Joan Burdeus

Joan Burdeus

Filòsof, periodista i guionista. Coordinador de la secció Pantalles

Les 10 millors sèries del 2018

Vet-ho aquí les preferides de Joan Burdeus, el cap de Pantalles de Núvol

2018 no ha estat un any memorable per les sèries. El drama de qualitat de 60 minuts, el format rei que fa de termòmetre, fa anys que no deixa de perdre grans noms sense que res d’interessant neixi per omplir el buit. A més, 2017 va ser un any apoteòsic per les minisèries (Twin Peaks, Fargo, Bit Litte Lies), que enguany han fet llufa. Davant l’absència de grans consensos crítics, el top 10 d’aquest any és més personal que mai, amb moltes joies de durada breu i propostes idiosincràtiques que, no obstant això, m’han fet sentir aquell no-sé-què que, fins i tot a l’era de la saturació, encara ens fa estimar les sèries.

1. High Maintenance (T2HBO)

Un recull de contes sobre la Nova York contemporània i, per extensió, sobre la vida contemporània. En aquesta deliciosa antologia, cada episodi explica una història autoconclusiva però manté un fil conductor: “El paio”, un repartidor de marihuana reconeixible per la seva frondosa barba hipster que recorre la ciutat en bici, servint a clients de classe mitjana-alta en el que acaba sent, a la pràctica, un Glovo de la maria. Una mirada plena d’amor i sensibilitat per les formes cada cop més eclèctiques i precàries amb què els habitants d’una ciutat busquem i aconseguim trobar alguna cosa semblant a la sensació de comunitat.

2. Bojack Horseman (T5 – Netflix)

Calia barrejar inexplicablement animals i persones per fer una sèrie tan misantròpica i alhora tan profunda sobre la condició humana. La història de Bojack Horseman, que als anys 90 va protagonitzar una sitcom d’èxit i des d’aleshores s’ha convertit en una joguina trencada en mans de Hollywood, ha estat absolutament magistral a cada temporada, però enguany s’ha superat oferint el millor comentari sobre el #MeToo que he vist en una sèrie. Cada cop més imaginativa en les trames, els diàlegs no tenen rival i no queda clar “If I am more horse than a man or more man than a horse”.

3. Succession (T1HBO)

El que més s’ha acostat a un drama d’hora de durada, trama complexa i posada en escena cinematogràfica. Excepte que no queda mai clar que sigui un drama: aquesta comèdia és tan fosca i la història tan seriosa que és impossible no viure-la alhora de les dues maneres. Amb les millors interpretacions de l’any, aquest retrat d’una família d’empresaris milionaris narra la relació patològica entre un patriarca autoritari i uns fills sobreprotegits i ambiciosos que volen en cercles com corbs, esperant repartir-se el cadàver quan el lent declivi del pare acabi amb la mort. Per riure i angoixar-se amb l’absurditat i la maldat del capitalisme contemporani.

4. “The End of the F***ing World” (T1 – Netflix)

Les històries intel·ligents sobre el ritu de pas de l’adolescència són tant estranyes com boniques, i aquest conte és capaç d’explicar brillantment la lleugeresa i el pes que travessen l’alienació juvenil, així com la necessitat de superar-la a través de l’amor maldestre. Amb un afegitó: el noi protagonista és un psicòpata que somia assassinar a la noia que li dóna la mà, que, tot sigui dit, tampoc està gaire bé del cap. Una història altament estilitzada –talls trepidants i veu en off que ens recorden que està basada en una novel·la gràfica- que, a sobre, només dura 8 capítols de vint minuts i escaig. Hi haurà segona temporada.

5. Random acts of Flyness (T1HBO)

Una meditació sobre la negritud americana tan avantguardista que no sé si t’acosta o t’allunya d’entendre alguna cosa amb l’emisferi esquerre però és pur combustible pel dret. El que està clar és que no haureu vist mai res igual a aquest còctel entre animació inquietant, periodisme gonzo i sketchs surrealistes que proposa l’artista Terence Nance a títol estrictament personal. M’arriscaré a definir-la com una barreja entre Monthy Python, David Lynch i Alan Ball, si tots fossin negres treballant junts, avui i amb 30 anys.

6. The Deuce (T2HBO)

No us he de donar cap raó per veure el que sigui que ha fet David Simon durant l’any. Va del porno i la prostitució.

7. Es Busca Oye Sherman (T2 – YouTube)

Un clàssic d’aquesta llista! Cada any poso una ficció nacional i, en aquest i en l’anterior, la millor ha estat l’obra que Maria Rovira i Ariel Fernández han fet amb 4 duros, en obert i per YouTube. Fet que no sé si parla molt bé d’ells o molt malament de tota la resta. Com que enguany els hem concedit el Premi Núvol de Pantalles, m’autocitaré: “Potser no existeix la gran novel·la sobre Barcelona però sens dubte la capital catalana sí que té la seva gran websèrie d’humor: Es busca Oye Sherman, un exercici d’antropologia-txorra que intenta descobrir l’essència de la gran urbs en temps precaris. Amb acudits sobre la regla, sobreimpressions capil·lars de Puigdemont i el rap de la Princess of Sant Gervasi, la segona temporada d’Oye Sherman marca el camí de les pantalles en català”.

8. Babylon Berlin (T2 – Movistar)

La primera que incloc sense gaire amor, pel sentit de responsabilitat de recomanar una sèrie europea en el pòdium. La sèrie està bé, no em malentengueu, però aquest drama policíac és molt més interessant pel que mostra, la increïble tensió de fons a la societat alemanya dels anys 20, que per com ho fa. Un retrat del Zeitgeist de la República de Weimar que, com va fer Siegrfired Kracauer al seu De Caligari a Hitler, troba la llavor del nazisme en les manifestacions aparentment més banals de l’inconscient col·lectiu.

9. The Assasination of Giani Versace: American Crime Story (Netflix)

Una altra que no m’ha tornat boig però que recomano com un exemple magistral de narrativa criminal fragmentada que sap combinar el suspens i la tensió neonoir amb el senyal d’identitat d’aquesta antologia de crims reals adaptats a la ficció: explicar el context social i polític que hi ha darrere la ment de l’assassí i com els dos es relacionen.

10. The Good Place (T3 – Netflix)

La tercera temporada d’aquesta sitcom és una calamitat, una traició a la que havia estat una de les propostes més engrescadores de la comèdia lleugera dels darrers anys. No obstant això, segueix tenint aquella espurna de comèdia filosòfica tan poc habitual a la televisió que millora tots els acudits dolents i que fa que no hagi pogut deixar de mirar-la. Tanca el podi perquè em faltava algun guilty pleasure entre tant de postureig i perquè, si no la coneixíeu, com a mínim heu de veure les dues primeres temporades.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació