L’anacronisme dolç i desesperat de Bojos per Molière

Una cosa que m’ha sorprès de Bojos per Molière és que tot el que diu sobre el teatre també val per TV3. Els capítols de la nova sèrie d’Héctor Lozano comencen i acaben amb seqüències metanarratives en què l’autor del que estem veient es fa carn a través del personatge de Jordi Martínez, un demiürg sorneguer que aprofita per fer-nos una mica de filosofia del teatre a propòsit de l’episodi. Aquestes càpsules són l’equivalent als debats filosòfics que en Merlí tenia a classe amb els seus alumnes, que aquí passen millor gràcies al realisme màgic, alliberades de la llosa de versemblança que a vegades feia naufragar el mecanisme en la primera sèrie. A més s’hi suma un efecte performatiu fascinant, perquè la retòrica de les humanitats com a escola de formació del caràcter i de la vida com a obra de teatre que promou la sèrie encaixen immillorablement amb l’humanisme naïf amb què ens asseiem al sofà perquè la televisió pública ens entretingui i ens formi amb els vells valors de sempre, i a sobre en català.

Tot a Bojos per Molière és tan dolçament i desesperadament anacrònic com la mateixa TV3. D’entrada, el fet d’explicar la història a la Barcelona de finals dels noranta serveix per desfer-se de qualsevol exigència al pensament i deixar que els personatges campin tranquils per un decorat sociopolític totalment neutral, per aquells bons vells anys quan tots estàvem d’acord amb qui eren els bons i els dolents i no hi havia ni xarxes socials ni independentisme. Si Merlí derrapava estrepitosament cada cop que els personatges havien d’abordar l’actualitat, Bojos per Molière evita el cunyadisme del Procés per tirar més cap al cunyadisme d’Aznar, Pujol i la Barcelona postolímpica, molt menys arriscat.

A partir d’aquí la barreja de drama i comèdia per narrar una història de formació universitària ens ofereix una ficció coral canònica amb embolics, ambicions i frustracions a l’Institut del Teatre, que és una màquina de crear situacions dramàtiques efectistes sense haver de perdre gaire temps en el context. Amb els dos episodis que portem fins ara, ja es pot dir que els objectius i obstacles i fílies i fòbies han dibuixat un mapa diàfan i només cal abandonar-se a la imbatible estructura de conflicte, resolució i lliçó moral. No hi ha cap personatge adult amb un pes comparable al de Merlí, i fa tota la pinta que la divisió de protagonisme entre els joves serà d’una equitat quasi matemàtica, coses que reforcen encara més la sensació que el fet teatral i narratiu és el veritable personatge principal d’aquesta història.

L’anacronisme de Bojos per Molière produeix dos efectes contradictoris. D’una banda, la reivindicació de l’humanisme clàssic i del Bildungsroman com a camí de creixement amb final feliç infon la història amb un vitalisme expansiu que la fa paradoxalment refrescant en comparar-la amb l’angoixa existencialista woke que predomina en aquest tipus de sèries. Per l’altra, la renúncia quasi risible a qüestionar els llocs comuns dels noranta per subministrar nostàlgia en vena bandeja tant la nostra història recent i deixa tant de banda el sentiment que avui el model clàssic està esgotat, que arriba a fer feredat. Bojos per Molière és una fantasia ben construïda, ideal per fer el ronso en llocs segurs, i l’escalforeta que produeix tornar a veure un producte així al prime time de TV3 ens dona la mesura de fins a quin punt estem orfes de sèries originals en català, així com que la televisió pública del país ja només se sent capaç d’oferir fugides de la realitat.