La guerra del copyright s’ha d’acabar

Els dissabtes no engego l’ordinador, i els diumenges no gaire. Per això m’he trobat avui dilluns amb tot el debat generat al voltant d’un article de Quim Monzó en què explica, al gener de 2015, que no publica cap llibre (des de 2010?) perquè s’ha assabentat que hi ha uns quants llibres seus voltant per la xarxa de forma no autoritzada. Com que tampoc llegeixo premsa escrita, i l’article original està darrera un mur de pagament, no l’he pogut llegir.

The battle of copyright

Per això aquest article serà una resposta a un altre publicat en aquesta mateixa casa per Josep Sala i Cullell, un gran i molt interessant blocaire que he descobert fa uns mesos. En el seu article “Robar cultura és robar”, en Josep ‘carrega’ contra alguns dels arguments que els defensors de l’anomenada “cultura lliure”. El debat sobre la cultura lliure, el copyright, els drets d’autor i la propietat intel·lectual no és nou. Se n’ha escrit molt i s’han dit coses molt interessants. Es podria dir que a la xarxa es parla d’això des dels inicis mateixos, tot i que a finals dels anys 90 i principis de segle, i ja en fa entre 10 i 14 anys, els debats van augmentar la repercussió i els implicats.

En aquells debats de fa deu anys, discutíem les idees. De qui és una idea? Són lliures? Són realment originals, o són adaptacions d’alguna cosa pre-existent? Qui n’és el propietari? Sota quin règim s’han de regular, si és que cal regular-les? És molt semblant a les discussions filosòfiques sobre “què és l’art”. Debats molt interessants però que ja hauríem d’haver superat.

Veníem de Napster i el seu tancament per part de la indústria de l’entreteniment musical. Un cop els advocats de les discogràfiques van aconseguir que es tanqués Napster per violació de copyright, van sorgir Kazaa, GNUtella, AudioGalaxy, Emule, Edonkey, LimeWire… i fins avui.

El dret d’accés

En tot aquest temps, gairebé res ha canviat, a no ser per les mesures destinades a ‘protegir’ material lligat per drets d’autor. Un programari que en anglès s’anomena “DRM”, Digital Rights Management que traduït al català seria “Gestió de Drets Digitals” i que els que hi som contraris anomenem “Gestió de Restriccions Digitals, o Digital Restriction Management. Aquest programari té diverses funcions i que, mitjançant instal·lació de programes als teus ordinadors, telèfons o tauletes i/o la modificació dels seus sistemes operatius, autoritza l’execució, la lectura i/o la reproducció del material en un nombre limitat de dispositius impedeix que es copïi el material a d’altres llocs.

En tant a la categoria “altres”, si algú ho recorda, Sony va protagonitzar un escàndol enorme per causa d’aquesta mena de sistemes. Una cerca per “Sony rootkit” dóna un bon feix de literatura històrica del que passa quan es permet que una multinacional modifiqui el sistema operatiu de milions d’usuaris d’arreu del món als que no s’ha informat del que està passant a les seves màquines, amb programari maliciós que crea diferents nivells d’errors de seguretat que permetien a un atacant fer-se amb el control d’aquell ordinador.

Però si anem a les dues categories principals, qualsevol sistema de protecció anticòpia està destinat a fracassar. I no calen grans aptituds tècniques ni ser un “hacker”. Una simple cerca “drm break” ens ofereix múltiples opcions. Tornant de passada a l’article de Monzó, el periodista que li va donar la pista, Albert Cuesta, parlava del DRM i com hi estava en contra, allà al 2012, quan esgrimia les seves raons per no comprar un llibre a la tenda digital de la marca de la poma mossegada.

Però tot i això, sí que estava a favor de comprar-lo en una altra famosa botiga electrònica amb nom de riu sud-americà. El que no se si tenia en compte el senyor Cuesta, és que aquella botiga també va ser responsable d’un altre escàndol quan va decidir, unilateralment, retirar diferents títols no només de la botiga, sinó també dels lectors electrònics dels seus clients. I ho ha fet en diverses ocasions, de les que només recordaré el cas dels llibres de George Orwell i el de la clienta noruega a qui se li va clausurar el compte perquè es va sospitar que estava “relacionat directament amb un altre compte que ja havia estat clausurat prèviament per abús de les polítiques de l’empresa”.

Als Estats Units d’Amèrica és delicte no només intentar saltar-se el DRM, sinó també ho és el fet d’informar d’una falla de seguretat en un sistema DRM que algú t’ha instal·lat al teu ordinador, smartphone o tauleta, i que per tant té accés a tota la teva agenda de contactes, correus electrònics i comptes a perfils de xarxes socials, així com a la càmera i al micròfon, entre d’altres.

Ara per ara, a Europa no ha arribat, però no per manca de ganes i d’intents, com algunes de les clàusules ‘col·laterals’ de tractats comercials com ACTA o l’actual TTIP. Aquestes clàusules obliguen als signataris del tractat a adoptar aquestes lleis com a pròpies, i atès que qui signa els tractats comercials europeus es la Unió o la Comissió europees, l’adaptació es fa mitjançant directives, que són d’obligada transposició a tots els estats membres.

És qüestió de (poc) temps que a Europa es comencin a fer lleis que ens retiraran la capacitat de decidir què i com instal·lar en els nostres propis dispositius electrònics, és a dir, que se’ns retiraran els drets de propietat sobre les nostres pròpies possessions. Però això ja està passant cada dia, a cada compra de cada llibre en format digital a la majoria de botigues en línia: segons l’acord d’ús que tothom accepta sense llegir, la botiga ens està cedint la facultat de gaudir del producte en una sèrie de dispositius, durant un temps determinat (pot ser indefinit), i poca cosa més. És a dir: no estem comprant un llibre en format electrònic, sinó que en realitat l’estem llogant, i el contracte es pot cancel·lar en qualsevol moment i sense cap mena d’avís. I això, i res més que això, és el DRM.

No és que “la cultura sigui un dret i l’accés ha de ser lliure”, és que l’actual sistema està traslladant els drets de propietat que, suposadament, tenim els consumidors, cap a les grans multinacionals de la indústria de l’entreteniment. Els nostres ordinadors, tauletes i telèfons no obeeixen les nostres ordres, sinó les de terceres persones. No comprem ‘cultura’ en format digital, sinó que la lloguem…

El portal Series yonkis

La llibertat d’expressió

Pel que fa a la llibertat d’expressió, ara que la tenim molt de moda, l’article d’en Josep Sala Cullel té raó. Tancar seriesyonkis no és censura de la llibertat d’expressió… però obre la porta a aplicar la mateixa llei per a tancar qualsevol pàgina amb l’excusa de la lluita contra la pirateria. Tornem tres anys enrere, a l’afer Wikileaks.

Arran de les pressions sorgides després de la divulgació dels missatges ‘secrets’ entre les ambaixades dels Estats Units i Washington, diverses empreses financeres van ‘tancar l’aixeta’ a Wikileaks, i l’empresa amb nom de riu va tancar els servidors on s’allotjava el web, i ho van fer esgrimint “infracció de copyright”. Quins drets d’autor pot infringir la publicació de missatges dels ambaixadors?! Doncs els del Departament d’Estat dels Estats Units d’Amèrica!

Que aquestes accions fossin instigades per la pressió d’un o més senadors i congressistes ja són figues d’un altre paner, però l’important aquí és que a Wikileaks els van tancar els servidors amb l’ajut de les lleis de protecció de la propietat intel·lectual i de drets d’autor. I un altre exemple, que no es digui que sóc un paranoic. Si algú no la coneix, les publicacions de la revista digital sobre tecnologia Ars Tecnica són bastant diferents de Wikileaks. Al 2011, Facebook va decidir tancar la pàgina que la revista tenia al famós servei, perquè algú va clicar el botó de “denúncia aquesta pàgina”, amb la raó “infracció de copyright”. A la pàgina a Facebook, Ars Technica hi publicava els seus propis articles per a publicitar-los, i resulta que els tanquen la pàgina per infringir… el seu propi dret d’autor? És bastant absurd, i el que és trist és que passa molt més sovint del que ens pensem.

Els requeriments per retirar material subjecte a drets d’autor arriben fins a l’absurditat. La cadena Fox va aconseguir retirar còpies digitals de la novel·la Homeland de Cory Doctorow, autoritzats per l’autor i completament legals, per la semblança del títol amb la seva famosa sèrie d’espies. I ningú, ningú es va preocupar en esbrinar si el que volien retirar era material sobre la sèrie de TV o no. Les còpies digitals d’un llibre destinat a públic juvenil van ser retirades de la circulació per una coincidència amb el títol d’una sèrie famosa.

Equiparar el tancament d’una pàgina web amb enllaços a sèries a un atac contra la llibertat d’expressió és, diguem-ho, absurd. Però quedar-se aquí i no veure que qualsevol govern, o qualsevol altra organització com l’Església de la Cienciologia o grups neo-nazis, s’emparen en la legislació de copyright per silenciar és naïf. Ja s’ha fet, i mentre es pugui es continuarà fent.

Mètodes alternatius? Fem el que funciona i fem-ho fàcil!

I parlant de Doctorow… aquest autor és un dels que més i millor han escrit sobre copyright, drets d’autor, propietat intel·lectual i DRM (ho fa cada setmana a The Guardian), i és una prova fefaent que si, oferir el teu producte de forma gratuïta n’augmenta les vendes. Si visiteu el seu web, podeu consultar alguns dels seus llibres de no-ficció. Us recomano “Content” i “Context”. Quan arribeu a la pàgina de cada llibre, podreu localitzar un enllaç que diu “download for free”, on hi trobareu el llibre complet, editat en qualsevol format que desitgeu incloent ‘audiollibre’ (sovint pels mateixos lectors) i llest per a carregar al vostre dispositiu preferit.

I com augmenten les vendes? Just al costat de l’enllaç per a la descàrrega hi ha l’enllaç per a donacions, però hi ha una enorme diferència: la donació no és econòmica, sinó en forma de llibre físic que hom pot comprar i donar a una biblioteca, escola o institut. Et baixes el llibre, el llegeixes, en compres una còpia en paper i l’envies a qui tu triïs de la llista que es publica. Ara tornem a Catalunya. Heu provat a donar un llibre a qualsevol biblioteca de la xarxa pública? Jo m’hi vaig presentar amb un carro sencer i no me’l van acceptar. “Posa-ho a l’armari d’ intercanvi”, em van dir.

I en el mateix ordre de coses, afegint-hi els mètodes alternatius per a obtenir ingressos, tenim un exemple molt més proper. Juan Gomez Jurado ha estat designat per alguns com el “Ken Follet espanyol”. Fa un parell d’anys va tenir una petita disputa amb el cantant Alejandro Sanz, en què aquest darrer el va comminar a donar gratis els seus llibres. L’escriptor ho va fer, posant una nota en què demanava a qui es descarregués el llibre una donació d’un euro per a l’ONG Save the Children. Això va ser al febrer, i al març s’havien aconseguit més de 40.000 euros. Juan Gómez Jurado també és l’autor d’un article anomenat “La piratería no existe“.

Juan Gómez Jurado  © Guadalupe de la Vallina

I si, autors, que sigui molt més fàcil descarregar-se d’Internet que comprar una peça musical o audiovisual és un fet real: els requeriments tècnics perquè el consumidor més negat se salti qualsevol DRM són fer una cerca a qualsevol motor i després fer un parell de clics. Però això no vol dir que s’hagi perdut la guerra. Una opció infinitament senzilla, si no es vol seguir el model d’oferir la versió digital gratis, seria posar a la venda els llibres a un preu realment proporcional al que s’ofereix. Com és possible que un llibre en format electrònic tingui un preu igual o lleugerament inferior a la còpia en paper?

El cost d’una còpia digital de qualsevol llibre és pràcticament zero. De fet, la versió digital s’ha convertit en el pas previ obligatori per a la còpia en paper, de manera que no s’ha de fer cap despesa per aconseguir-ho. A més, el cost de rèplica és 0: proveu a seleccionar un arxiu del vostre ordinador, i seguidament premeu les tecles “Control” i “C”. Ara premeu “Control” i “V” i tindreu una còpia exacta. Si seleccioneu els dos arxius i repetiu el procés, en tindreu quatre. I així de forma exponencial i sense cap mena de cost. I allò de “una descàrrega a Internet significa perdre una venda” és una fal·làcia total. I no ho dic jo, si no uns quants estudis, incloent-ne un de la Comissió Europea.

Si el gran problema és la presumpta pèrdua de vendes, ¿com és que els autors no posen a disposició del públic la seva obra en format digital a un preu assequible, posem entre 1 i 5 euros? Senzillament perquè no poden. La majoria de contractes amb les editorials inclouen la cessió completa de drets d’edició, traducció i distribució. Ja no parlem de marges de benefici per als autors, sinó de segrest dels seus drets.

Per què un autor no pot mantenir els drets de les edicions digitals, per tal de decidir si posa a la venda pel seu compte aquest format, i quedar-se amb el total de les vendes (descomptant l’ IVA normal, que és al que tributen els llibres en format digital enfront al reduït dels llibres en paper, i aquest és un altre tema sucós)? Doncs perquè les grans editorials no volen o no en saben o no en saben i no en volen aprendre. Prefereixen invertir milers de milions en nous sistemes de protecció que només els serviran per encarir un producte molt barat, i que no proporcionarà cap mena de seguretat ni garantia. Absolutament tots i cada un els sistemes de protecció DRM s’han trencat. La indústria de l’entreteniment hauria de començar a plantejar-se si no els surt més a compte reduir despesa inútil i començar a invertir en els autors, que al final són els qui els fan guanyar diners.

Si, el mercat cultural, començant pel món editorial, s’ha d’adaptar a l’edició digital (us recomano que llegiu aquest blog). Començava l’article amb el cas de Napster, que es va tancar al 1999. S’han adaptat les discogràfiques? No. Al contrari, les opcions per a descarregar música van sorgir com a bolets just després del tancament.

La no adaptació de l’industria (que no el mercat) cultural

Quines han estat les majors innovacions en aquest àmbit? Legislació restrictiva, com la burocratització de l’ISBN, les noves lleis de Propietat Intel·lectual que comporten penes de presó molt més altes per descarregar-se una cançó que per agredir físicament a algú, o nous impostos i “canons com el que s’ha aprovat recentment al Parlament de Catalunya, o el que ha rebut el nom de Taxa Google, o el que paguem quan comprem qualsevol aparell electrònic “susceptible” d’emprar-se per a fer una còpia: ordinadors, telèfons, tauletes, impressores, escànners, discs durs, targetes SD, bobines de CD…

Si ens posem a llegir bé la lletra petita de la llei, tinc poc clar que es pugui acusar ningú de piratejar res, ja que els consumidors han pagat un cànon digital precisament per a compensar aquella “pèrdua de venda” fal·laç. Si he pagat per una cosa, i a més ho he fet per la força (i a partir d’ara ho faré dos cops), no puc consentir que ningú em digui lladre.

Això pot semblar descabellat, però és la realitat. I aquest raonament el segueixen milers de persones. De la mateixa forma que són reals les notes de copyright que acompanyen tots i cadascun dels llibres que es venen en paper. Llegiu-les. És un esport barat i sorprenent. La majoria d’aquestes advertències prohibeixen qualsevol reproducció, gravació o transmissió mitjançant cap mena de sistema de recuperació d’informació en cap forma ni en cap mitjà, ja sigui mecànic, fotoquímic, electrònic, magnètic, electroòptic, per fotocòpia o qualsevol altre, sense permís exprés de l’editorial.

Puc prendre apunts de forma mecànica amb un llapis i un paper? Puc fer servir el sistema ocular humà, literalment un sistema electroòptic i fotoquímic, per llegir el llibre? Si ho he fet i en recito un parell de línies, estic transgredint la clàusula de transmissió? En definitiva, puc llegir un llibre sense infringir la nota de copyright? Si ens posem durs, no. I a sobre, li haig de demanar permís a l’editor.

Com indica molt bé Cory Doctorow a la seva darrera columna, si per poder llegir un llibre hem de signar un contracte i hem de saber de lleis, estem davant una idea kafkiana. Cal repensar tot això. Entre moltes altres coses, els autors han de poder negociar amb molt més marge els seus contractes per poder decidir si mantenen l’exclusivitat d’alguns formats o no. També és imprescindible reformular un sistema de copyright que atorga la propietat dels drets fins als 90 anys després de la mort de l’autor.

De la mateixa manera que no és viable que els autors no puguin viure del seu treball, és inadmissible que clavar una pallissa a algú al carrer tingui un càstig més lleu que descarregar-se un llibre d’Internet. És terrible que unitats d’intervenció tàctica (els de l’armilla antibales i el casc) puguin irrompre a casa d’un particular amb una ordre de confiscar ordinadors per “violació de copyright”.

Però no ens podem quedar on som, els uns indignats perquè se senten ‘robats’, els altres traient la bandera de la llibertat d’expressió a la mínima, i uns d’altres al mig, intentant dir alguna cosa amb més o menys sentit.

Cal obrir aquest debat, cal parlar de tot això obertament i sense embuts, per definir un nou sistema en què tots hi guanyem. No té sentit seguir en una guerra pel copyright que dóna poques sortides i és una pèrdua de temps.