La caguera de Casanova

¿Cinema polític? En tot cas, un cinema que nua el bell i el sinistre d’una forma nova, aterridora. A Albert Serra ja no hi ha qui el pari. Avui el Cineclub Sabadell acull una projecció d'Història de la meva mort, d'Albert Serra. El director participarà en un col·loqui amb Vicenç Altaió abans de la projecció.

Avui el Cineclub Sabadell acull una projecció d’Història de la meva mort, d’Albert Serra. El director participarà en un col·loqui amb Vicenç Altaió abans de la projecció de la pel·lícula. 

Representant de l’edat heroica de l’humanisme, revers sicalíptic d’Immanuel Kant, Giacomo Casanova fou un dels personatges més fascinants de la Il·lustració europea, i ho fou fins al punt que esdevingué un mite. Un mite que es propalà ben aviat arran de la gran difusió que van conèixer les seves memòries. La imatge més ben coneguda que el cinema ens n’ha llegat potser sigui la d’Il Casanova (1976),de Federico Fellini. El director de Rímini ens el presentà com un personatge més aviat grotesc, dominat per un exhibicionisme sexual desbridat i caníbal, algú que féu de l’home-màquina de La Mettrie una màquina de follar. Hi ha, però, un altre Casanova. Després de les seves nits de glòria pels salons europeus i les corts més rutilants (Frederic de Prússia, Lluís XVI), sembla que el vell roué passà els seus últims dies a la ciutat de Dux, al castell del comte Waldstein. Allà, al nord de Bohèmia, hi féu de bibliotecari, i envoltat dels quaranta mil volums que conformaven la biblioteca del castell, va consagrar-se a l’escriptura d’una forma frenètica —hi escriuria, entre d’altres obres, la monumental Història de la meva vida— fins que l’enjovà la parca. El cert és, per tal com tendim a associar-lo a la Venècia dels palaus encesos de les nits de Carnaval, que costa d’imaginar-se aquell gran femeller sojornant en un indret tan limfàtic com aquell, essent objecte d’escarni per part dels servents del comte. En la seva nova pel·lícula, Albert Serra se serveix de la darreria de la vida de Casanova per trenar un relat que parla d’un ocàs. Un món nou és a punt de nàixer (a França la revolució és a un revolt) i Casanova, allunyat del món de les corts i de les soirées, viu aquest inevitable capgirell com un triomf personal però amb un pinyol d’amargor: és un home corsecat per la nostàlgia dels plaers viscuts.

Serra ha convertit Història de la meva vida, títol de les memòries del llibertí venecià, en l’esplèndid Història de la meva mort. Personatge hiperbòlic addicte als estirabots promocionals, el director banyolí és un home obsedit pels grans mites d’Occident. Si a Honor de cavalleria (2006) hi feia deambular uns desvagats i metafísics Quixot i Sancho pels boscos de l’Empordà, i a El cant dels ocells (2008) posava en imatges el viatge a Betlem dels Reixos d’Orient, en la seva darrera pel·lícula Serra situa aquest Casanova tardorenc de què parlàvem en un castell suís. Allà, hostatjat per un noble afectat de vel·leïtats poètiques, hi llegeix Montaigne, blasma la pesta del cristianisme, menja magranes amb gran delectança —si fa no fa, la mateixa amb què gusta els excrements d’una tendra donzella— i hi caga amb un gaudi inefable. Entre domassos i parets brocades, Casanova sembla llanguir-se en un tedi infinit mentre pensa a redactar les seves memòries. Qui sap si a fi de deslliurar-se de tanta lassitud, s’arriba amb son servent Pompeu fins als límits orientals d’Europa. Aleshores la pel·lícula fa un tomb. A Transsilvània, hom passarà per l’entrellum dels seus boscos en un viatge que es revela com un trànsit vers el cor de les tenebres de l’ànima. La nova pel·lícula de Serra gira, doncs, a l’entorn d’aquest joc de contraris ineluctablement entrelligats: la vida (i el sexe) i la mort, la llum i l’obscuritat, la raó i la foscúria, encarnats en Casanova i el comte Dràcula, respectivament.

Més enllà del reconeixement internacional que ha merescut la pel·lícula, Història de la meva mort és, sobretot, un triomf estètic indiscutible. Tant Honor de cavalleria com El cant dels ocells eren pel·lícules notables, però mancades, afectades d’un hermetisme de vegades una mica ortopèdic. Per exemple, ara els mots ja no semblen badalls que hom amolla després d’haver fet la migdiada, que era la impressió que teníeu a cada cop que Lluís Serrat en deia algun. En la boca de Vicenç Altaió, les paraules flueixen arrodonides i lluminoses, impulsades per l’esperit de qui féu de la raó una eina de coneixement del món i d’autoconeixement de les passions. Com proclamà Descartes, heus aquí un home que creu ésser maître et possesseur de la nature. En aquest sentit, la composició que de Giacomo Casanova fa Altaió és esplèndida. Les pauses que imprimeix en els seus monòlegs, les paraules triades, els oblits, la prosòdia, l’agudesa escèptica i desenganyada de les seves observacions… fan d’aquest Casanova un personatge memorable.

La raó volteriana que el guia, però, es veurà anihilada tan aviat arribi al sud dels Carpats. Ho serà per les forces ctòniques que emergeixen dels boscos transsilvans, aglevades al voltant de la imposant figura d’un príncep tenebrós, estadant d’un castell que és a l’altra banda del riu. Les aparicions espectrals del comte Dràcula són esbalaïdores. La primera, dalt la barcassa, és fascinant. O bé quan el veiem a l’altra riba del riu que travessa els boscos, esguardant les criatures humanes que més tard haurà d’aterrar, en un delicat pla de fines qualitats pictòriques. Eliseu Huertas compon un Dràcula amatent, de gestos pausats, armat d’una mirada que se us clava com ho fan les seves dents en els colls de les donzelles. A poc a poc, amb una lentitud lacerant, en una tibant i terrorífica tensió que enlaira la pel·lícula, acabarà per exercir un domini implacable. Tothom hi caurà rendit. En haver convertit aquests materials heteròclits en un film majúscul, perfectament travat, Albert Serra esvaeix del tot les reserves que hom hi pogués confrontar.

Serra ha deixat de ser aquell cineasta que semblava rabejar-se en son contemplació admirada davant d’un bell paisatge o d’un rostre colrat, el que sovint, en dilatar massa els plans, infonia uns potents efectes narcòtics en els espectadors i foradava els relats de les seves pel·lícules. A Història de la meva mort Serra exerceix un domini magistral de la taula de muntatge que es palesa en el ritme intern de les seqüències. La banda sonora (brillant) i les peces musicals escollides (C.P.E. Bach i Fouré) també s’hi engalzen perfectament. El treball amb els matisos sonors hi és semblantment impecable, suscitant en l’espectador la progressiva impressió que hi ha quelcom d’amenaçador, inaprehensible, que s’esmuny entre les ombres, el fullam i els matolls de l’entorn del mas. L’excel·lent treball de Jimmy Gimferrer confereix a la imatge de la pel·lícula una qualitat evanescent, talment un tel en recobrís la superfície. Això contribueix a reforçar la certesa que els personatges es troben fatalment abocats a la seva destrucció davant d’una presència que no es deixa comprendre. En aquest sentit, les transicions visuals d’Història de la meva mort són gosades i fascinants. Hi ha la seqüència de l’escorxament del bou, que sembla remetre a un sacrifici ritual de ressons pagans (“això és la realitat”, li etziba a Pompeu un flegmàtic Casanova davant el cos espellat). Aquella en què Casanova s’empastifa les mans de la sang de l’himen d’una jove que acaba de desflorar, i que anticipa l’orgia de destrucció del final. L’aire de vellard de Caravaggio que traspua el masover alquimista, i el moment, gairebé epifànic, en què veiem com els fems es tornen or. Aquestes transicions s’integren a la perfecció en la naturalesa de la història, que és feta de cims i abismes. I al final de tot plegat, us en resta el desfici que infon la presència del mal, la seva insaciable set de sang i patiment així com l’atracció que suscita. ¿Cinema polític? En tot cas, un cinema que nua el bell i el sinistre d’una forma nova, aterridora. A Serra ja no hi ha qui el pari.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació