Joan Burdeus

Joan Burdeus

Filòsof, periodista i guionista. Coordinador de la secció Pantalles

FAQS. La saviesa del president Montilla

PSC i PP amenacen TV3 des dels mateixos platons de Sant Joan Despí

Ho van dir al FAQs José Montilla i Eduardo Madina, però fa setmanes que el meme arrasa entre el portaveus unionistes: “Espanya no és Turquia”. Igual que passa amb la coneguda llei de Godwin que diu que, a mesura que un debat avança, un interlocutor acabarà comparant les tesis de l’adversari amb les de Hitler; a Catalunya hem descobert la llei Erdogan que corrobora que, conforme un sobiranista encadena crítiques a l’estat espanyol, la probabilitat que els contertulians afirmin que al regne d’Espanya es tracta millor a la dissidència que en el règim turc s’acosta al 100%. Quan escolto aquests mecanismes retòrics que converteixen a altres nacions en el papu per avortar la discussió dels problemes propis, com la celebrada “Podem és Venezuela”, no puc evitar pensar en totes les tertúlies del món en què s’haurà començat a dir que “no ens passem de la ratlla, que això no és Espanya”.

La segona entrevista consecutiva de Laura Rosel a un tòtem de l’unionisme per obrir el programa ens permet fer un exercici de comparació perfecta entre les respostes de Montilla i les de Xavier Garcia Albiol al cada cop més repetitiu paquet de preguntes obligatòries sota el 155. El resultat és un repòquer de coincidències totals: no són presos polítics, no hi ha exili, el 155 és culpa del sobiranisme, a Espanya hi ha separació de poders i la fractura social la causen més els llaços grocs que les sentències judicials. Però la novetat més interessant del mimetisme entre PSC i PP és la d’amenaçar TV3 des dels mateixos platons de Sant Joan Despí. Fins i tot l’homeopàtic Montilla va exhibir fusta de Vito Corleone declarant que “si el 155 hagués afectat aquesta casa, no sé si aquest programa estaria a la graella de TV3”. El paral·lelisme entre aquesta insinuació d’abusananos i el reductio at Turquium és molt revelador: no teniu dret a queixar-vos de que us tractem com una colònia perquè us deixem queixar-vos de que us tractem com una colònia.

Però si alguna equiparació suggerent tenia sentit en un programa dedicat al final d’ETA, era la que s’ha convertit en el nou leitmotiv d’Albert Ribera (amb copyright original en mans de l’exministre Jaime Mayor Oreja): l’independentisme és ETA. El més rellevant que podem extreure d’aquesta cordial metàfora és que la continuïtat entre els dos fenòmens es troba, precisament, en la resposta dels polítics espanyolistes davant el conflicte. Ho certifica l’arravatament ultranacionalista –espanyol- de l’ex Molt Honorable quan va declarar que “no hi ha hagut mediadors a Euskadi” perquè “no hi ha mediadors si el govern no els demana”. Que el moment de tota la conversa que més va encendre a Montilla correspongués amb el rebuig a la mediació i el diàleg és tot el que ens cal per entendre on som avui. El reconeixement de l’existència de l’altre és el primer pas cap al reconeixement de la sobirania de l’altre i, a Espanya i a mitja Catalunya, a l’altre no se’l reconeix, se’l derrota i se l’assimila. És la mateixa ficció cínica de l’eslògan que va citar Madina uns moments després: “Antes del derecho a decidir está el derecho a convivir”. Resulta que l’estat espanyol no l’ha decidit ningú, és una realitat natural sorgida com un bolet on regna una concòrdia digna dels barrufets.

Una de les consignes més definitòries del president Montilla va ser “fets, no paraules”. Pocs exemples il·lustren millor la veritat d’aquesta màxima que la seva fugida del Senat per no votar el 155, una magnífica pirueta que va tenir tantes conseqüències sobre el vot del seu partit i la intervenció de Catalunya com la decisió dels catalans sobre l’Estatut: zero. La saviesa del lema de Montilla també s’ha d’aplicar al que es va prometre al País Basc però no s’ha pogut comprovar fins avui a Catalunya, allò de “sin violencia se puede hablar de todo”. Ho deien els mateixos que ara repeteixen que Espanya no és Turquia perquè hi ha llibertat d’expressió. La ironia és que, si llegim la frase al peu de la lletra, sempre han dit la veritat: parlem tant com ens vingui de gust, que ells ja van fent.

Llegiu la crònica anterior: FAQS. Per a què serveix l’esquerra espanyola?

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació