Ingrid Guardiola: “Som animals televisius per naturalesa”

Aquest cap de setmana se celebra a Barcelona el Miniput, la Mostra de Televisió de Qualitat, que brinda un espai d'exhibició a programes “pilots”, amateurs i professionals, que havien quedat al calaix. Aprofitant la nova edició del Miniput, parlem amb la coordinadora, l’Ingrid Guardiola.

Aquest cap de setmana s’ha celebrat a Barcelona el Miniput, la Mostra de Televisió de Qualitat, al CCCB, de 10h a 22h. Des del 1994, Barcelona és una de les seus d’aquesta mostra, on s’han pogut veure programes arriscats i de servei públic de l’àmbit internacional, així com una selecció dels millors programes que s’han vist durant l’Input. A més a més, també s’ha projectat una selecció dels programes més destacats de les televisions locals i autonòmiques. A banda d’això, el Miniput dedica un espai per programes “pilots”, amateurs i professionals, que per diferents raons han quedat en el calaix sense ser mai emesos. Aprofitant la nova edició del Miniput, parlem amb la coordinadora, l’Ingrid Guardiola.

 El Miniput es presenta com una mostra de televisió de qualitat, tota una declaració d’intencions

Si, efectivament. La història del Miniput ve de molt lluny: Quasi quaranta anys enrere, en un context televisiu molt concret, quan Amèrica del Nord i Europa volen posar en comú què passa en les seves respectives televisions públiques, i organitzen una trobada a través del CIRCOM i la Fundació Rockefeller, l’INPUT (International Television Screening Conference) per posar en comú els formats i els programes de televisió més significatius i que, alhora, en opinió dels organitzadors, vetllen pel servei públic i responen al concepte de televisió de qualitat.

Què s’entén, doncs, per televisió de qualitat i quin va ser el paper de l’Input?

És una televisió que intenta formar, educar, entretenir per parts iguals, és una televisió que considera l’espectador com un ésser actiu i no passiu, una televisió que va més enllà de l’entreteniment pur i dur. La primera trobada de la qual neix el Miniput la van organitzar professionals del vídeo-art, com Nam June Paik o Bill Viola, gent dedicada a l’educació i professionals provinents de les diferents televisions públiques. A partir d’aquí, és a dir, a partir de l’Input van néixer, en diferents ciutats del món, els Miniput. Els Miniput són una petita mostra, una selecció d’allò més rellevant de l’Input, però amb els anys aquesta petita mostra original ha anat creixent fins al punt que, actualment, el Miniput de Barcelona (que va començar el 1994) té el mateix número d’inscrits que l’Input. Aprofitant aquesta situació, vam decidir proposar un espai per una selecció de les millors peces de les televisions autonòmiques espanyoles i, alhora, una secció de pilots perquè, ja que en el Miniput s’intenta reflectir la televisió més innovadora i amb més qualitat, la majoria de bons projectes, els més arriscats, es queden a la recàmera, en calaixos perduts, i aquest espai permet recollir els projectes de joves productors i oferir-ne un tastet.

Repasant el programa del Miniput, es fa evident la quantitat de projectes que es queden al calaix, projectes que cap cadena s’arriscarà a emetre o programes que, si en cap moment s’emeten, ocuparan en la graella les hores més intempestives, en els horaris de menys audiència. El Miniput apareix quasi como una utopia on es fa possible veure aquells projectes que en el món real de la televisió real no es poden veure.

Tot depèn del valor que dónes a les coses. A Espanya, la cultura es viu, des dels organismes públics d’una forma més acomplexada que en altres països, on no es posa en dubte que puguin existir programes dedicats a l’art, la filosofia, la ciència…, on la televisió no està sotmesa ideològicament al poder fàctic de torn. La BBC, per posar un exemple, pot gaudir d’aquesta independència i això fa que tingui una independència d’acció i, alhora, una llibertat per estructurar els seus continguts molt més ampla que no pas la que puguin tenir els mitjans d’aquí. De totes maneres no cal ser tan negatiu, a les televisions locals, autonòmiques i en alguns pocs espais, en les televisions generalistes, encara trobem deixos d’aquests continguts. Quan va arribar la TDT hi havia l’esperança que de cop l’oferta fos més més plural, Televisió Espanyola havia preparat un canal sencer dedicat a la cultura (Canal Cultural), i el Canal 33 presentava un perfil similar, però, en canvi, la TDT ha convertit la televisió en una espècie de partit de ping-pong, en un espai completament redundant on les cadenes van repetint constantment els mateixos programes i on s’ha augmentat l’autopromoció de les cadenes, els espais de tele-venda i l’entreteniment. En el fons, hi havia més pluralitat i més rigor abans que no pas ara, un moment en què tothom es veu obligat a produir molts més continguts amb baixos costos. Es cobreixen més hores d’informació amb menys recursos.

Aquestes circumstàncies, quines conseqüències tenen dins la graella?

Hi ha hagut un auge de la telerealitat, dels realities, no només entesos com Operación Triunfo o Gran Hermano, sinó formats que parteixen de la realitat, per exemple talk shows, magazines, informatius, infoshows, perquè a nivell de costos resulten molt més assumibles.

Tot el que és en directe?

Tot el que parteix del format documental, es a dir, els docurealities o la tele-realitat parteixen de la realitat i passen aquesta realitat pel filtre de les estratègies de la ficció, exemple d’això és el paper del presentador en un talk show, ell és qui ha de buscar un determinat clímax emocional, qui ha de introduir el drama… És a través del presentador que s’introdueixen els mecanismes de la ficció. També es produeix ficció a les cadenes públiques, però bona part d’aquesta, sobretot en les televisions privades, són sèries importades dels Estats Units o bé reposicions de sèries que es van produir fa anys.

El que es planteja, doncs, és un procés de ficcionalització, el mateix que es realitza en l’àmbit literari, una literaturització de la realitat potser?

En efecte. A més a més, aquests formats basats en la realitat són més econòmics que una ficció, són també més econòmics respecte als documentals, però obliguen a una reducció dels continguts. Actualment, alguns teòrics consideren que vivim en un model televisiu que està més ancorat en els gèneres que no pas en els continguts i això vol dir que es parteix de formats televisius que, com si es tractés d’un patró, són utilitzats independentment del tema tractat. Per tant, les possibilitats de dir determinades coses queden reduïdes pel mateix format. Respecte a això, és interessant el que comenta Pierre Bourdieu a Sobre la Televisión.

Des que Pier Paolo Pasolini, ja als anys ’60, condemna la televisió dient que és un mitjà que massifica i aliena a l’espectador, hi ha la temptació de considerar la televisió com un mitjà ambivalent. Des d’una perspectiva intel·lectual i culturalment elitista, sembla necessari denigrar la televisió, mentre que, des d’una perspectiva més “popular”, la televisió apareix com el gran aparador a l’abast de tothom…

A la mateixa època, Godard deia que la televisió era l’estat i que l’estat era el mal i, per tant, el millor que es podia fer era apagar el televisor; al final, però, Godard va acabar treballant per la televisió perquè va entendre el poder del mitjà, no com un mitjà d’expressió, sinó de difusió. Jo no aniria en la línia dels apocalíptics i dels integrats, segons la terminologia d’Umberto Eco, no crec que la televisió signifiqui una massificació i, per tant, una homogenïtzació dels gustos i de les formes. De fet, sóc més del parer que és necessari prioritzar l’accés a la cultura, encara que s’hagi de passar per un mitjà de comunicació de masses, perdent el que els apocal·líptics agraden en anomenar “una certa exquisitesa cultural o intel·lectual”; m’interessen aquells artistes o pensadors que s’atreveixen a enfrontar-se a un mitjà tan perillós i, alhora, tan potent com la televisió.

En el fons, ser apocalíptic vol dir no entendre el que està passant en la realitat, vol dir estar fora de l’actualitat més contingent.

Sí, des d’aquest punt de vista l’apocalíptic està completament fora de la realitat. La televisió, a part de influir sobre la nostra representació de la realitat, configura aquesta mateixa realitat, dóna forma a l’espai públic. Des de la televisió és possible posar en crisi els models a través dels quals llegim la realitat i que es vehiculen a través d’ella. Cal mostrar els discursos que la televisió vehicula, posar el dit a la llaga o, com diu Judith Butler, assenyalar els propis mitjans, fixar-nos en ells i la manera que tenen de construir els enunciats sobre els fets i sobre la realitat.

Això, però, es fa des de la crítica televisiva i des de la teoria del mitjà televisiu. De fet, Pierre Bourdieu en el seu llibre considera que un dels problemes de la televisió és el temps, el poc temps que no permet organitzar un discurs.

És la qüestió del fast thinking, el discurs queda resumit a l’eslògan. Dit això, però, hi ha programes com, per exemple, Salvados, que són exercicis de periodisme d’investigació que no trobarien lloc en la premsa impresa i que són molt útils perquè ens donen les eines per entendre alguns aspectes de la realitat socio-econòmica.

La qüestió del temps queda, però, irresolta; es continua imposant el fast thinking.

Tot mitjà té les seves pròpies limitacions. Neil Postman deia precisament que cada mitjà permet uns discursos únics i propis; cal aprofitar les possibilitats que ofereix la televisió per ampliar i generar discursos. És veritat que hi ha la limitació del temps, però s’ha d’intentar fer un joc d’equilibris entre el que permet el mitjà i el que es vol dir i, sobretot, no esperar de la televisió el mateix que obtindries d’un assaig filosòfic, d’un diari o d’un disc, cada mitjà vehicula formes i, per tant, idees diferents, intransferibles.

Potser des de la posició apocalíptica es demana massa a la televisió?

Es demana quelcom que està fora de lloc, cada camp té les seves pròpies estructures i regles funcionals.

En el Miniput, hi ha programades diferents propostes que, de manera quasi paral·lela a Salvados, giren al voltant de la informació, de l’actualitat i, sobretot de la denúncia. Durant l’entrevista que li va fer Ferran Monegal, Antonio Garcia Ferreres sostenia que la televisió d’ara anava cap a la informació, ho veus tu també així?

Si, en primer lloc per una qüestió molt senzilla: són formats molt econòmics. D’altra banda, tant en televisió com en la premsa, noto un descens de la qualitat periodística, tots els EROS, totes les retallades que s’han donat a la premsa i a la televisió han afectat el resultat final de les notícies, i a això cal afegir-hi els interessos corporatius de cada mitjà. Pel que fa a les paraules de Ferreres, entenc que en un món tan sobresaturat d’informació, la qüestió és com guiar la gent a través de tota aquesta informació. La gent necessita cada cop més aquests programes, la gent mira Salvados, independentment de la seva classe socio-econòmica o els seus interessos personals, per orientar-se en aquest món tan incomprensible. I trobaríem altres exemples! En el cas del Miniput són programes com Basta, Pedra, Paper, Estisora, Soy Cámara o documentals com Wham!Bam!Islam o Sunny Side of Sex: Uganda. No tots denuncien la realitat, sinó que utilitzen la informació com una arma creativa i comunicativa alhora per desvetllar alguns aspectes de la nostra realitat immediata.

Garcia Ferreres deia que en aquest context en què estem vivint, la gent demana sobretot informació i, evidentment, en les graelles els programes de notícies i/o informació han augmentat molt, però la pregunta és si la programació d’aquests programes augmenta perquè hi ha una demanda o són els mateixos programes els responsables de la demanda o del share?

Des del 2008, quan va començar la crisi, les noticies, sobretot aquelles de caire econòmic, són opaques, anticomunicatives. La televisió s’ha de fer càrrec d’aquest talla-focs informatiu i ho fa generant programes que compensen aquesta falta de comunicativitat que tenen les notícies amb les seves ràfegues d’enunciats incomprensibles.

La pregunta entorn a la demanda està sempre present, la demanda justifica aquests programes i la demanda justifica, alhora, la denominada “teleescombraries” o, dit d’una altra manera, programes amb poc espessor. La televisió ha de respondre a la demanda o ha d’arriscar-se?

La reducció del gruix semàntic i informatiu dels continguts, la baixada del rigor, es fa agafant com a excusa la demanda de la gent com si la gent necessités programes de baixa qualitat, programes només d’entreteniment. Els índex d’audiència, com les enquestes públiques, són representatives, però parcials, en el fons només representen un percentatge mínim, el d’aquells que tenen els audímetres a casa seva, són pura estadística. Si es programen determinants continguts, la gent acaba mirant-los i, al final, necessitant-los. D’aquesta manera (tot i que no cal ser extremadament determinista) la televisió pre-configura la idiosincràsia de l’imaginari públic, l’esfera pública. D’una banda, els gustos de la gent modifiquen la graella i les seves propostes i, per l’altra, crec que aquests gustos estan prèviament configurats per l’esfera del poder, és a dir, per les grans marques, per les grans empreses que disposen de molts recursos per vendre’s i fer-se visibles als ulls de tots els ciutadans, i pels  mitjans de comunicació, responsables de configurar una determinada opinió pública. De totes maneres, aquesta “esfera pública mediàtica” ha quedat una mica alterada amb internet, que té una arquitectura descentralitzada, és l’oposat a la televisió en la qual un emissor arriba per igual a tots els receptors i això fa menys controlable l’esfera pública que es dibuixa des dels grans mitjans de comunicació.

Com afirmaria Pierre Bourdieu, el camp de l’art, de la creació artística no és aliè al camp del poder, els dos camps estan sempre interconnectats a partir de la posició jeràrquica que ocupen els seus membres i les relacions que estableixen.

De fet, Bourdieu diu que per analitzar una notícia, has de saber el lloc que ocupa el periodista en el mitjà, quines són les relacions objectives que té amb ell. Insistint amb internet, si abans els gustos i les opinions de la gent estaven molt més controlats, ara el control polític i empresarial de les pautes de consum es difuminen, es tornen menys previsibles. Amb les noves generacions que han crescut essent informats a través d’internet encara es notarà més, sempre i quan es faci un ús conscient del mitjà.

La programació de determinats programes està inevitablement destinada a cadenes locals, petites cadenes perquè les grans cadenes, les cadenes amb poder mediàtic, mai programaria aquests determinants formats? Soy cámara podria passar de la dos a la primera de TVE?

Si, és així i no crec que passi res. Els espectador de la primera de TVE van a veure ficcions com Isabel. Programes com Soy cámara es passen a La 2, i no hi ha cap problema mentre puguin veure’s aquests continguts. El problema és el tracte que reben alguns d’aquests programes, movent-los constantment de franja horària. La gent, però, és conscient de la línia editorial de cada canal i més o menys sap on anar a buscar aquells continguts que necessita.

Es pot dir per tant que el model actual funciona?

Podem dir que no passa res si la programació de determinats programes està limitada a cadenes més petites, a més a més, actualment, molts d’aquests programes després els pengen a la xarxa. Dit això, segurament el model de televisió que hem conegut canviarà, no són sostenibles tantes cadenes generalistes competint per la mateixa publicitat. A mi, si em diguessin de votar sobre la possibilitat d’un impost directe per a obtenir una televisió pública de qualitat (com passa a Anglaterra), no ho dubtaria.

A Itàlia existeix l’impost sobre la televisió, però la dependència de la RAI (televisió pública italiana) del govern és absoluta, l’editto Bulgaro promulgat per Berlusconi n’és un exemple.

Hi va haver una època, des dels anys seixanta fins a mitjan dels vuitanta, en la què la BBC, la Rai, Televisió Espanyola, la TV France eren una eina d’educació, de divulgació i promoció cultural. El problema no està en la televisió en si mateixa, sinó en els polítics. Per poder canviar aquesta dependència potser caldria canviar abans el sistema político-econòmic en què vivim. Berlusconi encapçala un dels imperis mediàtics més importants del món, Mediaset. El que no pot ser de cap manera és que la televisió pública del seu país també es vegi afectada per pressions d’aquest tipus.

En el Miniput d’enguany, Jordi Évole presenta un programa de denúncia com Basta. En aquesta línia trobem també Actua, Pedra, paper, tisora…tots ells s’enmarquen dins del model de denúncia que presenta Salvados, però representen una proposta més arriscada pel que fa el format

Si, de fet, Salvados és un model de programa de periodisme informatiu molt clàssic, la diferència està amb l’enorme treball de documentació i investigació que hi ha al darrera. Més que denunciar, el que intenta és fomentar la integració social a partir de les arts escèniques, mesclar activisme i activitats artístiques (artivisme), i Pedra, Paper, Tisora és innovador a nivell de format perquè els seus continguts provenen de la base social, són vídeos que envia la gent per fer un mosaic de la realitat socio-econòmica de València i la seva àrea metropolitana, és com un APM? però incloent el factor de la participació ciutadana i l’element de crítica social directa que fa que puguem parlar de “mosaic social”. Tots parteixen del format documental, un format que sempre és més fàcil que presenti algun element innovador o de risc, ja sigui estètic o conceptual, ja que amb les ficcions, els alts costos impliquen una minimització directament proporcional dels riscos.

El tema de la ficcionalització i de la performance posa de relleu la idea de l’art com una eina a través de la qual es vehiculen idees. L’art, per tant, com a dinamitzador social.

Als anys seixanta hi havia un programa, Artistes en residència, finançat per la fundació Rockefeller, on molts video-artistes es dedicaven a experimentar amb la imatge electrònica, en alguns casos apropiant-se d’imatges dels mitjans de comunicació o de l’art (com feina Paik). Amb la distància, pot semblar un joc de nens, però en el seu moment eren experiments molt útils per poder certificar una certa desmitificació de les imatges artístiques heretades i per demostrar que les imatges no són proprietat d’una elit, no són intocables. Gràcies a aquest neguit experimental van desenvolupar els videosintetitzadors, l’art satelital per promoure un art que fos una conversa inter-mundial, inter-cultural en el context del que McLuhan anomenava “la aldea global” (la globalització de la mirada a través dels mitjans de comunicació de masses i les corporacions mediàtiques transnacionals), etc. Van humanitzar la tecnologia.

Deixant de banda els formats dedicats a la informació, actualment la ficció, i sobretot la ficció nord-americana, està ocupant amb força les graelles. A Teleshakespeare, Jordi Carrión diu que actualment les sèries conformen els nostres relats.

Sí, a més a més, el fet que una sèrie porti el segell de la HBO assegura la qualitat del producte a nivell de factura, tant de producció com de presentació estètica. A Espanya ha costat apostar per crear un planter de guionistes solvents (allà, a més a més, tenen uns sindicats professionals molt forts). Als Estats Units, les escoles de cinema dialoguen directament amb la indústria, aquí aquest diàleg no està del tot potenciat. Existeixen màsters de creació televisiva i de cinema i de vegades alguns convenis permeten que en alguna cadena es puguin veure alguns productes, però no hi ha un lligam comercial i professionalitzador ferm. Per exemple, la directora de la sèrie Girls, Lena Dunham té només 26 anys i està fent una sèrie d’èxit per la HBO com a guionista, directora i actriu. Per què als Estats Units és possible i aquí no? No tinc la resposta, però molts s’haurien de donar per al·ludits.

En el seu llibre, Carrión sosté que les sèries són les narracions televisives que primer es fan ressò de l’actualitat. Les sèries americanes incorporen immediatament l’actualitat informativa, exemple d’això és la sèrie Damage, que de seguida va incloure en la seva trama la història de Wikileaks i Julian Assange.

Les sèries funcionen com la literatura finisecular que servia com a crònica social en forma de fulletó, ficcionalitzada, on la realitat es reflectia de forma més completa i complexa. En el cas de la narrativa de les sèries, el fet de ser un producte manufacturat permet incloure la immediatesa de la realitat social, però sense dependre estrictament de l’actualitat; el component ficcional ens ajuda a digerir la informació amb la complaença que generen les ficcions a partir d’una determinada construcció de mons possibles; a més a més, el component serial permet tramar històries de forma més completa i complexa que una peça unitària, sigui un informatiu, un documental o una ficció.

En un article publicat al Cultura|s de La Vanguardia escribies: “la tecnología audiovisual, desde los telescopios, pasando por la fotografía, etc., intenta cumplir el sueño de llegar a ver lo que el ojo no alcanza a descifrar por sí mismo”. Aquest és un dels principis ètics de la televisió?

Tan de bo ho fes, però la televisió, generalment, funciona més com un mitjà més superficial, més epitel·lial, en la línia del que plantejava Godard, entenent-lo més com un mitjà de difusió que d’expressió. Però, de totes maneres, quan veig els treballs d’Adam Curtis, o de Kluge, o miro un Soy Cámara (dirigit per Fèlix Pérez-Hita i Andrés Hispano), em sembla assistir a un assaig audiovisual a l’alçada dels assajos de Montaigne, del docu-assaig cinematogràfic d’Emile de Antonio o Chris Marker, i amb un component afegit, i és que la informació rigorosa es troba amb la picaresca d’internet, com en la vida d’un mateix on un càlcul complex, una tasca impossible, conviuen amb un mal de queixal. Una cosa és la tecnologia, l’eina, una altra cosa és el sistema, i la televisió, més que un aparell, és un sistema de relacions de poder que fa que la imatge sigui molt menys complexa del qua hauria de ser. Perquè adquireixi aquesta complexitat, perquè pugui donar veu a qüestions no evidents, perquè la imatge també pugui ser utilitzada fins i tot com un fi en si mateixa, la televisió necessita d’espais lliures de pressions comercials. Tot és possible.

José Luis Marzo diu en el programa de Yo soy cámara dedicat al secret: “El arte y las imágenes son capaces de iluminar realidades”. Podem acabar l’entrevista dient que el repte de la televisió ha de ser poder il·luminar realitats invisibles?

Això ja és el que fan els programes que presentem al Miniput, invisibles en un sentit molt polític, això sí. De fet, avui en dia ens costa pensar la realitat fora dels mitjans de comunicació, tenim més records d’imatges que experiències directes. Quan representem la realitat, en el fons, ens la re-representem emmarcada en un frame i això, aquesta circumstància, ja ens demostra que som animals televisius per naturalesa. Exagero, és clar.

 www.miniput.cat

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació