FAQS. Filosofia política del compadreo

La política és negociació i compadreo?

Joan Burdeus

Joan Burdeus

Crític cultural. Filosofia, política, art i pantalles.

Que “compadreo” soni tan natural en castellà i “fer compares i comares” estigui en desús en la nostra llengua soferta ha de tenir una explicació historicopolítica que segur que rima amb la del corredor mediterrani, l’impost de successions o la fuga de seus bancàries. La imatge compadresca que ha posat el mot en circulació i que defineix el moment polític actual és un tall de vídeo en què Pablo Iglesias es fotia un fart de riure amb Inés Arrimadas i Iván Espinosa de los Monteros (Vox) a l’hora del pati dels Congrés dels Diputats. Des que van acabar les eleccions, la cohort d’analistes que a cada intervenció tertuliana necessiten dir “la política és…” per banyar de mística i objectivitat l’obvietat interessada que llançaran a continuació, fa setmanes que insisteixen en una definició concreta com si fos un mantra: “La política és negociació”. En realitat, els entendríem molt millor si diguessin que “La política és compadreo”.

Pila Rahola al FAQS

I si la política no fos negociació? Igual que a França van aprendre al segle XVIII que potser feien més política passant als aristòcrates per la guillotina que deixant-los en el poder, a Catalunya fa molt poc que comencem a sospitar que, quan ets una nació ocupada, sortir al carrer a defensar unes urnes potser fa més política que 40 anys negociant competències autonòmiques. La política és qualsevol cosa que doni ordre i direcció a les relacions de poder col·lectives i la negociació és una manera d’orientar-les molt concreta que segur que sempre afavoreix als que negocien però que, qui sap, potser no tant als negociats. Si la política no és negociació i els polítics diuen que la política és negociació, hem d’arribar a la conclusió inevitable que els polítics professionals no fan política. 

Mireia Vehí, la diputada de la Cup a Madrid, n’és conscient, i per això va ser l’única dels polítics que van passar pel FAQS a dir-nos on som i cap on anem que no va dir la paraula “negociació”. Aleshores què hi fa a Madrid? “Hackejar” és el verb més precís que ha trobat la CUP per justificar que anar al Congrés a bloquejar des de dins no els restarà energies per ocupar les places i bloquejar des de fora. Asseguda al costat de Vicenç Vidal Matas, senador de Més Mallorca que signava tota l’agenda cupaire, autodeterminació dels Països Catalans inclosa, però que exhibia una defensa del pacte digna del nou Gabriel Rufián, vam poder veure una confrontació entre la filosofia política d’Esquera Republicana i la de la CUP per via d’un delegat balear que permetia contraposar argumentaris sense l’historial de rancúnies, cosa que feia el debat molt més clar i afable del que és habitual. De la dialèctica entre negociadors i bloquejadors que vam veure se’n desprèn que els pactistes tenen un pla i molta facilitat per explicar-lo, mentre que als hackers els costa molt més connectar el sentit del present amb una promesa de futur engrescadora.

En honor a Vehí, posem-nos marxistes: si la negociació entre les elits és el fons real de la política, la base econòmica que explica el perquè de tot plegat, el compadreo és la superestructura ideològica que camufla la contradicció. És la diferència entre violència i poder: mentre hi ha lluita, només poden haver-hi vencedors i vençuts i els somriures són impensables, però quan la batalla s’acaba, encara que només sigui per cansament, arriba el torn de l’amabilitat, que posa una pomada espiritual sobre les ferides i invisibilitza els resultats de la confrontació. Si recordem el primer Pablo Iglesias, el mal humor era el seu senyal d’identitat. I mira’l ara! No és casualitat que les dretes s’associïn al somriure panxut que afirma les coses i les esquerres a la ganyota d’ira que les impugna. No és gratuït que a les feministes se les ataqui per ser unes aixafaguitarres, o que els crítics de Greta Thunberg considerin que el seu enuig permanent és “una mala estratègia comunicativa”. A Madrid sempre parlen de la seva alegria de viure mentre els catalans som els primers que ens autodefinim per dur un pal al cul. Ara que és “l’hora de la negociació”, la pregunta és si “la política” farà amb l’1 d’octubre el que ha fet amb el 15M, si els hackejadors no acabaran sent els hackejats. El compadreo és l’opció menys revolucionària a llarg termini.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació