FAQS. De Laura Rosel a Cristina Puig, el mateix somriure incòmode

Qui presenta el Preguntes Freqüents és una qüestió d'interès nacional

Joan Burdeus

Joan Burdeus

Filòsof, periodista i guionista. Coordinador de la secció Pantalles

Qui presenta el Preguntes Freqüents és una qüestió d’interès nacional. I ha passat el mateix que amb la resta de qüestions d’interès nacional últimament: s’ha decidit als despatxos i s’ha comunicat malament. A l’hora d’avaluar la substitució de Laura Rosel per Cristina Puig, és recomanable ignorar els padrins polítics i les coneixences personals respectives i confiar que, qui més qui menys, té un armari prou farcit de cadàvers per necessitar una intervenció de Marie Kondo. En canvi, els criteris periodístics ens permeten jutjar a partir de fets observables. Veredicte preventiu? Els presentadors del FAQS passen, però tot segueix més o menys igual.

En què consisteix aquest substrat estilístic que fa que Ricard Ustrell, Laura Rosel i Cristina Puig acabin semblant perfectament intercanviables? Si hem de fer cas al comunicat que el Terrat –la productora del programa- va fer per justificar el darrer canvi de presentadora, el concepte clau és “entreteniment”. Davant l’evidència que el FAQS ens ofereix informació política durant gairebé 4 hores, els responsables del format volen contrapesar la mala reputació televisiva de la reflexió amb conductors compromesos amb la lleugeresa. El resultat d’intentar estirar en dues direccions diferents a la vegada produeix un efecte que podríem anomenar “visionat salomònic”: no es cau mai en les quotes de pa i circ tremendista de La Sexta, però tampoc en l’exigència cerebral de la BBC. El problema és que la virtut del punt just només es troba segons els temes i els convidats que se’ns presentin.

Josep Bou, flamant candidat del Partit Popular a l’alcaldia de Barcelona, és un exemple de l’efecte bumerang de l’entreteniment. Des de l’esperpèntica presentació de la seva candidatura al no-nacionalista-espanyol crit de “Yo soy catalán”, fins al silenci de 3 interminables segons davant la pregunta “Vostè hauria preferit ser candidat de Ciutadans?”, Bou va fer més riure en 5 minuts que la resta del programa. El que ja hauríem d’haver après a hores d’ara és que l’exhibició d’analfabetisme extrem té el mateix impacte comunicatiu que la resta d’exhibicions d’extremisme: capturar la nostra atenció. Tots tenim clar que l’últim pallasso que va presentar-se a unes eleccions reivindicant “Jo sóc un empresari, no un polític”, que feia riure a tothom vomitant una barreja de bilis i bajanades, és ara com ara l’home més poderós del món.

La filosofia política i mediàtica del trumpisme que ha abraçat el PP de Pablo Casado, que és qui ha escollit a Bou per a la cursa municipal, requereix un periodisme incompatible amb la reverència acrítica per l’entreteniment. Per una vegada, el fet que a casa nostra les coses arribin més tard ens hauria de servir per aprendre com combatre-les. L’experiència dels Estats Units ens hauria de recordar que els feixistes que volen liquidar llibertats estan sabent ser més entretinguts que els demòcrates que volen eixamplar-les, i que els humans som aquells éssers que, si no vigilem constantment, preferim riure per la nostra autodestrucció que avorrir-nos pel nostre bé. Em nego a pensar que la democràcia i la llibertat no poden defensar-se amb trempera, però és infinitament més complicat fabricar un Barack Obama que un Donald Trump.

El repte més urgent del periodisme polític és aprendre a combatre l’entreteniment mal entès abans que sigui massa tard. A l’entrevista del Preguntes Freqüents, Bou produïa vergonya aliena fins que va començar a soscavar la fonamentació de la llei contra la violència masclista, mentides sobre les xifres d’assassinats incloses, normalitzar el feixisme de VOX i les derives ultradretanes del PP i Ciutadans equiparant-les amb instàncies de dreta, centredreta, i esquerra (!) democràticament homologables, o titllar al periodista Xavier Vinader de criminal. Igual que la resta de presentadors que ha tingut el FAQS, Cristina Puig va respondre amb cara d’estupor i repreguntes. Fins i tot els intents lloables i contundents dels periodistes presents al plató, com Maiol Roger i Sara González, que van voler parar els peus a Bou quan intentava embrutar la memòria de Vinader, es van limitar al xoc de percepcions subjectives del tipus “Això és intolerable”.

Però el que el moment demanava a crits eren arguments. La tàctica del somriure incòmode que ja havíem criticat a Laura Rosel des d’aquesta columna, parteix d’una premissa que la política contemporània no para de refutar: “les idees absurdes i pernicioses es posen en evidència a elles mateixes”. Hem de començar a entendre que això no és així. Contra l’onada d’impactes emocionals que genera el trumpisme, fins i tot en la seva versió més caricaturesca, cal que els periodistes es converteixin en un mur de fets infranquejables. Si una declaració estúpida es deixa passar sense una resposta argumentada, clara i concreta que expliqui per què el que s’ha dit és una barbaritat il·liberal i antidemocràtica, el fons desapareix i la forma cridanera queda. Encara pitjor, es viralitza. Cristina Puig acaba de començar i els directors del programa li demanaran més entreteniment, fet que moltes vegades celebrarem. Però si entreteniment vol dir confiar que els demagogs no necessiten una interlocutora que els rebati, és que hem de repensar el significat de la paraula.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació