La cultura del front corrugat

Potser jo també sóc un símptoma, però penso que no hi ha res de dolent en transmetre la cultura d'una forma divertida.

Abans de res, he de dir que jo no tenia pensat escriure aquest text. Però l’altre dia vaig llegir un article en que es criticava la cultura del haha i m’hi vaig sentir plenament identificat. Amb la gent a qui es criticava, vull dir. I a més a més vaig fer un tweet (la cultura del hihi haha per excel·lència) i el Bernat (Puigtobella) em va dir si el podia desenvolupar. I aquí estem.

Jo no sé si aquesta cultura és bona o dolenta, si ens porta cap aquí o cap allà, ni tan sols si és cultura o no, però he detectat fa temps que n’hi ha d’un altre tipus, que a mi em sembla més perillosa: la cultura del front corrugat, del posat seriós, transcendent, de la mà que aguanta la barbeta. Del posat interessant i de les barbes gruixudes (però aquestes es poden confondre amb les de l’anunci d’Estrella Damm, o sigui que millor busquem un altre exemple). En d’altres paraules, la cultura amb majúscules.

L’altre dia va morir, com tothom sap, en Tom Sharpe. En Tom Sharpe era un del millors en fer la seva feina: fer riure amb les lletres (com Bankia més o menys). I vaig pensar que si d’altra gent era premiada -amb un Premi Nobel posem per cas- per fer molt bé la seva feina amb les lletres (amb poesia, amb teatre, amb novel·les profundes i que tracten de la psique humana quan, tot sigui dit, la psique humana ja està molt ben tractada en tractats de psicologia) ¿per què no es premiava (o costava més de premiar) gent com el Tom Sharpe? I quan dic Tom Sharpe podria dir Evelyn Waugh, Quim Monzó o Monty Python, tant se val. ¿Quants premis Nobels hi ha de gent que es dediqui a escriure (bé) l’humor? ¿Quantes vegades no hem sentit a dir a un crític amb el front corrugat que una novel·la “és divertida” amb un to lleugerament despectiu o condescendent? I vaig arribar a la conclusió que era perquè feia riure, era agradable de llegir, era plaent. Apropava la lectura als lectors. Terrible.

Generalment quan a algú li demanen quina és la millor pel·lícula de Woody Allen el més probable és que hom digui “Delitos y faltas” (si és un espectador fidel) o “Match Point” (si és un espectador més recent); si diu “Vicky Cristina Barcelona” és que és un espectador idiota o viu en un altre planeta. Però aquest no és el tema, el que vull dir és que citaran aquestes pel·lícules perquè són més serioses que la resta i això (segons la cultura del front corrugat) els farà quedar bé. I no dic que fer pel·lícules serioses no estigui bé, pero ¿què és més difícil, fer riure o mostrar la ja de per sí, moltes vegades, tràgica realitat? No ho sé, ho estic preguntant de veritat.

Per molt que m’hi escarrasso (i us ho juro, m’hi escarrasso molta estona: no és una broma) no veig una explicació lògica de per què si es pot dir el mateix, si es pot arribar al mateix punt d’anàlisi o de reflexió, no és millor, o com a mínim no és pitjor, fer-ho divertit. Un exemple són dues sèries que estic veient al mateix temps i que tracten del mateix: “VEEP” i “House of cards”. Totes dues reflecteixen les intrigues polítiques de la Casa Blanca, tenen el mateix to de denúncia, expliquen les mateixes misèries, però la primera ho fa amb menys temps i més gràcia. I a sobre no hi surt el Kevin Spacey, cosa que és d’agraïr.

Potser jo també sóc un símptoma (i això explicaria perquè de petit ja em semblava que no era ben bé com els altres, o perquè costava que se m’apropessin les noies) però penso que no hi ha res de dolent en transmetre la cultura d’una forma divertida, amable, sense farbalans. Sense un posat pretesament intel·lectual. Potser el contrari, adquirir un posat important, ens fa sentir millor, formant part d’una elit, partíceps d’alguna cosa que no tothom és capaç de copsar. Ens agrada ser minoritaris. Però després ens queixem si tanquen les llibreries o la gent no llegeix. Jo només dic que si tothom que va fer retuit de l’article de l’altre dia (que no vull criticar) hagués vist “L’hora del lector” tal com demanava l’autor, el programa seguiria en antena. Però no. Volem ser especials però admirats per tothom. I tot junt, com deia la meva mare, no pot ser.

Així que, si he de triar entre la cultura de la riota i la del front corrugat, entre el Polònia i les tertúlies polítiques dels matins, entre el hihi haha i l’anar plorant i lamentant-nos per les cantonades, si està ben fet, si fa riure i a més a més és intel·ligent, significatiu i diu alguna cosa, a mi em trobareu amb els primers. I és que a la vida tot és hihi haha fins que vas al diccionari i t’adones que, en realitat, és haha hihi. I això, ara sí, és una broma.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació