Guimersindo Lafuente i el futur del periodisme

Ahir es va celebrar a l’Auditori de la Facultat de Comunicació Blanquerna una nova sessió del cicle 10 en comunicació, una conferència col·loqui amb Gumersindo Lafuente. Lafuente, un dels periodistes que més ha contribuït a l’emancipació digital de la premsa espanyola, va parlar del nou reporterisme digital. L’acte, organitzat per la Fundació ESCACC, va ser presentat i moderat pel periodista Àlex Gutiérrez.

L’any 1903 es va fundar a la universitat de Columbia, als Estats Units, una prestigiosa escola de periodisme: la Columbia University Graduate School of Journalism, que es convertiria en una realitat després de la mort dels seu promotor i mecenes, Joseph Pulitzer. El periodista no va arribar a veure realitzat un dels seus últims projectes. L’escola de periodisme havia d’oferir als futurs periodistes la formació que les generacions anteriors no havien rebut. Els nous estudis, defensava Pulitzer, havien “d’ensenyar als estudiants que allò que conforma un diari no és la mecanografia, tampoc la impremta o la publicitat, sinó la intel·ligència, la consciència i els valors dedicats al servei públic”.

Ahir, més d’un segle després, Gumersindo Lafuente va oferir una lliçó magistral a l’Auditori de la Facultat de Comunicació de Blanquerna, en un acte organitzat per l’ESCACC i moderat pel periodista Àlex Gutiérrez. Gumersindo Lafuente s’adreçava a una platea d’estudiants, la majoria joves periodistes, i en les seves paraules ressonaven les que anys enrere havia pronunciat el mateix Pulitzer: “El periodisme és un servei públic”, afirmava Lafuente, “no és un mercat, no implica produir continguts en sèrie”. El periodisme ha canviat molt des del temps de Pulitzer, però el compromís ètic és i ha de ser encara avui allò que defineixi el treball periodístic. El descrèdit social que pateix avui el periodisme esborra, almenys als ulls de l’audiència, aquell compromís exigit per Pulitzer; el descrèdit per part dels lectors, dels consumidors de notícies, de la figura del periodista obliga a repensar la funció i el valor d’aquesta figura dins d’un nou context: “el periodista”, afirma Lafuente, “ha de trobar un nou encaix dins d’una realitat social, l’actual, on les noves tecnologies i, sobretot, les xarxes socials –twitter, facebook- estan configurant un escenari completament nou en el qual l’audiència adquireix un poder de resposta i una influència fins ara desconegudes”. En lloc de llepar-se ferides, en lloc de buscar el seu propi mur de les lamentacions –paradoxalment, l’associació de periodistes de Madrid ha creat efectivament un mur de lamentacions virtual on poder queixar-se-, el periodista ha de prendre consciència que, més enllà de les adverses circumstàncies econòmiques que afecten tots els sectors de la societat, el present és el moment tecnològic ideal per descobrir una nova manera de fer periodisme, una nova manera per interactuar amb l’audiència. Segons Lafuente, “hem passat d’un món d’intermediació a un món de desintermediació”, que permet desplegar encara més els nous espais de llibertat que ofereix la xarxa.

Gumersindo en parlava no fa gaire a la revista JotDown: “Condemnar les xarxes socials o tractar-les com a eines sobrevalorades significa no entendre el nou context social”. Avui la veu de l’audiència ha conquerit un espai abans dominat pel silenci, en un nou context que es caracteritza per la immediatesa de la informació: la xarxa ha democratitzat la informació, que ja no està únicament en mans del periodista, sinó a l’abast de tothom i, per tant, l’intercanvi de dades, el diàleg entre qui dóna la notícia, qui la comenta i qui la rep es fa de manera pública, interactiva, fent possible que les històries, deia precisament Lafuente, “lluny de tancar-se, es continuïn escrivint gràcies a les aportacions dels lectors”.

Avui el periodista Guillem Martínez també hi diu la seva a Reset. Davant del in crescendo del poder d’intervenció de l’audiència, quin és el paper del periodista? Aquesta és la pregunta que cal respondre per poder trobar el nou encaix del treball periodístic dins de la societat: “els periodistes”, afirmava ahir Lafuente, “no han de ser tècnics informàtics, però han de saber com seguir el rastre d’aquella part de la realitat intangible que es mou per la xarxa”. Els fets succeeixen en llocs determinats, en escenaris concrets on el periodista ha d’anar, però també succeeixen a Internet; exemple d’això són les campanyes que es creen mitjançant les xarxes socials i que poden aconseguir la retirada de la publicitat d’un determinat programa de televisió o l’organització de concentracions d’un gran número de persones vinculades a diferents moviments de protesta. Davant d’això, el periodista ha de respondre a les noves exigències d’una audiència que, encara que tingui les seves mateixes eines, reclama la figura d’un periodista que li permeti conèixer les històries, les noticies, un cop construïdes, es a dir, la figura d’algú que filtri, organitzi i seleccioni de manera crítica les dades.

L’audiència, per tant, obliga el periodista “a fer bé el seu treball i a reivindicar el seu ofici”, un ofici que, en opinió de Lafuente, ha d’encaminar-se cap a un periodisme de dades, un periodisme que tingui com a prioritat l’anàlisi de les dades per poder treure’n conclusions rellevants i acomplir la funció social amb la qual està compromesa. En aquest marc, Lafuente aposta pel periodisme de dades que realitzen diaris com The New York Times o el Washington post, així com també premsa anglesa i hispanoamericana, en contra del periodisme de filtració que domina –i les capçaleres dels últims dies en són exemple- el panorama periodístic espanyol.

La filtració de notícies obliga sempre el lector a preguntar-se el motiu pel qual es produeix aquella filtració, les contrapartides que es demanen per aquestes filtracions i, sobretot, la veracitat de les informacions filtrades, informacions, en la majoria dels casos, vinculades a interessos de poder. Un periodisme de dades no només impedeix entrar en aquest joc, sinó que fa possible uns mitjans crítics perquè, diu Lafuente, “el periodista –i aquesta és una de les primeres lliçons- ha de tenir sempre un esperit crític, no s’ha de creure mai res, independentment de qui ho digui”. La confrontació i l’anàlisi de les dades permet al periodista difondre la veritat dels fets, reconsiderant les informacions que li són transmeses i valorant amb distància crítica les notícies que normalment les xarxes socials magnifiquen.

El periodisme ha de reinventar-se dins d’aquest nou escenari. Els diferents mitjans, però també el periodista com a individualitat, han de construir, i mantenir, una marca pròpia per poder aconseguir la fidelitat de la seva comunitat de lectors. Els mitjans tradicionals han d’incorporar-se dins d’aquest nou context per mantenir la seva audiència, per consolidar la fidelitat que els lectors hi han dipositat. Els nous mitjans, en canvi, han de fer de les noves eines tecnològiques el seu puntal per poder crear la seva pròpia marca, diaris com Jot Down o Mongolia són un exemple del camí que cal recórrer. “Cal saltar del món que hem conegut i que està morint”, afirma amb contundència Gumersindo Lafuente, “al món del futur sense trencar amb la marca i la seva comunitat”. El periodisme, en general, i el periodista en la seva individualitat han de fer-se càrrec d’aquest temps futur, han de reivindicar la seva funció, el seu paper dins d’una col·lectivitat on la veu de la audiència ressona amb força reclamant que l’escoltin, alhora que continua demanant la figura d’aquell periodista que, com deia Joseph Pulitzer a finals del segle XIX, tingui com a prioritat el “seu sentit moral, el seu coratge, la seva integritat, la seva humanitat, la seva consideració pels oprimits, la seva independència, la seva devoció pel benestar públic i el seu anhel per proporcionar un servei públic”.