FAQS. Els catalans i el feminisme

La setmana en què la Biennal Ciutat Oberta ha convertit els pensadors en rockstars capaços d’omplir de joves les places de Barcelona hauria de fer reflexionar als polítics catalans: si la filosofia va néixer com una revolta de la veritat contra el sofisma, potser resulta que els ciutadans estan trobant a faltar algú que els parli com si fossin majors d’edat. El Preguntes Freqüents va aprofitar l’avinentesa per entrevistar la cap de cartell del festival, la filòsofa Judith Butler, que va intentar una cosa tan difícil com explicar què és el feminisme i per què tothom hauria de ser feminista. No ho va dir perquè hauria estat redundant, però ho dic jo: tothom, però els catalans encara més.

El feminisme és com un àcid impossible de contenir que ho travessa tot i deixa el que ha travessat tocat per sempre: un cop pensat, no pot ser despensat. En paraules de Butler, “el feminisme és una cosa que et passa, les persones descobreixen que són feministes quan s’emprenyen perquè se senten discriminades, quan senten ràbia per viure en un món on podrien ser víctimes de violència injusta o bé quan se senten limitades i volen exercir la seva llibertat com a dones”. La filòsofa aprofita les expectatives d’alta teoria i l’estranyesa generades per la seva llegenda per subvertir-les a còpia de claredat i sentit comú: “El feminisme és llibertat, igualtat i justícia per a totes les persones, tinguin el gènere que tinguin”. Com va explicar la periodista i activista Irantzu Varela, encarregada d’expandir les paraules de Butler en una conversa amb Laura Rosel que és pur servei públic, si el feminisme ha de ser necessàriament radical és perquè tots plegats fallem miserablement a l’hora de portar a la pràctica fins a les últimes conseqüències aquesta premissa tan simple.

El sobiranisme ha de ser feminista i el feminisme ha de ser sobiranista perquè tots dos són una lluita pels drets de l’altre. De la mateixa manera que el món ha estat fet pels homes que releguen la dona a la categoria de “l’altra”, l’estat espanyol ha estat fet per la nació castellana, per a la qual la nació catalana –i tota la resta- és “l’altra”. I, és clar, l’altre sempre és de segona. És per això que un projecte emancipador només pot ser-ho si està per emancipar a tothom i que tots els discursos de llibertat han de parlar la mateixa llengua: si estàs per la igualtat de gènere, has d’estar per la igualtat entre races, entre religions i, per molt que piqui als que s’anomenen ciutadans del món, també per la igualtat entre nacions. La tragèdia és que, mentre que les diferents formes d’opressió es reforcen entre elles de forma automàtica, teixir solidaritats entre causes justes requereix un esforç titànic contra el tribalisme.

I aquí encaixen les paraules de Mireia Boya –hem rebobinat a l’inici del programa-: “no es pot separar la qüestió nacional de la qüestió social: per avançar en drets socials, és necessari que el dret a l’autodeterminació es pugui exercir”. En la més feminista de les filosofies, les lluites per la igualtat es necessiten i es reforcen les unes a les altres. L’exdiputada de la CUP i membre de l’actual secretariat nacional va ser convidada al programa per parlar de la negativa dels anticapitalistes als pressupostos, però predir la relació entre les declaracions dels grups parlamentaris i les conseqüències concretes d’aquestes paraules s’ha convertit en una tasca fútil i exasperant. Després de setmanes veient com plató del FAQS ha esdevingut una cambra de tortura per a la credibilitat del dret a l’autodeterminació, deixar d’escoltar proclames buides sobre el “com” i tornar a recordar el “per què” durant uns segons va ser l’únic consol de l’enèsima entrevista-déjà-vu.

Però si encara faltava una prova que el feminisme i el bé van de la mà, el cap de setmana ens va deixar l’estripada de carnet de Carolina Punset, eurodiputada de Ciutadans, que ha marxat del partit taronja acusant-los d’una “deriva masclista i ultraliberal” i va aprofitar la finestra de TV3 per esplaiar-se. Punset, que ha proferit i segueix proferint barbaritats xenòfobes com que “allá donde triunfa la política de inmersión lingüística, estamos volviendo a la aldea”, no hauria de ser presa com a referent de res. No obstant això, la seva tria del mot resulta simptomàtica de fins on està aconseguint arribar el feminisme en el discurs polític. Encara que només sigui per casualitat, Punset entén en algun nivell de consciència primitiu que no es pot ser universalista sense ser feminista i que el masclisme representa el contrari. Li falla l’altra part de l’equació: la igualtat per la qual lluita el feminisme demana reconèixer la diferència de l’altre, no pas esborrar-la.