FAQS. Sit and talk i altres coses que no he cridat mai en una manifestació

No faltaven raons per detestar el lema “Sit and talk”: d’entrada, reincideix en la mateixa pompa de cartó pedra idiotitzant dels eslògans innecessàriament manllevats de l’anglès, com ara dir-li running a córrer. L’excusa oficial, que l’anglès ens cal perquè “el món ens mira”, encara empitjora les coses: “sit and talk” no és una fórmula orgànica en anglès, no remet a cap expressió d’ús habitual ni s’explica per ella mateixa. “Freedom for Catalonia” o “Catalonia is not Spain”? Això era internacionalització de la bona; clara, ferma i memorable. “Sit and talk”? A les multinacionals com Apple i Facebook ja fa anys que s’imposen els “walking meetings”, que segons la Harvard Bussiness Review, “condueixen a intercanvis més honestos i són més productius que les tradicionals reunions assegudes”. Anglificar un concepte sempre és una manera de xutar la pilota endavant fins que la gent s’adoni que has inflat el nom sense muscular la cosa.

Tot això ha empitjorat aquesta setmana en què els polítics catalans han començat a dir coses com “assumim plenament el sit and talk” o “nosaltres som la gent del sit and talk”, per vendre la consecució d’una taula de diàleg “on es pugui parlar de tot” com si fos el compliment d’un compromís prèviament adquirit amb la ciutadania. Perdoni? Nosaltres som la gent de la “i, in-de, in-de-pen-dèn-ci-a”, i el que volíem que assumissin plenament era la independència. Els nostres partits han faltat a la seva paraula, invertit tots els esforços a posar el focus en l’antirepressió en comptes de la llibertat del país i, completat el procés -aquest sí-, ara es venen a ells mateixos com a sacrificats realitzadors d’una demanda suposadament popular. Harvard Bussiness Review, pren nota: si la gent demana una cosa que els has promès i no la pots ni vols complir, impulsa un moviment impossible de fiscalitzar amb #laforçadelagent, dissenya una campanya de màrqueting espatarrant amb tots els càrrecs i assessors que cobren diners públics per dedicar-se a temps complet a fer aquestes coses i, un cop Pep Guardiola hagi beneït un eslògan que no té res a veure amb el que la gent demanava abans que tu els convencessis de demanar-ho, llença’t floretes per “assumir” un programa de mínims que tu mateix has fabricat a l’ombra. 

Sort que, si ens venien ganes de cridar “Quins collons!”, vam tenir a Quim Torra al FAQS, en un programa especial per la doble notícia de la setmana: investidura de Pedro Sánchez i preinhabilitació del President de la Generalitat, perquè la inhabilitació real encara trigarà una mica i el deep state espanyol no perd cap oportunitat per recordar qui mana. L’entrevista amb Quim Torra s’ha convertit en un subgènere en què els periodistes es podrien estalviar els primers cinc subterfugis i preguntar directament “Però què farà si vénen a buscar-lo els Mossos?” Quan Cristina Puig va arribar a aquest punt, que hi va arribar, Torra ja havia repetit per enèsima vegada que “la sobirania de Catalunya rau en el Parlament de Catalunya” i que “no acceptarem cap ordre que pugui venir a violentar la sobirania del Parlament”, frases que no fan el mateix efecte quan s’asseveren solemnement després del 155. La diferència entre la identitat, que és un sentiment performatiu, i la sobirania, que requereix l’exercici de la força, hauria de tornar a instal·lar-se com un límit discursiu obligatori.

El moment de l’entrevista en què Torra va ser més feliç? Quan li van preguntar per les memòries, que, segons diu, “prometen”. Aviat farà dos anys, vaig llegir El quadern suís (Proa), el dietari que el president va escriure abans de ser president, en el qual narra els dos anys que va passar al país helvètic treballant d’alt directiu en una multinacional. El llibre és inusual perquè no està escrit per un negre ni és un exercici de justificació política: és una obra genuïnament personal que ens dóna una finestra a l’ànima de Torra. La gràcia del text és que Torra se’n fot amb ironia i erudició del neoliberalisme i el llenguatge buit del management en el qual ell mateix participava mentre xalava menjant formatge, llegint els grans autors catalans, i pensant en lo nostru. Torra és especialment brillant quan redueix fins a l’absurd les reunions banals i la retòrica anglòfila de la casta de cortesans postmoderna en què s’han convertit els executius contemporanis: “S’inverteix en mi una quantitat de diners imperdonable i impúdica. M’he convertit en un centre de costos. Una despesa corrent o, més que corrent, voladora”. Qualsevol cosa que no acabi amb una deconstrucció igual d’àcida de la institució de la presidència de la Generalitat autonomista, de l’enganyifa processista i de com la xerrameca del màrqueting ha degradat la política catalana, serà una decepció. Per seguir amb la idea de parafrasejar títols de les grans cròniques en llengua catalana (El quadern suís és El quadern gris), suggereixo un títol per a les memòries presidencials que barrejaria el millor de Jaume I amb el millor del “Sit and talk”: Llibre dels facts. Una altra cosa no, però el procés haurà ajudat a les editorials catalanes.