Game Over. Quan sentir parlar català fa mal

Game Over és el Documental del Mes de novembre i ha fet guanyar a la seva directora, Alba Sotorra, el Premi Nou Talent de l’última edició del DocsBarcelona.

Clàudia Rius

Clàudia Rius

Periodisme i cultura. Cap de redacció de Núvol.

Alba Sotorra és una de les convidades de la Fira LiberisLiber, que se celebra els dies 7 i 8 d’octubre a Besalú. Sotorra és l’autora del documental Game Over, amb què va guanyar el Premi Nou Talent al DocsBarcelona. El llargmetratge explica la història de Djalal, un català obsessionat per les armes des de ben petit, que acaba sent militar en el convuls pròxim orient.

El Djalal a la guerra d'Iraq | Foto: fotograma Game Over

“El dia que us adoneu que no sóc un noi normal…”, diu Djalal al seu tiet en una escena de Game Over. Poc temps després, Djalal grava la seva habitació amb una solemnitat absurda. Ha de deixar casa seva perquè els seus pares se separen i li toca començar a espavilar-se, si és que això és possible després que ni anar a la guerra l’hagi espavilat. L’adjectiu absurd no serveix només per definir la manera com s’acomiada de la seva cambra, càmera –GoPro- en mà, sinó per definir tot el seu comportament, que queda retratat en el documental que ha guanyat el premi Nou Talent de l’última edició del DocsBarcelona: “Game Over”.

El Djalal és un català de Santa Coloma de Farners. Té 24 anys i sent passió per les armes i els jocs de guerra des que és ben petit. El seu pare és iranià; d’aquí el seu nom. Però ell és un noi adaptat com la resta. La violència és el seu joc preferit; les armes, el seu regal constant. De més gran, i amb l’ajuda de les noves tecnologies, Djalal es crea un perfil a Youtube sota el nom Lord Sex, on es grava ell mateix recreant operacions militars, duent armes, vestint-se com un d’aquells militars de pel·lícules i videjocs. Amb tan sols 20 anys, Djalal ja era un dels col·leccionistes d’armes i material militar més actius a Espanya, segons una entrevista publicada a El Mundo.

El Djalal jugant a la piscina de casa seva amb un dels seus equips d'armes, junt amb la seva nòvia | Foto: fotograma Game Over

Fins que Djalal s’enrola a l’exèrcit i exerceix de militar a l’Afganistan. I actua. I mata. I s’avorreix. Perquè l’acció constant només passa a la ciència-ficció. Per si de cas els militars no feien prou por a la població, Djalal es passejava per l’Afganistan damunt d’un tanc i amb un mocador amb un esquelet dibuixat que li tapava la cara. I torna a casa, i no ha canviat gens. El Djalal ja no vol anar a la guerra. El Djalal vol seguir sent un personatge de cine, però no vol tornar a passar el mal tràngol de matar a ningú. Vol tornar a casa i fer sessions de fotos a la seva nòvia en poca roba sobre el seu cotxe Mustang de col·lecció. Ell és el mateix de sempre, però decebut perquè la guerra no li ha donat l’adrenalina que li han proporcionat els videojocs. Perquè matar també pot ferir a qui mata. En tornar, sense sortir del seu narcisisme i mostrant imatges de nens afganesos que li demanaven menjar, Djalal explica el que ha viscut al seu tiet: “No anava a solucionar res, anava a viure una experiència. Per mi ha servit, i amb això ja faig prou, tiet”. Una estrella de Hollywood de pa sucat amb oli que ni veu ni li han deixat veure més enllà del seu melic.

Però cap on ens porta la història del Djalal? Què vol retransmetre exactament Alba Sotorra a Game Over? El documental ens dóna pinzellades de tot, però no entra al fons de cap qüestió concreta. La família li regala armes, sí. Ell es crea un compte a Youtube, sí. Però com s’acaba d’enfocar tot això? El llargmetratge ens parla de les conseqüències de la obsessió per les armes; d’una joventut desorientada; del poder de les xarxes socials per fer créixer l’ego d’algú; d’una crisi educativa; del risc d’invertir diners en armes, o del mal que pot causar una parella desestructurada al seu fill. De tot i de res. La directora vol fer-nos sentir llàstima pel Djalal? O ràbia? O comprensió? Sigui com sigui, no s’acaba d’arribar a una conclusió clara. Game Over dóna tanta veu al Djalal, encantat de parlar de si mateix, que no permet veure el problema més enllà d’ell.

Des del punt de vista dels espectador catalans, Game Over té una cosa bona: la llengua. Un dels aspectes que fa remoure més les entranyes al veure aquest documental és sentir com al Djalal el malcrien en català. Com ell és qui és en català, diu el que diu en català i mata qui mata en català. I és que Djalal sona tan proper que fa mal. Perquè parlar de joves que tenen armes i no referir-se als Estats Units, sinó a un poblet de La Selva, toca tan de prop que impacta. Game Over, escollit com a representant del mes de novembre per DocsBarcelona, no és una obra mestra. Però fa pensar i fa sentir. Tan de bo serveixi perquè el protagonista s’adoni d’una cosa: tu, Djalal, sí que ets un noi normal.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació