La llibertat d’expressió al segle XXI en joc a l’espai digital

La Biennal Ciutat Oberta ha dedicat un espai a reflexionar sobre les limitacions a la llibertat d’expressió a l’espai digital. Hi ha participat activistes que fa temps que denuncien la vigilància a què estem sotmesos a la xarxa.

L’espai digital és una finestra de noves oportunitats i a la vegada de nous reptes, especialment vint anys després de la seva socialització, ja que la participació massiva de la ciutadania ha subvertit completament el seu ús merament tècnic. En només dues dècades d’Internet, les noves tecnologies i l’espai digital han transformat gairebé per complet la nostra manera de relacionar-nos socialment i d’aproximar-nos al coneixement del món. Internet ja no és només un “mitjà” d’informació, expressió, comunicació, participació, organització, etc., sinó això, un “espai” en si mateix, on (ens) informem, (ens) expressem, (ens) comuniquem, etc.. Però, tot i tenir dinàmiques diferents, no és un espai tancat, sinó en relació permanent amb el món físic, i precisament per això, ara com ara, és tant necessari pensar l’espai digital com un espai polític.

Aquesta necessitat no parteix de zero, sinó que, com sempre, ja hi ha algú que fa temps (anys) que ens alerta i treballa per preservar un bé comú. És el cas de persones com Renata Ávila, advocada de drets humans i tecnologia, membre de la Junta de Creative Commons; o com Simona Levi, dramaturga, investigadora, docent i activista centrada la democràcia digital, fundadora de projectes com Xnet. Totes dues es troben en el debat, moderat per l’artista visual Mabel Palacín, “Les limitacions a la llibertat d’expressió en ple segle XXI” en el marc de la Biennal de Pensament (acompanyades de Fernando Paniagua de la plataforma NoCallarem, que es va fundar el març de 2017 com a resposta al retrocés dels límits a la llibertat d’expressió a les xarxes socials. Més que un debat, l’acte esdevé un altaveu que ens crida a la ciutadania a preservar l’espai digital com un lloc nostre, hi participem més o menys, ja que l’alternativa, cedir-lo als grans lobbys de poder econòmic i polític, no hauria de ser una opció.

Levi ens explica la relació que té la nova Directiva de Copyright amb la llibertat d’expressió, ja que “es responsabilitzarà a les plataformes proveïdores de serveis del seu contingut” és a dir, hi haurà un control preventiu i privat del que es puja a la xarxa. A parer seu, es tracta d’un atac frontal a la manera en què avui entenem l’espai digital, perquè ja no es podrà compartir res sense pagar drets d’autor (és a dir memes, vídeos a YouTube, etc.). La repressió requereix un clima d’acceptació de la vigilància que “una certa esquerra dogmàtica” també està propiciant quan criminalitza els discursos d’odi en l’àmbit privat més que no pas l’odi; és a dir, si centrem la lluita en el pla discursiu, estarem limitant la llibertat d’expressió, mentre el que cal és assenyalar críticament el que hi ha darrere aquests discursos. En aquest punt, Ávila afegeix que la lluita contra del feixisme demana més espais d’expressió i llibertat. Pel que fa a la nova Llei Orgànica de Protecció de Dades, Levi assenyala que, sí bé “no és una mala llei”, el problema de base és que es defensa més a les institucions i empreses que no pas al ciutadà.

Al seu torn, Ávila ens vol deixar molt clares tres idees. La primera és que estem en una nova etapa de la vigilància en què la censura és invisible: l’espai digital ha facilitat la crítica i la seva difusió, cosa que es vol eliminar regulant la supressió d’aquest contingut sense que ens adonem i amb processos gens transparents. La segona idea és que aquest poder de supressió és centralitzat, privat i automatitzat per algoritmes que detecten “expressions il·legítimes”; si tenim en compte la quantitat de gent que s’informa a través de Facebook (p.e. el 85% dels argentins), el poder que estem donant a la plataforma d’incidir en l’opinió pública és immens. Atès que ens relacionem en xarxa, Ávila aposta per la inversió pública en infraestructures que combatin aquest deteriorament democràtic, cosa que també requereix una voluntat popular de buscar alternatives; Levi afegeix que no es tracta de renunciar a aquests espais, que també són part de la lluita. En tercer lloc, l’advocada guatemalenca, ens alerta que l’escàndol de les fake news s’està utilitzant per justificar un control més exhaustiu del contingut a la xarxa que limita la llibertat d’expressió; el que cal és rastrejar qui en fa negoci, no a les persones.

En la seva intervenció, el representant de NoCallarem explica com ha augmentat la criminalització de la llibertat d’expressió a les xarxes socials i en la creació artística a l’Estat espanyol en els últims anys. La persecució i condemna de les opinions crítiques amb l’statu quo no és la novetat, diu Paniagua, sinó la seva materialització a les xarxes socials com a noves formes d’altaveu. D’altra banda, degut a la Ley Mordaza hi ha més de 20.000 processos judicials oberts, que en la majoria de casos tenen per objectiu deixar en situació d’incertesa als acusats i, per tant, dissuadir-los de la crítica i l’acció polítiques.

És interessant el desconcert que va generar la visita de NoCallatem al Parlament, convidats pel President de la institució, Roger Torrent. La plataforma va anar-hi per denunciar aquests casos de persecució judicial, alguns dels quals es van iniciar arran de l’encerclament del Parlament, i per tant, a responsabilitat de la mateixa institució. Del que es tractava era de reivindicar la naturalesa política d’aquests casos de dissidència, perseguits i judicialitzats per les mateixes institucions catalanes.

Les preguntes del públic demanaven orientació pràctica als ponents per saber què podem fer els ciutadans que estigui a les nostres mans per frenar o minimitzar l’impacte d’aquests engranatges del poder que amenacen la nostra privacitat i llibertat d’expressió a la xarxa. Els ponents van entomar l’interès i van posar deures al públic: desafiar la censura a les xarxes socials (p.ex. publicar tant com calgui que “los borbones son unos tiburones” o que “Carrero Blanco va guanyar el salt d’alçada” ), llegir l’article 13 de la Llei Copyright i mirar quins partits del Parlament europeu hi van votar a favor, no criminalitzar Internet ni caure en actituds tecnofòbiques, i per últim, preguntar als nostres avis i àvies per la censura a la seva època i imaginar-nos-la amb la tecnologia d’avui. A banda, però, tots tres coincideixen a dir que no hem d’oblidar que responsables de debò ho són cinc companyies mal comptades, i que per això el millor que podem fer a títol individual és organitzar-nos per marcar l’agenda política dels partits, que només se’n preocuparan si hi ha una demanda social al respecte.