FAQS. Com ser la segona opció d’Artur Mas

I si l'independència no fos la primera opció dels partits independentistes?

Joan Burdeus

Joan Burdeus

Crític cultural. Filosofia, política, art i pantalles.

Saps que un polític té una biografia més llarga del que recomana el manual de regeneració democràtica quan dos aniversaris històrics se li acumulen el mateix dia i no només no està retirat sinó que sona com a candidat més que plausible, lluint un somriure més carnívor que cap dels pobrissons que voldrien haver-lo enviat a la paperera de la història. És el cas d’Artur Mas, que en el mateix jorn que celebrava el final del seu període d’inhabilitació arran del 9N, es complien 15 anys de la sessió solemne al Parlament de Catalunya en què Pasqual Maragall va dir-li que ell i els seus tenien un problema amb el 3%. El Preguntes Freqüents munta un dispositiu especial de compte enrere per quan arribin les 12 de la nit, hora en què s’aixecarà el veto, però no hi ha res preparat per commemorar el moment en què vam començar a entendre que l’autonomia catalana tenia més a veure amb el manteniment d’un flux de calerons entre les elits encarregades de pasturar-nos que amb els interessos de la gent normal. Al plató de TV3, ningú parla de corrupció ni de promeses incomplertes. El públic, veterans i veteranes, riu amb les bromes de l’expresident, assenteix amb el cap i aplaudeix entusiasmat quan arriba la mitjanit. Si Mas dugués una urna i la posés damunt la taula, Cristina Puig votaria primer i preguntaria després.

Artur Mas entrevistat al ‘Preguntes Freqüents’

El programa, igual que la política catalana, va de coses que no són la primera opció dels que les acaben fent de totes maneres. Artur Mas parla en aquests termes de tornar-se a presentar a les eleccions, com un Bartleby que preferiria no fer-ho. Però, ai las, Jordi Sànchez parla així de la declaració d’independència! En la primera entrevista en directe que un dels presos polítis ofereix aprofitant un permís, després de 859 dies de maleïda presó preventiva, l’expresident de l’ANC explica sense embuts com Carles Puigdemont va decidir que la independència d’un país és el tipus de cosa que es pot fer en mode Pla B. És cert que jo he vist a gent emparellar-se, anar a viure junts i fins i tot reproduir-se amb una lògica de la fugida cap endavant comparable a la que va dur al nostre govern fins al 27S, rictus de circumstàncies inclòs. Però ells no em van demanar el vot de la meva vida ni que posés el cos davant de la policia. Quan Jordi Sànchez va dir que la DUI “Era una decisió que incomodava molt a la gent que l’estava prenent… estaven convençuts que era l’única sortida que tenien, però no era la seva primera opció”, Puig li va preguntar com ho havia pogut saber des de la presó. “No hi havia felicitat”, va respondre Sànchez, parlant del posat dels nostres governants en aquell dia tragicòmic. Bé, això és mentida: davant de les pantalles gegants a Arc de Triomf i de les televisions de mitja Catalunya, hi havia molta gent que va ser molt feliç durant els 56 segons que vam creure que defensar la independència seria la primera opció d’un govern independentista que declarava la independència.

L’altra cosa que va deixar ben clara Sànchez és que “desplegar amb fortalesa” la independència tampoc era la primera opció d’Esquerra Republicana, inaugurant una nova arma politcomediàtica que ha estat dos anys esmolant-se a l’armari i que promet tornar la sang i el fetge que havien perdut les entrevistes als nostres líders: el poder dels presos per acusar d’igual a igual als altres presos. Així, Sànchez va dir que “jo havia tingut converses amb Oriol Junqueras, i sé que l’opció de la declaració unilateral, ell no la veia com a primera opció”, de manera que en reunions internes i en declaracions públiques, els republicans “defensaven la DUI però esperaven que Puigdemont convoqués eleccions”. 

Vet aquí la el procés explicat com l’èxit d’uns polítics que han aconseguit mantenir-se en el poder venent la seva segona opció com si fos la primera. Història de l’esquizofrènia. Comença Pasqual Maragall fent saltar pels aires la corrupta pau autonomista ara fa 15 anys amb allò del 3%, de manera que l’eterna primera opció, l’autonomisme, perd el llustre i s’ha de posar al congelador. Artur Mas respon impulsant el sobiranisme quan la seva primera opció era el pacte fiscal. Junts pel Sí es crea amb la promesa d’unes eleccions plebiscitàries en què el cap de llista és Raül Romeva però la primera opció era Mas. Forçats per la CUP, la coalició investeix Carles Puigdemont quan la seva primera opció era, de nou, Mas. Finalment, incapaços de rebregar un 1 d’octubre que va ser més real i combatiu del que mai haurien volgut, Puigdemont i els seus socis de govern proclamen la independència del país quan la seva primera opció eren eleccions. 

Diria que el que diferencia els països lliures és que tenen polítics que defensen la seva primera opció en comptes de la segona. O que la gent els castiga electoralment per no fer-ho. Llàstima que, com va dir Artur Mas en una arrencada d’autoajuda deliciosament irònica, “A la vida, o l’encertes o n’aprens”. En aquest cas, ni primera ni segona opció, falta la tercera: seguir equivocant-nos per sempre.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació