Marxar de casa

Els Festivals de cinema aborden la complexitat dels moviments migratoris

Els moviments migratoris se succeeixen des de fa dècades arreu del món, però viuen actualment un moment dramàtic i complex. El cinema no se’n renta les mans i ho aborda sense contemplacions. Us parlem de tres films que es projecten aquesta tardor en festivals de casa nostra i que parlen d’aquesta realitat. Són Benzine, que podreu veure a la Mostra de Cinema Àrab i del Mediterrani, Footwork, programat a l’Asian Film Festival, i Shelter, dins el programa de L’Alternativa.

Benzine, primer llargmetratge de ficció de la tunisiana Sarra Abidi, tracta de la immigració des de l’angle dels que es queden al país d’origen. Els protagonistes són els pares d’un noi jove que decideix emprendre el viatge cap a l’Europa somiada, cap a la utopia d’una vida que, en realitat, mai assolirà. La seva marxa provoca la desesperació dels pares, que viuen la seva absència entre la impotència i els mals presagis que no el tornaran a veure mai més. Benzine és un bon retrat de la vida rural de Tunísia. De la mateixa manera que El viatge de la Marta, dirigida per Neus Ballús i presentada a la Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona, és també un bon retrat del Senegal. Un film en què la immigració no és el centre del film, però sí que ens parla de les diferències entre els ciutadans europeus de primera i africans de segona. Ballús retrata molt bé el contrast de privilegis entre uns turistes catalans i els empleats d’un hotel del Senegal.

La immigració aturada —una immigració que podria haver estat però al final no es perpetua—, és el tema desencadenant del film iranià Footwork. Una història ambientada a l’Iran, un país del qual sabem poca cosa però que precisament per això resulta fascinant. Aquí una parella jove que espera un fill, després d’un engany econòmic i moltes anades i vingudes infructuoses de l’home als Estats Units, decideix establir-se a Teheran, i renunciar així a una emigració que seria fins i tot més difícil que la situació que viuen al seu país. Mentre intenten reconstruir una vida de parella ja gairebé inexistent, passen dificultats per trobar un pis de lloguer, ja que, tal com també passa a casa nostra, no se’n poden permetre cap. 

Finalment podreu veure a L’Alternativa Shelter: Farewell to Eden, un film documental italià que explica la història del Pepsi, una activista transgènere filipina a la recerca d’una nova identitat a Europa. En el seu cas, l’emigració és forçada, ja que al seu país pateix persecució sexual i quedar-se implica patir diàriament per la seva vida.

Marxar no és fàcil, i fer-ho sense saber on ni com acabaràs, encara ho és menys. Quedar-se en segons quines condicions, esdevé també un infern, sobretot, i com sempre passa, pels que es queden amb pocs recursos per tirar endavant. A la resta de persones, que hem nascut amb més privilegis, només ens queda estar ben informats, consumir cultura que expliqui aquestes situacions, i rebutjar els discursos d’odi. Ni Trump, ni Bolsonaro, ni Salvini, ni cap dels seus aliats poden aconseguir que acatem allò que volen: demonitzar l’altre pel simple fet de ser diferent i voler una vida digna.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació