Judit Carrera: “Quan parlem de crisis polítiques, la cultura és la solució”

Entrevista amb Judit Carrera, la nova directora del CCCB

Joan Burdeus

Joan Burdeus

Crític cultural. Filosofia, política, art i pantalles.

Judit Carrera (Barcelona, 1974) és la nova directora del CCCB, encara que sigui un gat vell de la casa -ha dirigit la secció d’educació i debats des del 2002-. Seria difícil trobar algú que reflectís millor l’esperit del centre: Carrera parla amb un discurs complex i multidisciplinari que es tradueix en un mapa d’idees impressionant però que a la vegada es resisteix a deixar de fer-se preguntes. La taula del seu despatx -espatarrant- està plena de llibres, més filosofia política que art, i ens rep amb la barreja d’amabilitat i seriositat que la defineixen. Carrera creu en el poder de la paraula per canviar el món i això es nota en la seva manera de respondre les preguntes, apassionada i rigorosa. Parlem del conflictes culturals d’avui, de la relació entre cultura i política i de què haurà de fer el CCCB per ajudar-nos a entendre un món cada vegada més incert.

Què fa una politòloga dirigint un centre de cultura?
Per mi té una continuïtat molt lògica. Les ciències polítiques t’ofereixen moltes eines per interpretar el món contemporani: història, dret, sociologia, cultura…  i et donen una mirada molt oberta sobre el present. I ja des de molt jove sempre he sentit una pulsió personal per voler entendre el món que m’envolta a través de la cultura. Quan vaig acabar la carrera, vaig anar a París a fer el doctorat, vaig fer una tesina sobre l’espai públic des de la filosofia política, i vaig trobar feina a la UNESCO, on vaig entrar en contacte directe amb el món de la cultura i l’educació en l’àmbit internacional. Des d’aquestes experiències internacionals vaig acabar venint a treballar aquí. La meva biografia potser no m’hauria portat a un museu d’art contemporani convencional, però encaixa amb ser a un centre de cultura que està dedicat a una cosa tan intangible com entendre què és el món contemporani.

Els conflictes polítics del present són guerres culturals?
Sempre es busquen coartades culturals per fer la guerra, per disfressar el que en realitat són lluites de poder. Política i cultura estan íntimament lligades i no crec que ara hi hagi una dimensió cultural més intensa que fa unes dècades, quan Samuel Huntington ja parlava del xoc de civilitzacions.

En quines clivelles culturals hi ha més tensió avui?
N’hi ha diverses, però sobretot estem veient un món en el qual la necessitat de traçar fronteres entre el jo i el diferent esdevé molt més aguda. Això ho veiem constantment amb la proliferació de fronteres, amb la segregació cultural i racial de comunitats. Per això, per mi és molt important el conflicte vinculat amb el món de la postcolonialitat, que té a veure amb la raça i la diferència radical. Una altra clivella claríssima és la que té a veure amb el cos i el gènere, amb l’ampliació de llibertats i drets civils que suposa el qüestionament dels rols de gènere tradicionals.

Què pot fer el CCCB per bastir ponts entre les trinxeres culturals?
Un centre com el CCCB ha de crear un espai on diferents persones es trobin, on es contraposin visions i alhora hi hagi un foment de la curiositat i la imaginació com a principis. La imaginació és l’eina principal del món de la cultura i això vol dir la capacitat de posar-te en la pell de l’altre. Cal crear espais que ampliïn els límits del que és imaginable, que ampliïn el que pot ser dit, que incloguin més que excloguin i que fomentin un diàleg raonat. El CCCB pot i ha d’oferir eines per això.

Si analitzeu el vostre públic, el CCCB ha estat capaç de ser aquest espai de trobada?
Sí. Una de les grans virtuts del CCCB és haver estat capaç de barrejar públics, de no ser el centre cultural d’una única comunitat i crear comunitats barrejades. Per mi, la barreja de comunitats és absolutament prioritària, que a una mateixa exposició o a una xerrada hi vinguin gent gran, joves, professionals, artistes, gent dels mitjans, intel·lectuals, etc. La capacitat de generar un espai en el qual diferents comunitats es visibilitzin i es trobin físicament és el nostre rol públic i polític.

Hi ha algun públic al qual no hàgiu arribat que creguis que serà especialment important?
El públic mai és suficient. Penso que el CCCB ha estat molt bo convocant la franja adulta, de vint-i-pocs anys en endavant, però que té camp per córrer entre els més joves, entre adolescents, o fins i tot en el món infantil. Seria una manera de bastir ponts amb el món de l’educació, que ha de ser una prioritat d’un centre cultural perquè el món de l’educació i el de la cultura compartim objectius, i perquè repensar-nos ho hem de fer de la mà de les noves generacions. També m’agradaria trobar la manera de vincular més les comunitats del barri del Raval. Ens trobem en un dels barris més complexos i més interessants de Barcelona, amb molts problemes però també amb moltes lliçons per explicar: un barri que en pocs anys ha passat del 2% al 55% d’immigració, convivint en espais amb molta densitat de població, i no hi ha hagut conflictes massa destacables. Què ens està ensenyant el Raval respecte d’aquestes societats plurals en què vivim? No ens és indiferent el barri on estem i crec que hi hem de treballar per vincular aquestes comunitats d’altres països amb el centre. Això seria un repte interessant per mi.

Sovint dius que la cultura ha d’incomodar el poder, però la cultura també es pot utilitzar per a finalitats espúries.
La cultura ha de ser un mirall i un motor a la vegada. Ha de reflectir les preocupacions, els impulsos, les passions i els trets identitaris de la societat que la fan néixer. Per mi és molt important que un centre de cultura estigui molt arrelat. I, alhora, la cultura ha de ser un far, ha de tenir capacitat per preveure els conflictes del futur. Per mi, aquest és un compromís amb la societat que t’envolta. Quan parlo d’incomodar el poder, ho dic perquè la cultura ocupa l’espai públic en el sentit habermasià del terme, la cultura és un lloc a mig camí entre el poder i el ciutadà, és l’espai que permet aglutinar, crear comunitat, un espai de deliberació, de crítica i de posar en qüestió moltes coses. En la mesura que la cultura té aquesta capacitat de criticar no només al poder, sinó també a nosaltres mateixos, ha de generar aquest punt d’incomoditat. La diferència de la cultura és que també ha de ser capaç de generar curiositat, imaginació, i emoció. Aquesta capacitat d’emocionar-se és el motor de la cultura i de l’art.

Un dels problemes del present és l’auge de reaccionaris culturals que defensen una idea forta i tancada de cultura. Davant d’això, no és més feble una cultura que es qüestiona constantment?
És un dels conflictes que més em preocupa des que sóc a la direcció del CCCB: com fer front a l’autoritarisme, a la deriva autoritària que tenim a les portes de casa? Penso que l’única resposta és obertura, obertura i obertura. És veritat que la simplicitat sempre guanyarà a la complexitat, però no podem fer-ho d’una altra manera. Per això és tan important per mi treballar amb el món educatiu. La simplicitat, la por, la xenofòbia, les respostes simples a problemes complexos… La por a la incertesa és legítima, però nosaltres hem d’oferir eines per entendre-la, comprendre què està passant i fer-hi front. Estic convençuda que la cultura té moltes eines per oferir, i encara que el discurs de la por vagi molt més ràpid i sigui molt més fàcil de fer passar, estem en aquesta batalla i l’hem de lliurar.

Has parlat de Habermas, que és un referent del segle XX. Quins són els fars del segle XXI que indiquen cap a on hem d’anar?
Segueixo llegint molt a Hannah Arendt, que encara que sigui una autora morta, ens dona moltes eines per entendre el present: llegeixes els seus textos sobre els refugiats i l’auge de l’autoritarisme i són plenament vigents. Moltes vegades les meves fonts no són autors necessàriament contemporanis sinó figures que he llegit en el passat a les quals segueixo tornant. Un altre que m’encanta i va morir fa pocs anys és Tzvetan Todorov, una persona que defensava el pluralisme, la moderació i que venia del comunisme i sabia de què estava parlant.

I alguna cosa que estigui bullint ara mateix i vagi en la direcció adequada?
M’interessen molt tots els autors que venen de la perifèria. Els pensadors de llocs que no han estat centres d’imperis, gent que ve de Sud-Àfrica, de la Índia, del Brasil, estan oferint maneres diferents d’entendre aquest nou món i els llegeixo amb molt d’interès. Moltes vegades mirem a l’Àfrica amb un cert paternalisme i crec que l’Àfrica és precursora del món que ve, que nosaltres ens estem africanitzant en moltes coses. Llegir autors amb mirades així em sembla sempre interessant. Però hi ha tanta gent bona… recentment, vam portar a la Caroline Emcke, que està treballant molt el discurs de l’odi perquè l’està vivint a la pròpia pell a Alemanya. Per mi ha estat molt inspirador, per la feina que faig al CCCB, entendre com es construeix aquest discurs i quines són les eines que podem fer servir per desmuntar-lo.

Abans has reivindicat l’arrelament: el CCCB és pura Barcelona cosmopolita o hi ha part de Catalunya en la vostra identitat?
El CCCB va néixer als anys 90 amb un determinat clima polític i social molt marcat pels Jocs Olímpics, però han passat 25 anys i penso que el CCCB d’ara és moltes altres coses. Ha evolucionat molt, ha fet moltíssimes aliances. Penso que l’arrelament a Barcelona i l’arrelament a Catalunya no són en cap cas contradictoris. Per començar, perquè Barcelona és la capital de Catalunya i tot el que beneficia Barcelona acaba beneficiant a Catalunya. Penso que tenir una capitalitat cultural forta afavoreix la capitalitat de Catalunya també. Quan parlo d’arrelament parlo també de les aliances que tenim amb el món universitari, amb els centres culturals, i amb el teixit d’artistes i intel·lectuals que està a tot el país. Se’m fa difícil pensar a qui no hem convidat al CCCB, i en aquest sentit crec que el doble arrelament és perfectament compatible.

Alguna vegada has dit que et preocupa com la capitalitat cultural de Barcelona es veu frenada o contrarestada des de la capitalitat cultural de Madrid.
És un tema que em preocupa, perquè crec que ja existia però ha anat a més en els darrers anys: costa molt explicar fora de Catalunya la capitalitat cultural de Barcelona. Penso que això té a veure amb el sistema de mitjans de comunicació que hi ha, que està molt centralitzat a Madrid, i costa molt explicar les coses que es fan a Barcelona perquè no quedin només entre nosaltres. És un problema perquè es fa una mirada sobre Barcelona a través d’uns filtres que no reflecteixen la potència, la pluralitat i la complexitat de tot el que es fa. Això em dol i em sap greu. Al mateix temps, penso que ens empobreix a tots perquè el fet que no se sàpiga què està passant a Barcelona i a Catalunya en el terreny cultural fa que ens sigui difícil entrar en contacte amb escriptors gallecs o bascos, per exemple, i ens deixa sense ponts per conèixer-nos.

Molts d’aquests mitjans de comunicació difonen un tremendisme sobre un suposat declivi cultural de Catalunya arran del procés. Tu ho has viscut així?
En absolut. En els últims anys, que han estat convulsos políticament, la gent ha volgut viure encara més intensament la vida cultural de la ciutat i nosaltres hem notat un auge d’interès en la nostra programació, en entendre que està passant. El CCCB no ha viscut cap crisi, al revés, hem viscut un moment agitat, difícil i complex en moltes qüestions, però que no ha anat en detriment de res. Si hi ha hagut alguna cosa perjudicial per al sistema cultural català ha estat la crisi econòmica que fa 10 anys que dura i que encara estem vivint.

Per què la cultura és la darrera prioritat dels polítics?
Quan parlem de les crisis polítiques que van més enllà de Catalunya, que són europees i globals, la cultura és la solució. La cultura és l’eina per fer front a l’auge de l’autoritarisme. Però, esclar, això requereix inversions a llarg termini, i a vegades als polítics els costa d’entendre que tu estàs plantant una llavor i potser no ets tu qui en rep el fruit, sinó el govern següent. Aquest és el mal endèmic. Però invertir en cultura és com invertir en educació, ha de ser una aposta molt decidida i d’una convicció molt forta que entén que el món de la cultura i el de l’educació estan treballant per enfortir una societat que haurà de fer front a un món molt complex i molt difícil. A més, la cultura també és un motor econòmic. El món del turisme és una de les indústries mes pròsperes del món i la cultura és un eix que permet atraure un turisme de qualitat.

Has estat la primera directora triada per concurs públic: creus que els anteriors directors han estat més marcats pel control polític?
En absolut. Els directors que m’han precedit han fet una feina extraordinària per garantir l’autonomia del CCCB. La gran virtut del CCCB ha estat la llibertat amb la qual ha pogut treballa al llarg d’aquests anys d’història. Seguir garantint l’autonomia del CCCB perquè pugui treballar amb llibertat és la meva tasca principal.

Què t’agradaria mantenir i què t’agradaria canviar del CCCB?
La meva arribada a la direcció coincideix amb el 25è aniversari del CCCB, que és la història d’un èxit. El nostre és un model molt singular: un centre multidisciplinari dedicat als grans reptes de la societat contemporània des de múltiples formats amb exposicions, debats, conferències, etc. Som un museu sense col·lecció i crec que aquest instrument segueix sent vigent per interpretar el món, a la vegada que el món ha canviat molt en 25 anys. El que ha de fer el CCCB és actualitzar-se i incorporar les mirades de les noves revolucions que estan forçant la necessitat de rellegir el llegat il·lustrat. Cal acceptar el llegat de l’humanisme clàssic com a punt de partida i incorporar-hi els progressos tecnològics, científics i biomèdics, la perspectiva de gènere, el postcolonialisme i el vincle amb les altres espècies del planeta. Actualitzar l’ideal il·lustrat per respondre al nou entorn. Aquest és el marc amb el qual m’agradaria treballar en els propers anys, i això ho faré mantenint els grans eixos del centre: les grans exposicions, que segueixen sent molt importants per marcar els debats sobre els quals volem posar el focus, i el vincle amb el món de la paraula i el pensament.

I les novetats?
Vull treballar sobretot dos eixos nous: com ja he dit abans, el mon de l’educació, que ha d’anar molt més enllà de les visites d’escoles a les exposicions. Cal pensar creativament programes conjunts amb l’ecosistema educatiu per treballar la franja d’edat per sota dels 18 anys. Després, hi ha una línia que jo anomeno de “mediació”, que pretén trobar nous mecanismes per vehicular i canalitzar la participació de nous públics i nous col·lectius en el centre. Els museus han de trobar maneres de fer més poroses les seves parets i obrir-les una mica. El mecanisme de relació amb els públics s’ha de renovar perquè hi ha noves eines digitals i tecnològiques. Quan el centre va néixer no hi havia internet, que ha transformat radicalment la manera com accedim al saber i a la cultura, i ara cal crear aquest espai de relació nova.

El CCCB és un museu?
El CCCB és un centre cultural i no ens ha de fer por fer servir aquesta paraula. No és un museu perquè el museu sempre s’associa a una col·lecció permanent i nosaltres, en aquest sentit, no som un museu clàssic tot i que formem part de xarxes de museus internacionals. Penso que aquesta identitat híbrida del CCCB és molt bona i molt precursora: la majoria de museus del món estan anant cap aquí, començant a diversificar la manera com treballen i fent servir múltiples llenguatges i disciplines, de manera que penso que el CCCB està al lloc on ha d’estar.

Aquest auge de l’intangible vol dir que el món de la cultura va més cap a les xarxes i que les col·leccions clàssiques seran cada vegada més anacròniques?
Penso que les dues coses son necessàries. Les col·leccions d’art segueixen sent fonamentals: no pots viure donant l’esquena al teu patrimoni, als teus grans artistes. Penso que la presencialitat i el mon físic segueixen sent molt importants, però és veritat que fins i tot els museus més clàssics fan un esforç per generar intervencions i plantejar interrogants, que és el que nosaltres hem fet sempre per naturalesa. Una cosa no ha d’anar en detriment de l’altra.

De tots els camps on heu intentat estendre la idea de cultura, en quin heu trobat més resistències o us heu sentit més marcians?
Quan estàs treballant sense col·lecció permanent i no tens referent matèric has d’anar evolucionant constantment i una cosa et porta a l’altra. Quan et parlava de renovar el llegat il·lustrat em referia a l’evidència que l’home ja no és el centre de l’univers i cal plantejar-se noves preguntes. El canvi climàtic és la demostració d’això: quan l’home s’ha cregut que és el centre i pot fer servir tots els recursos que té a l’abast s’han produït grans desastres, i això té unes conseqüències culturals tremendes. Sempre hi ha temes més populars que altres, però no crec que hi hagi resistències, sinó més aviat oscil·lacions: alguns temes que interessen molt a la gent de 20 anys no interessen a la gent de 60, però potser a l’any següent ja sí. Per això la nostra feina és escoltar molt.

Ets la primera dona que dirigeix el CCCB.
Sempre dic que la mala notícia és que jo sigui notícia. Però això no em suposa més responsabilitat que la de trencar una mica amb una anomalia, que és un anomalia que hem de trencar entre tots perquè un cas com el meu deixi de ser l’excepció. Per mi, la mirada de la dona no és diferent, perquè de mirades femenines no n’hi ha una de sola, i, en canvi, la mirada feminista és imprescindible perquè és una lluita universal, que busca la igualtat i la visibilitat de l’altre i ens dona lliçons que van molt més enllà de les dones i que el CCCB ha d’incorporar.

Com ha anat l’any en números?
El CCCB ha tancat el 2018 amb unes de les millors xifres de la seva història, amb més de 460.000 visitants presencials, que per nosaltres és molt satisfactori i, sobretot, amb un augment molt gran de visitants digitals. Hem de fer l’esforç de començar a entendre que les visites als museus no són només la gent que compra l’entrada sinó que hi ha molta capacitat de generar coneixement a internet. I nosaltres hem tingut aquest any un increment del 50% en el nombre d’hores reproduïdes de continguts digitals. La web s’ha de començar a fer servir no només com una agenda, no només com un lloc amb la informació, sinó com a lloc d’aprenentatge i d’intercanvi de coneixement.

El moment més estel·lar de l’any passat va ser arran de la Biennal de Pensament: la conversa entre Judith Butler i Fina Birulés va convertir el CCCB en un concert de rock. Quin serà el gran hit d’enguany?
A finals de Març organitzem el festival Kosmòpolis que portarà molts caps de cartell i noms interessant tant d’aquí com de fora, de manera que és un dels nostres moments estel·lars de l’any. Però crec que el que té mèrit és aconseguir que cada setmana, en xerrades amb noms que potser són pocs coneguts, vinguin de 300 a 600 persones. Les crisis polítiques que estem vivint han fet que el pensament sigui una cosa que la gent reivindica, i està havent-hi un retorn a l’orgull de pensar junts sobre el reptes que tenim al davant. Per mi és més important plantar una llavor de manera continua que tenir un moviment estel·lar.

Els que venim sovint al CCCB sabem que hi ha un segell, la garantia que trobarem alguna cosa interessant. Tens identificat aquest no-sé-què del CCCB?
Deuen ser moltes coses. D’una banda, hi ha la fidelització, la gent que ha vingut a una xerrada, li agrada, i torna a venir. Una cosa que ens distingeix és la multidisciplinarietat, el fet que la gent ha entès que el coneixement no és una cosa compartimentada i que necessita mirades cada cop més complexes. Al CCCB saps que hi haurà persones que no et vindran a parlar d’una parcel·leta del coneixement tancada en ella mateixa. També hi ha un element de sorpresa: intuïm que un tema interessarà, perquè detectem una preocupació o veiem coses que passen en països que ens envolten i que creiem que arribaran aquí. Finalment, per mi és molt important la dimensió de l’emoció i la imaginació, fer que el coneixement no sigui només una cosa freda basada en la transmissió de la racionalitat sinó que tingui aquesta capacitat per emocionar i fomentar la imaginació, que finalment és el distintiu més gran de l’esser humà. En un món tan tecnificat, penso que aquesta mirada imaginativa és més necessària que mai.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació