Nación Rotonda i del llibre homònim, i necessita allunyar-se d’aquest ambient de futurologia urbanística. Ens asseiem a un banc als afores de la Fira i entre nosaltres i l’Hotel Porta d’Europa, una lona tapa un solar buit. Uns dibuixos de robots criden la ciutadania d’Hospitalet a participar activament en la seva ciutat. Però només passen smart urbanistes.

Aleix Porta: Sembla que tenies ganes de sortir de l’Smart City Congress. Què hi ha allí dins?

Miguel Álvarez: Doncs molta fantasia, la de sempre: que si l’smart ens salvarà, que el nou Zuckerberg està entre nosaltres… Segur que hi ha coses interessants en el món de les smart cities, però veig molt seguidisme del que ja s’ha anat fent, però buidant paraules com sostenible, apoderament, ciutats tecnològiques, participació… No he vist res de destacable.

AP: Quadriplicareu el Verkami que vau convocar per publicar el llibre. La gent té ganes de saber de temes territorials?

MA: Vam equivocar-nos absolutament en les nostres previsions. Ha estat una gran sorpresa, igual que l’èxit del web. Un amic diu que aquest és un projecte sobre expectatives fallides que va errar en les seues expectatives.

AP: Precisament utilitzes, en una conferència TEDx, el terme neoruïnes. Vosaltres heu creat Nación Rotonda, un catàleg web i ara un llibre sobre els desastres urbanístics i territorials a Espanya. Entre tant desastre, en un edifici de Múrcia algú ha escrit ben gran i en alemany “Die fetten Jahre sind vorbei” (Els anys de l’abundància s’han acabat). És una veritat que clama al cel?

MA: (riu) És genial. Aquest és el títol d’una pel·lícula alemanya [Los Edukadores, en castellà] d’uns tios que entren a casa dels rics i els canvien les coses de lloc. Ens encantaria que la persona que va escriure això es posés en contacte amb nosaltres.

AP: La rotonda és la senyal d’aquesta abundància?

MA: S’han unit la bombolla immobiliària entesa com a pelotazo, juntament amb el crèdit fàcil, la força del sector constructiu a Espanya i la seva connivència amb la política, la necessitat de trobar una activitat econòmica dins de les nostres possibilitats en la qual apostar molt fort… I el capitalisme i el procés de convergència europea, és clar…

Denunciem la quantitat de coses construïdes i la quantitat d’elles que estan buides. Aquest és un aspecte. Però també denunciem l’urbanisme i l’ordenació del territori pensats pel cotxe. Havien d’anar associats? Podria haver-se produït una bombolla immobiliària de zones per a vianants? Realment m’ho pregunto. En aquest sentit, i en el context en què allò públic (l’espai, la participació, els serveis…) va perdent força, és normal que la rotonda aparegui en escena. És una bona solució pel cotxe, poc conflictiva, barata de construir i de mantenir. Dins d’aquest marc té tota la lògica; fora, cap ni una.

AP: Veient aquesta fotografia, es podria dir allò d’“una rotonda per governar-los a tots”.

MA: El nom de Rotonda va ser posat a última hora pel blog, quan encara no sabíem que faríem el llibre. La cosa va començar quan, de l’avorriment i el desarrelament (jo estava destinat a Austràlia el 2013) vaig començar a comparar fotos de l’abans i del després de molts llocs i les rotondes apareixien per tot arreu.

Va arribar el moment en què el nom, Nación Rotonda, no em va agradar perquè la gent desviava el focus de la bombolla i el “desenvolupisme” i començava a enviar fotografies de rotondes horribles de la Xina… Però després vam adonar-nos que efectivament la rotonda és molt sintètica del que ens ha passat en l’última dècada: donar voltes a una mateixa cosa, una centralitat però que és un no-lloc, un centre buit…

Nación Rotonda: Urbanicidios escogidos from Nación Rotonda on Vimeo.

AP: Coneixem les conseqüències econòmiques i socials d’aquests fetten Jahre i les polítiques les estem començant a veure. Però, i el territori?

MA: Hi ha dues coses. La primera, fonamental, és una dependència més gran del cotxe que arrossega molts altres problemes (des de obesitat infantil fins a la dependència de mobilitat dels menors de 18 anys, els més grans de 70 i dels que no tenen cotxe), així com la destrucció de les economies locals (ja que has d’agafar el cotxe, ho compres tot al centre comercial), etc.

Però hi ha un altre fenomen que m’horroritza encara més. És la gent que habita aquests espais. L’Arco Sur de Saragossa, per exemple. Tens dos dels 50 immobles que estaven previstos amb només la meitat dels pisos plens. Aquesta gent viu una mena de nou barraquisme entès des del punt de vista que les construccions són bones però tenen el pitjor de viure aïllats i el pitjor de la ciutat. I a sobre amb una hipoteca…

Després hi ha els serveis públics i els transports, que no es van planificar en proporció. A Madrid ha estat claríssim. Arremolinos, Paracuellos, pobles que han passat de 2.000 a 25.000 habitants en 20 anys i no tenen un Rodalies previst… El planificador territorial assenyala uns nuclis que previsiblement creixeran… Però no s’imagina que Arremolinos multiplicarà per 8 la seva població.

AP: Els municipis tenen competència en Urbanisme i les Comunitats Autònomes en Ordenació del Territori. Difícil atzucac…

MA: Opció u, despotisme il·lustrat: assignes creixements potencials a discreció. Tu creixeràs, tu no. Però et ve l’ajuntament d’Alfals del Pi i et diu “jo no puc créixer però Benidorm sí i tinc els promotors estirant-se dels cabells”. És complicat…

L’altra opció és la liberal: deixes competir els municipis i que el mercat ho solucioni. Però no han triomfat les millors propostes urbanístiques. A vegades ha estat per pura sort. Els processos urbanístics són molt llargs i la corba de preus puja i baixa. Si el 2006 tenies el pla urbanístic acabat i les cases fetes, les venies, però si era 2009, ja no en venies ni una. Tres anys en urbanisme són minuts.

Un problema afegit és que els costos de competició són tremends. Si tu i jo opositem a una plaça de jutge i me la quedo jo, tu reaprofitaràs els costos en una altra cosa (un bufet, docència, etc.). Però si tres pobles veïns han permès llurs polígons industrials, dos se l’han de menjar… O els tres!

AP: No hi havia senyals que advertien del cataclisme territorial?

MA: És clar que n’hi havia, però, què fas? Atures el desenvolupament o acabes com més aviat millor? Hi ha cobdícia i maldat, però també hi ha gent que viu d’això. Molta gent per tot arreu ha guanyat diners venent les seves terres i també hi ha hagut bons promotors. Et negaries si et dupliquessin el sou? És un Zeitgeist, difícil sortir-se’n.

AP: El llibre acaba amb imatges de carrers tallats i senyals cap a enlloc. No hi ha futur per aquests espais?

MA: Realment penso que no. Penso que els deixarem allí sense més dramatismes. No és un dels nostres principals problemes. Esborrar-les o voler-les acabar seria una altra obsessió, com la que hem viscut de construir per construir. Que se les mengi la natura, com qualsevol altra ruïna.

AP: De veritat?

MA: És que les solucions que tenim o ens deceben o no són solucions. Podem deixar que es podreixin, que és el que estem fent. O podem ser drapaires i prendre els 200 fanals i els 70 bancs i recol·locar-los.

AP: No hi ha solucions més glorioses?

MA: Coses més avançades? No caiguem en la fantasia de trobar una (altra) fórmula màgica per tot el país. La labor és molt més penosa i tediosa, d’anar lloc per lloc i pensar què s’hi pot fer. Aquí a Catalunya hi ha exemples d’eliminació d’un hotel i recuperació d’una costa. Pot servir per alguns indrets. Ens agraden les ereccions, és a dir, erigir edificis i coses molt grans. És una cosa molt masculina de la construcció. No trobem èpica al manteniment, la neteja, la cura però també té molt de valor i toca fer-ho.

VEN A PASÁRTELO BIEN AL PTR LÓPEZ SORIANO from Nación Rotonda on Vimeo.

AP: És patrimoni espanyol tot aquest paisatge de ruïnes?

MA: Penso que s’ha fet en molts indrets. Els xinesos van bojos, els Estats Units i Irlanda també han tingut llurs bombolles. Tampoc cal fer allò tan espanyol de criticar-nos fins l’infinit. Tenim exemples de bon urbanisme a Barcelona, a Madrid (al Pozo del Tío Raimundo es recol·locaren habitants de barraques en un procés participatiu exemplar, conservant l’emplaçament i repartint els costos entre els beneficiats). Qualsevol ciutat americana mataria per la nostra sostenibilitat. A Madrid el 30% es mou a peu. A Copenhaguen és el 3% i quan li sumes la bicicleta i el transport públic, estem al mateix percentatge en l’ús del vehicle privat.

AP: Hi ha elements per l’optimisme? Les smart cities…

MA: (riu) D’allí poca cosa… No crec que hi hagi canvis en els desenvolupaments urbanístics, però s’estan començant a veure coses amb alguns nous governs municipals, com el tramvia a Barcelona, la bicicleta a Madrid, a Barcelona, a les ciutats gallegues… Avancem vers nous paradigmes, però molt lents.

AP: Heu recorregut Espanya, encara que sigui virtualment. Existeix un fet diferencial català?

MA: La rotonda, com a fet nacional, és present en tota l’extensió del territori, vegeu sinó la broma amb la portada del ABC. A Catalunya, tot i així, es fan coses. [El conseller de Territori i Sostenibilitat] Santi Vila vol poder desclassificar terrenys i revertir així l’estatus d’urbanitzable a no urbanitzable. Això és innovador. I sí, tant a Catalunya i el País Basc s’han fet menys barbaritats que al País Valencià o Madrid o Múrcia, on la barra lliure ha estat predeterminada des de dalt. També el territori és diferent: Barcelona no té lloc per créixer, etcètera. Finalment, la Generalitat disposa d’una eina ortofotogràfica única en tot l’Estat.

AP: El vostre llibre està a mig camí entre la reflexió sobre territori i la fotografia. Algunes són fotos a nivell del terra, altres des del cel… Què volíeu narrar?

MA: Volíem que el lector mirés com ho hem vist nosaltres i se sorprengués. Però en altres casos, volem ensenyar com s’ha tractat el territori com si fos una tela, amb la part de cinisme que això suposa. Hi ha fotografies que semblen quadres abstractes [mostra el mosaic de rotondes] i altres que són d’una simplicitat terrorífica, com l’ull de Sauron.

AP: Fet “per un delineant i un regidor”, dieu al pròleg.

MA: És el que m’indigna més perquè no ho veus quan ho vius. La seva única justificació és el procés de venta del plànol quan l’ensenyes al regidor, al públic… Màrqueting barat, igual que posar ties despullades per vendre cotxes. És terrible que arribem a estratègies de venda tan espúries i a gastar diners en coses així. És arquitectura en el pitjor sentit de la paraula. Un plànol no et dirà com es viurà allí en el futur. Aquest mètode s’ha fet abans (radials de París, diagonals a Barcelona…) i no vol dir que no funcionin mai, però és fruit d’un procés mental des de dalt, de demiürg, que pensa en unes construccions teòriques sobre com ha de viure la gent.

AP: Precisament les rotondes han esdevingut un expositor d’art local…

MA: Com que fem ciutats sense personalitat, totes iguals, al final necessites posar un toc de bellesa i singularitat i la rotonda és ideal: està buida i posar-hi art és fàcil, eficaç en el mal sentit de la paraula. Però és que ho hem fet d’una manera molt pallussa i còmoda, a l’estil Disney. Prop de València hi ha un escut de la Generalitat de vuit metres de trencadís i porcellana.

AP: No hi ha res que pugui catalogar-se com art?

MA: Alguna cosa hi deu haver… Però l’art està fet per contemplar-se i justament el poses en un lloc que per definició no permet aturar-se. I després que hi ha art espuri. Quan val una escultura de 15 metres d’acer obra d’un artista local que no té més peces al mercat? És molt difícil auditar aquests costos.

AP: N’hi haurà alguna que sigui la teva preferida… Confessa!

MA: La que em fa més gràcia no surt al llibre. Com diu Rafa [Trapiello, company de Nación Rotonda] “la millor foto sempre queda fora”. Precisament està prop d’on has nascut tu (m’assenyala). L’A-14, 7km d’autopista des d’Almenar a Alguaire, sense arribar a l’aeroport de Lleida, que imagino que tampoc passa pel seu millor moment. Creua diametralment els Plans de la Unilla, que suposo que és una zona protegida perquè surt verd al Google Maps. I l’autopista passa pel mig però no connecta res. És fantàstica.